dissabte, 25 de juny de 2022

Cridats a ser lliures (Diumenge 13)

Se n’anà amb Elies i era el seu ajudant”, era la conclusió de la lectura del llibre dels Reis, que explicava la crida del profeta Elies a Eliseu, un pagès que menava els bous en època de llaurar. Elies li tira pel damunt el mantell de profeta i Eliseu, captant el sentit del gest, li diu: “Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu”. La resolució d’Eliseu en deixar casa, família i feina assegurada és digna d’admiració! També assenyala l’empenta interior i exterior que brolla quan es rep una crida al servei diví.

La crida al seguiment profètic de la primera lectura presenta una versió més elaborada en l’evangeli, que planteja diferents casuístiques sobre les actituds del seguidor de Jesús. En primer lloc, cal humilitat: per això Jesús renya a Jaume i Joan per la seva prepotència de fer baixar foc del cel perquè no els volen acollir. En segon lloc, cal acceptar la incertesa: per això Jesús afirma que no té on reposar el seu cap. En tercer lloc, cal defugir les dependències: per això Jesús respon amb contundència de desfer qualsevol lligam condicionant. En quart lloc, cal bandejar les nostàlgies: per això Jesús explica que llaurar mirant enrere implica llaurar tort.

Sant Pau dona dues pistes pràctiques de seguiment de Jesucrist quan escriu als cristians de Galàcia. La primera, quan apel·la a la llibertat de ser cristià: “Vosaltres germans heu estat cridats a ser lliures”. Ser deixeble de Crist ens dona una llibertat que permet riure’s dels reconeixements humans i acceptar la incertesa amb confiança, ens allibera de dependències i de nostàlgies que dilueixen la crida interior a viure les realitats divines. En la segona pista, sant Pau explica com esdevenir lliures: “Deixeu-vos guiar per l’Esperit i no satisfeu els capricis de la carn”. Els capricis de la carn són insaciables, com més els satisfàs més grans esdevenen: se’ns manifesten de mil maneres seductores i acabem justificant-los amb tota mena d’arguments. En canvi, les propostes de l’Esperit són més discretes, però aporten la pau interior que la carn mai podrà assolir, instal·lada sempre en els plaers exteriors. L’apòstol ens adverteix que es tracta d’un combat interior constant: “Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre”. Aquesta lluita ens dispersa moltes energies que podríem concentrar en l’essencial.

El salm responsorial que hem proclamat, amb la resposta “Senyor, heretat meva i calze meu”, era un cant de reconeixement i d’agraïment per la crida rebuda a viure les realitats divines. Per això acabava dient: “Al vostre costat, delícies per sempre”. Ens atrevim a recitar-lo de tot cor?