SENSE SOSTRE

Aquest any, finalment, després de dos anys de no poder-ho celebrar, s’ha pogut fer la revetlla de Sant Joan, o el solstici d’estiu, com l’anomenen ara. S’ha celebrat com si no hagués passat res, amb tota la normalitat. Fins i tot la policia de Barcelona estava contenta que, malgrat la gran participació a la festa de la revetlla, havia hagut pocs incidents. Estava ben organitzat i s’havia fet bé.

Però hi havia dos problemets que havien passat aquella nit. I quins eren? Dos indigents, dos sense sostre, que uns descerebrats els van agafar i els van ruixar amb líquid inflamable i després van intentar cremar-los. Sort que per allà passaven uns, que van poder foragitar els vàndals i van apagar el foc. Van ser poques les cremades que es van fer.

Això posa la mirada, el focus, sobre els sense-sostre. Viure sense sostre és profundament perillós. Podríem dir que ser pobre és un perill. Quan un no té sostre, el primer que passa és que és invisible, tothom passem de llarg. Un sense sostre més aviat molesta. No el veiem. A més, no té nom. Un sense sostre es passa el dia donant voltes per la ciutat, amb un avorriment molt fort i sense saber on anar. Així és la vida dels sense sostre. Fins i tot, jo diria que són una imatge punyent del que som nosaltres, cadascun, perquè, en el fons, també nosaltres vaguem en aquest món d’ací i d’allà, ens movem molt, l’avorriment ens  encalça els talons de les sabates i no sabem on anem. I, com els sense sostre, moltes vegades uns als altres som invisibles, no ens veiem, massa ocupats en nosaltres mateixos, i no ens veiem els uns als altres. I, com els sense sostre, no tenim nom, perquè encara que repeteixin el nostre nom moltes vegades, sabem que hi ha un nom, inefable, que intuïm en la fosca, que ningú mai ha pronunciat, i que només hi ha un que el pot pronunciar.

Jesús era un sense sostre. Avui queda de manifest a l’evangeli que acabem d’escoltar. Era un sense sostre. Tant és així que, quan decideix anar cap a Jerusalem. Com no té on anar, s’avancen els seus deixebles a buscar un lloc per dormir, perquè no tenia lloc. I no sempre l’acullen. Els samaritans  el refusen, no el volen, i ha de buscar, pacíficament, un altre lloc.

Jesús era un sense sostre. Tant és així que hi ha un que li diu: “Et seguiré on vulguis. Hi aniré on tu vagis”. I ell respon: “Les guineus tenen caus, els ocells tenen nius, però el Fill de l’Home no té on reposar el cap”. L’evangeli,ens mostra que quan està a Jerusalem, moltes vegades els toca dormir al ras. L'Evangeli ens diu que passen fam i han d’arrencar el blat, encara que fos dissabte i això estigués prohibit, perquè tenien gana.

Jesús és un sense sostre. Per això, quan algú el vol seguir, Jesús és molt radical. A vegades l’evangeli ens desconcerta per la duresa i les paraules tallants de Jesús. Com més dures i tallants, segurament més les va pronunciar Jesús. Quan Ell truca a la porta, quan Ell ens crida, cal no posar excuses, ni dilacions. Hi ha una paraula que repeteix molt a l’evangeli: “immediatament” ho deixaren tot els deixebles i el seguiren. “Deixa que els morts enterrin els seus morts", "deixa-ho tot, vine i segueix-me”. Jesús demana un seguiment immediat.

I també demana un seguiment que no quedi enganxat en el passat: “Qui posa la mà a l’arada i mira enrere, no serveix per al Regne de Déu”.

I en aquest camí estret de seguiment a Jesús, també hem d’acceptar que ens renyi, com va fer amb Jaume i Joan, que volien fer baixar foc del cel, i Jesús, com diu el text, els renyà.

I això Jesús ho fa per ells, sant Pau ens diu que Crist ens ha alliberat i ens vols lliures. El que busca Jesús és la llibertat profunda del cor de l’home, que està enganxat a mil tonteries, a mil tòpics. Ens vol lliures. Lliures de les nostres esclavituds, de les nostres tonteries, dels nostres tòpics. Déu envia a Jesucrist, diu sant Pau, per alliberar-nos. Lliures de tot, però encara més, no simplement cal ser “lliures de”, sinó “lliures per a”. Perquè Jesús era un indigent, un sense sostre, que vagava, però sabia on anava. Aquí hi ha la força.

Quan un segueix Jesús, esdevé lliure de moltes coses i de moltes esclavituds, perquè sap on va, a aquesta Jerusalem dura, que veurà la crucifixió de Jesús, però també veurà la seva resurrecció, la vinguda de l’Esperit Sant, i serà una imatge de la humanitat, aquesta humanitat que Déu estima fins a donar el seu Fill, que és la humanitat, que és la Jerusalem celestial on Déu ho serà tot en tots, on Déu eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i omplirà el nostre cor fins a vessar.

 Homilia Diumenge XIII durant l’any
Fra Jacint  Duran
26 de juny de 2022