Dijous Sant a Jerusalem 2022

Sortim poc després de les sis del matí. Volem arribar aviat al Sant Sepulcre, a compartir la celebració de Dijous Sant amb la comunitat llatina de Jerusalem, convocada a les vuit davant l’edícula de la Resurrecció, on hi ha la tomba de Jesús. Encara fa fresc en aquestes hores del matí, però el cel clar augura un dia amable de sol.

El carrer principal que travessa el barri àrab de Ras el Amud ‒on ens allotgem aquestes setmanes‒ roman silenciós i transiten pocs cotxes. És temps de Ramadà i la majoria encara descansen.

Travessem el coll que separa la muntanya de les Oliveres de la muntanya de l’Escàndol i descendim passant per l’església de Getsemaní, encara tancada fins a les vuit: aquesta nit acollirà l’Hora Santa acomplint el que Jesús demanà als seus deixebles la nit de l’Agonia de pregar una estona amb ell.

Deixem enrere la Tomba de Maria i la gruta del Prendiment per travessar el torrent de Cedró. Les muralles de la ciutat dominen la nostra mirada on encara destaca la cúpula daurada de la mesquita-santuari de la Roca.

Pugem en direcció a la porta dels Lleons o de Sant Esteve, la que permet als musulmans accedir al seu recinte sagrat. Ens creuem amb homes abrigats que surten de pregar a l’esplanada de les mesquites durant la nit: tornen a casa a reposar amb un caminar serè, parlant entre ells amb la suavitat que la pregària nocturna deixa en el cor.

Mentre enfilem la Via Dolorosa, passant pel convent franciscà de la Flagel·lació on s’inicia cada divendres la Via Crucis, pensem en la bellesa religiosa de l’escena que acabem de compartir: els musulmans tornen de pregar durant el temps sagrat del Ramadà i els cristians llatins anem al Sant Sepulcre a celebrar el Dijous Sant, iniciant el Tríduum pasqual que culmina la Setmana Santa. Els cristians orientals faran el mateix la pròxima setmana.

El nostre cap i el nostre cor es deleixen d’assaborir aquesta compartició religiosa quan escoltem a prop nostre un cant suau: és un jove jueu que ens avança decidit cantant discretament un salm. Com nosaltres, recorre part de la Via Dolorosa: ell per dirigir-se al mur de les Lamentacions i nosaltres vers el Sant Sepulcre. Ara sí que hi som tots, creuant-nos i caminant pels mateixos carrers, manifestant la nostra religiositat anant o tornant als nostres respectius llocs sants.

Arribem al Sant Sepulcre abans de les set, amb temps per gaudir del silenci del Calvari i preparar-nos per la celebració del Dijous Sant amb una ambientació prèvia interreligiosa que només s’esdevé a Jerusalem.

SOROLL, MASSA SOROLL

En les àrees comercials, o fins i tot en botigues més petites, sovint hi tenen posat un fil de música. De vegades ni te n’adones, però altres vegades sí que sents una música de fons. I mentre la música sona, tu vas fent les compres: l’arròs, la carn, el peix... I la música no t’interromp... vas fent la feina.

Passa també amb la música que un pot asseure’s i escoltar-la directament. L’escoltes i perceps la música, fixant-t’hi. Passa, per exemple, amb un concert... et concentres directament en la música. En aquest cas, la música no és un rerefons sinó que l’escoltes directament.

Hi ha, però, encara una tercera classe de música: la música invasiva. És aquella que, quan estàs tranquil·lament a casa, comença a sonar de cop i volta i ve normalment de la casa del veí. És una música que t’absorbeix… O,en aquesta mateixa línia, encara trobem aquella música de les discoteques, d’una estridència ingent: la música és tan invasiva, en aquest cas, que no es pot ni tan sols parlar amb els altres i, encara que et cridin, costa molt de saber què t’estan dient.

Doncs bé,podríem dir que el nostre cap actua així també. A vegades hi ha coses que ens preocupen però són com aquella música suau, que sona de fons, i que et deixa fer la teva vida normal. Tens el record d’aquella cosa que s’ha d’arreglar però vas fent…Altres vegades, fas com quan t’atures a escoltar la música.T’atures, escoltes el problema i intentes arreglar-lo directament. Però hi ha, encara, una tercera situació força freqüent, en què el problema ens ve com una música invasiva que ens absorbeix totalment l’atenció. Allò ens preocupa fins a tal punt, que no hi ha manera de copsar res més. Estem polaritzats per aquell problema. El nostre cap s’ha com bloquejat.

Quan ens passa això, no escoltem. De fet, no podem escoltar. El nostre cap està polaritzat i no escoltem els altres i els seus problemes. Estem tan absorts amb el nostre problema que no som capaços d’escoltar l’altre i fins som incapaços de viure altres aspectes de la nostra vida. El problema ens bloqueja com si no hi hagués res més. Moltes vegades, el problema és real, però la intensitat amb què el sentim, no. La música està bé, però no la intensitat i quedem bloquejats en nosaltres mateixos. No escoltem Déu. I Déu, quan parla, sempre interpel·la i ens crida. És una vocació. Sovint a la nostra vida, la veu de Déu queda en una veu tan fina, tan petitai li posem tan poca atenció que passa absolutament desapercebuda.

De vegades, però, la vocació, la crida de Déu, pot trencar aquest bloqueig, aquesta sordesa. Ho veiem amb Isaïes. Aquest va viure al segle VIII aC, en un moment de profunda crisi d’Israel, en què Assíria anava creixent i Israel se sentia atemorit. Al capítol 6è del seu llibre, se’ns transmet aquell moment en què el profeta,que es trobava al temple, té la visió en què Déu és proclamat tres vegades sant i que la litúrgia cristiana ha assumit en cadascuna de les celebracions de l’Eucaristia: sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers. El temple s’omple de fum, del foc de l’altar, i la primera sensació que té Isaïes és de ser poca cosa, de pecat davant de la santedat, de la infinitud i l’esclat de Jahvè, el Senyor. Déu es presenta i, quan ho fa, crida: “Qui hi anirà? A qui enviaré?” I la resposta del profeta és “Envia’m a mi, sóc aquí”.

Encara que sembli que és molt diferent, la crida dels primers deixebles de Jesús és semblant a la d'Isaïes. Fixem-nos que aquí, en lloc de ser al temple,la crida es produeix a la vida quotidiana. Jesús surt a l’encontre en situacions que no ens són estranyes: al costat de l’aigua, entre pescadors,en una vida normal, enmig del treball...  Jesús surt a l’encontre. Però, tanmateix, si ens hi fixem, la sensació que té Pere davant Jesús és molt semblant a la que té Isaïes davant la santedat de Déu. Quan Jesús fa la pesca miraculosa, Pere té la sensació que té Isaïes: “aparteu-vos de mi, perquè sóc un pecador”. Són les mateixes paraules, gairebé, que diu Isaïes davant del “sant, sant, sant”. Jesús és més que el gran temple:Ell és on la presència de Déu ens interpel·la. I quan Déu ve, crida sempre. Però cal dir que, en Jesús, encara ho fa amb més força, perquè si a Isaïes Déu diu: “A qui enviaré?”, Jesús diu: “Et faig pescador d’homes”. No li demana l’opinió a Pere. Ell crida i, deixant-t’ho tot, ells el segueixen.

Sant Pau, a la Primera Carta als de Corint (1Co 15, 1-11) transcriu un dels textos més fonamentals i antics del Nou Testament, en què ens mostra el fet central de la nostra fe: la Resurrecció de Crist. Crist ha ressuscitat. Aquest és el centre de la nostra fe. I tenim, amb sant Pau, no algú que simplement ens en parla, sinó un testimoni personal. “Se m’aparegué a mi”, diu, i en una altra part de la carta encara dirà: “Jo he vist el Senyor”. Pau és el testimoni directe, en primera persona, d’aquest fet. Quan Déu intervé, quan Déu esclata en la vida d’una persona, hi ha de seguida la missió. Pau es converteix de perseguidor en evangelitzador.

Nosaltres, moltes vegades, estem tan preocupats pels nostres problemes, els hem fet tan grans, els inflem tant, que els problemes, el seu soroll, acaben tapant la veu de Déu.

El primer que hem de fer per escoltar la veu de Déu, doncs, és desinflar els nostres problemes, posar-los en la seva autèntica mesura. Desinflar-los perquè  pugui ressonar la veu de Déu. Hem d’abaixar el volum dels nostres problemes, que, encara que són reals, els hem inflat de tal manera que al final han acabat sent irreals. Hem d’abaixar el seu volum i apujar el volum del que diuen els nostres germans, apujar el volum d’altres aspectes de la nostra existència, apujar sobretot el volum de la veu de Déu.

Déu realment parla i ens parla i vol intervenir en la nostra vida. Hem d’apujar el seu volum i, quan l’encenem, el primer que sentirem en aquesta emissora és: “vull pujar a la teva barca”. Som capaços de deixar pujar Jesús a la nostra barca? La segona cosa que ens dirà és: “No et quedis a la platja, vés mar endins; a la platja pescaràs quatre peixos, vés mar endins”. Ens demana no quedar-nos mullant-nos els peus a la platja, sinó endinsar-nos sense por cap a la mar. I la tercera cosa que ens demana és l'actitud de Pere quan diu: “ens hem escarrassat tota la nit, però perquè tu ho dius tiraré les xarxes”. La nostra vida ha d’estar marcada per aquest: “perquè tu ho dius”. Malgrat l’aparença d’ineficàcia del que hem de fer, fem-ho perquè el Senyor ho diu. Llavors la nostra vida s’omplirà de llum, llavors veurem el foc de la seva presència, llavors veurem com s’il·lumina el nostre camí.

Homilia Diumenge V durant l’any
Fra Jacint Duran

6 de febrer de 2022 

 

SOLEMNITAT DE SANT JOSEP

Dissabte, 19 de març de 2022

Ho hem demanat a la pregària col·lecta, que recull la intenció de la missa d’avui: Concediu a la vostra Església (que som tots nosaltres), per intercessió de l’espòs de Maria, de ser fidel custodi d’aquest misteri (de la salvació) i de dur-lo a la seva perfecció.

Malgrat el que sembla en els Evangelis (on no hi tenim cap paraula de sant Josep, però sí en canvi molts fets), la pregària que hem fet li reconeix, doncs, un paper molt important: ser custodi.

El Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC defineix el verb custodiar com: Guardar, conservar, tenir cura (d’algú o d’alguna cosa). Per sant Josep ser custodi del misteri de la salvació significà, primer de tot, tenir cura de Maria i de Jesús que estava en camí. Guardar, conservar, tenir cura d’ells no ho va fer a base de bones paraules o bones intencions, sinó, com en tota família humana: a base de gestos que comporten eleccions, renúncies, compromisos... Tota família humana sap el que significa que un infant arribi al món. És un trasbals i no hi ha manuals del bon pare o de la bona mare que hi ajudin. Es va aprenent per intuïció, per encerts i errors, per temps restat del propi descans, per hores de son perdudes... posant-hi tots els sentits però, sobretot, el cor, un cor amant.

Avui hem demanat, per intercessió de sant Josep, que nosaltres, que vivim no a les beceroles del misteri de la salvació (quan tot estava per encetar, per desenvolupar...) sinó en el seu dilatat acompliment (el Crist Ressuscitat, Viu i Actiu avui), siguem fidels custodis d’aquest misteri i dur-lo encara més a la seva perfecció. Això, penso, vol dir que cada dia ens esforcem a conèixer més Jesús, per imitar-lo i encarnar-lo en la nostra societat. Vol dir prendre’s seriosament que sóc un missioner de la pau, de la fraternitat, de la reconciliació i de tot allò que pot ajudar a fer la vida de la terra més humana. Vol dir treballar per conservar aquesta Casa Comuna que Déu ens ha donat tot tenint cura de tot el creat i, sobretot, dels germans i germanes més desfavorits. I això, com sant Josep, a base de gestos que comportaran escollir, renunciar, comprometre’s tossudament, les vegades que faci falta, perquè és el camí, perquè val la pena. Ser custodi d’aquest misteri, com sant Josep, és rebre Maria i Jesús en la meva vida. De fet, els necessitem els tres i necessitem emmirallar-nos en la seva forma de fer noves les coses; perquè de la cova de Betlem, Josep, el fuster, en va saber bastir una casa; Maria, la Mare, en va saber fer una llar i Jesús, el Crist, la va convertir en un Temple on Déu i la humanitat es troben. Els necessitem tots tres per aprendre a construir, amb el seu art, un món millor, per bastir el Regne.

VIDA DIGNE

Hi ha un ex jugador de futbol que havia estat jugant al Barça però no havia coincidit massa amb la manera de fer de Cruyff, i finalment se'n va anar a l'Osasuna. Es diu Juan Carlos Unzué. Aquest jugador té uns cinquanta-cinc anys. L'any passat se li va detectar aquesta malaltia tan cruel, l'ELA. Ja sabeu que aquesta malaltia va deteriorant poc a poc a la persona, i en qüestió de tres a cinc anys, la persona és morta, perquè no hi ha cap medicament o tractament per a aquesta malaltia. Aquest xicot, quan es va assabentar d'això, es va anar posant en contacte amb altres que tenen la mateixa malaltia. I va crear una espècie de xarxa d'ajuda mútua i per conscienciar a la gent de la seva situació.

No té sortida aquesta malaltia i, a més, és una malaltia caríssima. Caríssima vol dir que el qui la pateix no té masses ajudes i, poc a poc, cada vegada va necessitant més, i més ajuda, perquè cada vegada va deteriorant-se més la mobilitat de la persona. El qui ho  pateix es troba en situacions molt dures. Unzué, no té aquest problema econòmic, perquè ell té un cert coixí, però hi ha molta gent que aquest coixí no el tenen, però tenen la malaltia, i tenen les necessitats, i no tenen els mitjans. Ell diu que aquests malalts hi ha un moment determinat en que  es deixen anar. I deixar-se anar què vol dir? No ho aclareix massa. És plegar, i dir  prou... I, fins i tot, a ell mateix d'una manera discreta, però clara , més d'un, li ha proposat l'eutanàsia. Amb aquesta sortida s'acabaria el problema econòmic, s'acabaria el sofriment, deixarien els familiars de tenir problemes. Aquesta reflexió ha de portar al malalt a un cert sentiment de culpabilitat de tenir la malaltia i de no fer servir l'eutanàsia.

Ell mateix diu: "Més de que ens parlin d'una mort digna, ens haurien d'ajudar a tenir una vida digna, encara que sigui curta". I aquesta vida digna passa, certament, per ajuts socials, això és evidentíssim. Però el punt central és que hem de descobrir la importància de cuidar els altres, de demanar ajuda. De cuidar i deixar-se cuidar. I és un dels elements bàsics de la nostra vida trencadissa. La malaltia no és una cosa que passa de tant en tant, forma part del nostre ser, existir i viure en aquest món. Hem d'aprendre a cuidar els altres, i al revés, demanar ajuda i deixar-se cuidar.

Aquesta paraula, cuidar, és bàsica per a la fer cristiana. Cuidar és una manera de dir estimar. Si no cuido, no estimo. L'amor és més cuidar que sentir.

L'evangeli de Lluc ens parla de Maria que es posa a caminar,Maria del Bon Viatge (patrona del nostre convent). És aquella que està en sortida, que diria el Papa. Aquella que surt, aquella que viatge. És el primer viatge de Maria que consta a l'Escriptura, sortint de Natzaret per anar cap a Jerusalem a ajudar i cuidar la seva cosina Elisabet . Després la veurem sortir de Natzaret anant cap Betlem, a punt de donar a llum, la Llum del món. L'acompanya sant Josep. Després la veurem de Betlem, que marxa cap a Egipte. Després veurem com d'Egipte torna cap a Natzaret, i després veurem el gran viatge de Natzaret fins al peu de la creu, i encara continuarà, seguint els camins de la primitiva Església portant la llum de la Resurrecció.

Maria és la que cuida. No fa un viatge de plaer, sinó per cuidar a la seva cosina Elisabet. També per cuidar al seu fill Jesús, al seu espòs, Josep. Per cuidar la primitiva Església. I també estarà ella cuidada per Josep, cuidada per Jesús, cuidada per Joan l'evangelista que la rebrà a casa seva. Cuidar, cuidar.

I això ho podrà fer perquè té Jesús a les seves entranyes, Jesús a les mans, Jesús al costat, Jesús al davant. Aquesta imatge de Jesús a les entranyes de Maria, és una imatge que va colpir a sant Francesc. Dirà sant Francesc als seus frares: "Feu en vosaltres un estatge i un sojorn per al vostre Déu". És aquesta presència de Jesucrist en nosaltres, que, com en Maria, és fruit de que l'Esperit Sant que cova en els nostres cors, el que dona força per sortir cap a l'altre, el que dona força per cuidar, el que dona força per ser allà on cal que estiguis.

És complir la voluntat de Déu. I aquesta voluntat és acollir-lo i deixar-se portar per Ell, que ens porta aquest cuidar-lo amb les mans, amb el cor, amb la vida. I aquí trobem el que diu el profeta Sofonies: "Ell és la nostra pau". Cal cercar una vida digne, plena, amorosa. Cuidar i deixar-nos cuidar.

 

Homilia IV diumenge d'Advent
Fra Jacint Duran
19 de desembre de 2021

 

 

El nostre treball no serà en va (Diumenge 8)

“La boca parla d'allò que es desborda del cor” és una sàvia sentència de Jesús que tancava el fragment de l’evangeli. El missatge és molt simple: escoltant els altres sabrem el peu que calcen. El to i el contingut del nostre llenguatge esdevindrà tothora la nostra tarja de presentació. Però malgrat siguem capaços de disfressar el nostre llenguatge amb un discurs fals, o de cara a la galeria, les nostres obres acabaran per retratar-nos: “cada arbre es coneix pels seus fruits”, també deia Jesús en l’evangeli. L’honestedat i la transparència exterior seran tothora el mirall de la nostra honestedat i transparència interior; i tard o d’hora se’ns veurà el llautó.

La interconnexió entre el nostre cor, la nostra parla i els nostres actes mereix revisió constant i els esforços que exigeix no són en va. El llibre de Ben Sira ens ho deia: “quan l’home doni comptes es veurà què tenia al cor”. La frase expressa l’horitzó creient que contempla el trobament final amb Déu, quan la seva presència ens posarà en evidència per a bé i per a mal, quan els nostres esforços hauran merescut la pena perquè haurem dedicat les energies a viure una vida terrenal que no haurà perdut de vista la realitat d’una vida futura celestial.

Sant Pau, escrivint als corintis, ens animava a aquest esforç: “Prodigueu-vos cada dia en l'obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va”. Perquè la nostra existència és consumeix de manera progressiva i cal aprofitar-la per revestir-la d’allò que no caduca i que perdura que són els fruits que a través de la fe ens regala “la victòria de Jesucrist, el nostre Senyor”.

Cuida't!

Quan algú ens diu que està passant un mal moment de salut, al final de la conversa, tendim a dir-li com a comiat: cuida't!. En els whatsapps, ho diem sovint "cuida't". Cada vegada es fa servir més aquesta manera de parlar. I jo també l'he anat adoptant. L'altre dia, amb una persona que em va escriure un whatsapp on m'explicava les seves dificultats i que no es trobava massa bé de salut, al final del whatsapp que jo li vaig fer, vaig posar "cuida't". I de seguida em va respondre: "No diguis aquesta paraula", i em donava la raó. Jesús no va dir a ningú "cuida't", sinó que en tot cas cuidava. Dir a algú que es cuidi, és com treure'ns el mort de sobre. Pot voler dir: "espavila't". I, certament moltes vegades no ho diem amb aquest sentit, però està en el transfons, i més del que ens imaginem. Hi ha paraules que van prenent cos a través de la cultura a partir del que fem i diem, de la manera de relacionar-nos d'uns amb els altres i, sense adonar-nos, anem traduint l'actitud general. Quina és aquesta actitud general? el cuida't, espavila't, fes-t'ho tu...

L'evangeli parla d'una altra manera, ens diu que quan Jesús s'assabentà de la mort de Joan Baptista, que havia estat assassinat, lògicament marxà . Jesús corria perill, no simplement havia estat batejat per Joan Baptista, sinó que l'havia lloat públicament i ,a més, era parent seu. Per tant, la cosa no pintava gens bé. Però, quan arriba al lloc previst, el troba tot ple de gent que el buscava. Si hagués fet cas del meu whatsapp, del "cuida't", hagués dit als deixebles: "Digues a la gent que no hi soc. Jo me'n vaig a la muntanya, que això pinta bastos. Marxo". Però Jesús no s'escapa, cuida, no s'escapa sinó que guareix.

I m'agrada veure aquest guarir de Jesús, no simplement com aquell que passa d'una manera màgica al costat d'aquell que pateix, sinó que el seu guarir era asseure's, escoltar, parlar... perquè se li va fer tard, això vol dir que estava allà parlant, guarint, escoltant...

I els deixebles, que són del "cuida't", quan arriba l'hora del vespre li diuen a Jesús que aquella gent s'espavili, que es cuidin, que era tard, que es vagin a buscar menjar... Però Jesús respon: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". Cuideu-los.

I Jesús farà un gest que anirà repetint, un gest en quatre parts, que també repetirà el dijous sant, i també ho farà el dia que es trobi amb els deixebles d'Emaús i bora el llac de Galilea, desprès de la resurrecció. Un gest en quatre parts: Agafa pa, diu la benedicció, el parteix i el dona. És el que el prevere, en el Senyor Jesús, fa cada vegada a l'Eucaristia. Agafa pa, fa la  benedicció( l'Anàfora:Prefaci i Canon) el parteix i el dona. El Senyor no ens diu, simplement "cuideu-vos", sinó que Ell es queda, té cura de nosaltres. Cada dia, fins a la fi dels temps. és amb nosaltres, com diu el Senyor ressuscitat. Cada dia us dic la meva Paraula. Cada dia us reparteixo el meu pa. Cada dia vull guarir-vos. Sempre sóc entre vosaltres.

Aquesta és l'experiència que té sant Pau i que nosaltres hauríem de viure ben a fons enmig de tantes distraccions. Diu sant Pau: "Qui ens podrà separar de Crist, que tant ens estima. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni el que hi ha a dalt, ni el que hi ha a baix, ni els problemes del món. Res de res". És com un himne aquest capítol vuitè de Romans. Res de res ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha revelat en Jesucrist.

Aquest amor de Déu que el creient sap més fort que les vicissituds, que els problemes, fins i tot que els sofriments, i la mort. Jesús imposa la mà, guareix, acompanya.

"Estigueu atents, veniu a mi i us saciareu de vida", llegim a Isaïes. Com dirà Jesús: "Qui tingui set que vingui a mi i que begui". "I del seu interior brollaran fonts d'aigua viva". Però per això, en lloc de demanar a la gent que es cuidi, hem de saber cuidar. En lloc de dir que cadascú s'espavili, he de saber fer família, comunitat. En lloc de que cadascú vagi a la seva, hem de saber ser germans.

Homilia Diumenge XVIII del temps ordinari
Fra Jacint Duran

2 d'agost de 2020 

Estimeu els enemics (Diumenge 7)

“Estimeu els enemics”, ens diu Jesús a l’evangeli entre moltes altres coses de la mateixa exigència. Ens quedem només amb estimar els enemics perquè ho repeteix dues vegades, i hem de reconèixer que el llistó és més que alt. De fet, és inassolible sinó hi ha una gran finor d’esperit i una ànima molt treballada amb les proves. Diguem-ho clar, cal ser un sant.

Si l’evangeli posa el discurs, la primera lectura donava un exemple molt colpidor protagonitzat per David. El primer llibre de Samuel explica que el rei Saül busca David per matar-lo perquè el considera el seu  enemic. No obstant això, David sap aturar la violència interior que brolla quan ens sentim perseguits i amenaçats. L’argument definitiu que atura  David és la seva sensibilitat religiosa. Així ho proclama quan diu: “No he volgut fer res de mal a l’Ungit del Senyor”. David fa una autèntica heroïcitat!

De fet, estimar els enemics és impossible de fer només amb molta convicció o amb molta voluntat o amb molta mentalització. Els instints primaris de defensa pròpia sempre ens podran. Només entrant en la dimensió religiosa veurem el camí per intentar-ho, que és molt. Jesús ens donava una pista a l’evangeli quan deia: “Sigueu compassius com ho és el vostre pare.” La compassió és el tresor que brolla de l’ànima creient i que ens ajuda a veure les coses des de la pell de l’altre. Aleshores tot pot canviar.

Sant Pau, escrivint als corintis, també ens dona arguments quan explica que “el primer home, fet de terra, era de pols. Però el segon home és del cel.” El creient és aquell que sense deixar de ser de la terra, esdevé també del cel gràcies a Jesucrist. Mirar les coses des del cel dona més perspectiva que mirar-les només des de la terra. De fet, sant Pau ens diu que som en camí d’aquesta transformació, i tenir com a referent que cal estimar els enemics en primer lloc ens  rebaixa els fums, i en segon lloc ens assenyala un itinerari digne de fer, que sempre va cap amunt i no cap avall. No ens desanimem perquè “El Senyor és compassiu i benigne” amb nosaltres.

O caixa o faixa (Diumenge 6)

“Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes”. Amb aquesta frase tan contundent, sant Pau vol provocar els destinataris: són cristians de Corint, una comunitat de nous creients en una ciutat activa i pròspera. L’apòstol puntualitza que ser cristià no consisteix en cercar espais interiors i exteriors de confort terrenal. Ell insisteix que l’horitzó del creient ha de ser celestial, on creure i proclamar la resurrecció de Jesucrist esdevé el pal de paller d’aquesta motivació.

La frase de sant Pau continua sent actual i provocadora per nosaltres malgrat el context sigui diferent: no som nous cristians perquè portem segles de tradició a les espatlles, però el benestar i el tarannà de la nostra societat insisteixen tant en la vida temporal que ens dilueix la vida futura. Aleshores, la fe en la resurrecció de Jesucrist i en la nostra resurrecció queden desdibuixades i ens passa allò de l’àliga: que tant li van dir que era una gallina que deixà de volar. Sant Pau insisteix que no valen entremitjos en temes de fe, sinó que hem aplicar la dita: “caixa o faixa”.

És el mateix que expressa de manera encara més provocadora el profeta Jeremies quan diu: “Maleït l’home que es refia de l’ajut humà”. El profeta no menysprea la confiança humana, sinó lamenta que confiem més en els humans que en Déu. Jeremies explica que les seguretats només provenen de Déu: ell esdevé l’únic pal de paller que no trontolla ni es trenca. Però per experimentar això no hi valen mitges tintes, cal optar pel tot o res, pel “caixa o faixa”.

A l’evangeli, Jesús també utilitza els contrastos i la provocació quan diu “Feliços” als seus deixebles i als benestants els amenaça amb “ais”. Les amenaces als benestants no són a causa del seu mal comportament, sinó perquè els seus múltiples tresors terrenals els fan perdre de vista els infinits tresors celestials. Els deixebles, en canvi, són anomenats feliços, no per consolar-los en les seves dificultats, sinó perquè han fet “caixa o faixa” optant per Jesucrist. En aquest sentit, nosaltres som creients d’aquesta mena o dels qui fan la viu-viu?

Ai de mi, soc un home de llavis impurs (Diumenge 5)

“Ai de mi, soc un home de llavis impurs”. Ho expressava el profeta Isaïes mentre pregava en el temple de Jerusalem. En un escenari litúrgic i utilitzant un vocabulari litúrgic, Isaïes descriu una experiència de la divinitat que li fa constatar la seva insignificança i la seva indignitat. La proximitat de Déu expressada per brases roents que el purifiquen, li obren el cor, la ment i l’esperit; i el fan disponible. Per això respon a la demanda divina dient: “Aquí em teniu, envieu-m’hi”.

Quelcom semblant li passa a Pere però en un escenari diferent: en la quotidianitat laboral. El futur apòstol fa confiança a la paraula de Jesús, que contravé la lògica de pescar de nit per fer-ho de dia, i que produeix efectes multiplicadors. Captant la grandesa divina que hi ha rere la figura de Jesús, es llença als seus peus dient-li: “Allunyeu-vos de mi, que soc un pecador”. Pere, com Isaïes, se sent petit i pecador davant la grandesa i bonesa de Jesús. També esdevé el moment de la disponibilitat sense filtres, de respondre al reclam de Jesús d’esdevenir pescador d’homes.

Sant Pau s’afegeix a Isaïes i a Pere en la mateixa experiència. Quan explica les aparicions del Ressuscitat als deixebles afegeix que: “finalment, el darrer de tots, com un avortó, se m’aparegué fins i tot a mi”. Sentint-se indigne de ser comptat entre els qui experimentaren Jesús ressuscitat, la seva receptivitat el convertí també en apòstol, predicant l’evangeli per tota la Mediterrània.

De vegades, els creients ens preguntem com podem saber que l’experiència que tenim de Déu és autèntica. La resposta ens la donava el fil conductor de les tres lectures: la presència divina ha de desvetllar en nosaltres un sentiment de petitesa, d’indignitat i d’humilitat. Aquesta és la prova del cotó de la veritable experiència de Déu. I els resultats sempre seran de pau interior i de disponibilitat total, com la que manifestaven Isaïes, Pere i Pau.