VIDA DIGNE

Hi ha un ex jugador de futbol que havia estat jugant al Barça però no havia coincidit massa amb la manera de fer de Cruyff, i finalment se'n va anar a l'Osasuna. Es diu Juan Carlos Unzué. Aquest jugador té uns cinquanta-cinc anys. L'any passat se li va detectar aquesta malaltia tan cruel, l'ELA. Ja sabeu que aquesta malaltia va deteriorant poc a poc a la persona, i en qüestió de tres a cinc anys, la persona és morta, perquè no hi ha cap medicament o tractament per a aquesta malaltia. Aquest xicot, quan es va assabentar d'això, es va anar posant en contacte amb altres que tenen la mateixa malaltia. I va crear una espècie de xarxa d'ajuda mútua i per conscienciar a la gent de la seva situació.

No té sortida aquesta malaltia i, a més, és una malaltia caríssima. Caríssima vol dir que el qui la pateix no té masses ajudes i, poc a poc, cada vegada va necessitant més, i més ajuda, perquè cada vegada va deteriorant-se més la mobilitat de la persona. El qui ho  pateix es troba en situacions molt dures. Unzué, no té aquest problema econòmic, perquè ell té un cert coixí, però hi ha molta gent que aquest coixí no el tenen, però tenen la malaltia, i tenen les necessitats, i no tenen els mitjans. Ell diu que aquests malalts hi ha un moment determinat en que  es deixen anar. I deixar-se anar què vol dir? No ho aclareix massa. És plegar, i dir  prou... I, fins i tot, a ell mateix d'una manera discreta, però clara , més d'un, li ha proposat l'eutanàsia. Amb aquesta sortida s'acabaria el problema econòmic, s'acabaria el sofriment, deixarien els familiars de tenir problemes. Aquesta reflexió ha de portar al malalt a un cert sentiment de culpabilitat de tenir la malaltia i de no fer servir l'eutanàsia.

Ell mateix diu: "Més de que ens parlin d'una mort digna, ens haurien d'ajudar a tenir una vida digna, encara que sigui curta". I aquesta vida digna passa, certament, per ajuts socials, això és evidentíssim. Però el punt central és que hem de descobrir la importància de cuidar els altres, de demanar ajuda. De cuidar i deixar-se cuidar. I és un dels elements bàsics de la nostra vida trencadissa. La malaltia no és una cosa que passa de tant en tant, forma part del nostre ser, existir i viure en aquest món. Hem d'aprendre a cuidar els altres, i al revés, demanar ajuda i deixar-se cuidar.

Aquesta paraula, cuidar, és bàsica per a la fer cristiana. Cuidar és una manera de dir estimar. Si no cuido, no estimo. L'amor és més cuidar que sentir.

L'evangeli de Lluc ens parla de Maria que es posa a caminar,Maria del Bon Viatge (patrona del nostre convent). És aquella que està en sortida, que diria el Papa. Aquella que surt, aquella que viatge. És el primer viatge de Maria que consta a l'Escriptura, sortint de Natzaret per anar cap a Jerusalem a ajudar i cuidar la seva cosina Elisabet . Després la veurem sortir de Natzaret anant cap Betlem, a punt de donar a llum, la Llum del món. L'acompanya sant Josep. Després la veurem de Betlem, que marxa cap a Egipte. Després veurem com d'Egipte torna cap a Natzaret, i després veurem el gran viatge de Natzaret fins al peu de la creu, i encara continuarà, seguint els camins de la primitiva Església portant la llum de la Resurrecció.

Maria és la que cuida. No fa un viatge de plaer, sinó per cuidar a la seva cosina Elisabet. També per cuidar al seu fill Jesús, al seu espòs, Josep. Per cuidar la primitiva Església. I també estarà ella cuidada per Josep, cuidada per Jesús, cuidada per Joan l'evangelista que la rebrà a casa seva. Cuidar, cuidar.

I això ho podrà fer perquè té Jesús a les seves entranyes, Jesús a les mans, Jesús al costat, Jesús al davant. Aquesta imatge de Jesús a les entranyes de Maria, és una imatge que va colpir a sant Francesc. Dirà sant Francesc als seus frares: "Feu en vosaltres un estatge i un sojorn per al vostre Déu". És aquesta presència de Jesucrist en nosaltres, que, com en Maria, és fruit de que l'Esperit Sant que cova en els nostres cors, el que dona força per sortir cap a l'altre, el que dona força per cuidar, el que dona força per ser allà on cal que estiguis.

És complir la voluntat de Déu. I aquesta voluntat és acollir-lo i deixar-se portar per Ell, que ens porta aquest cuidar-lo amb les mans, amb el cor, amb la vida. I aquí trobem el que diu el profeta Sofonies: "Ell és la nostra pau". Cal cercar una vida digne, plena, amorosa. Cuidar i deixar-nos cuidar.

 

Homilia IV diumenge d'Advent
Fra Jacint Duran
19 de desembre de 2021