dimecres, 27 de maig del 2020

L'àngel caigut de Marc Chagall

"L'àngel caigut" és el títol d'un quadre destacat de Marc Chagall, que dedicà part de la seva inspiració artística a pintar escenes i personatges bíblics.[1] Aquesta pintura és una lectura personal que fa l'artista del passatge bíblic de Gènesi 6,1-4, l'episodi de segell mitològic on els fills de Déu descendeixen a la terra i procreen gegants.[2]
Les línies diagonals permeten apreciar la prioritat temàtica dels quadres del pintor bielorús. En aquest cas, l'eix principal el constitueix l'àngel que cau i un home jueu que fuig de la seva presència. L'àngel, més que caure, sembla que l'hagin llençat. La seva figura feminitzada, rogenca i temible, amb ales i cames, només amb un braç i un ull, tota descabellada, omple el seu voltant d'una espessa tenebror. La seva irrupció provoca la fugida del vell jueu, amb rostre blavós i barba, vestit amb abric llarg, pintat en el pla més avançat del quadre, quasi sortint-ne. Protegeix un rotlle de la Torà semiobert amb quelcom inintel·ligible, i s'atura per mirar enrere, de reüll i bocabadat, no donant crèdit al que veu.
L'altra eix diagonal el senyala un camperol rus volant pels aires, amb el rostre verd, expressant sorpresa i desconcert.[3] Les taques blanques de la cara, i el contorn blanc que envolta la seva figura expressen que ha sortit expel·lit per l'impacte de la caiguda de l'àngel. Fins i tot deixa anar el bastó de la mà. En l'eix inferior de la diagonal apareixen dues figures de la iconografia cristiana que Chagall inclou sovint en les seves pintures: la més velada és una Madona que protegeix l'infant amb determinació; la més evident, en un pla més llunyà, és el Crucificat en vida, com expressa l'aureola vermella del seu cap. Ambdues figures miren l'àngel, resistint el seu embat. L'infant, que sembla rescatat de l'ala de l'àngel, amb el rostre lleugerament verdós i esporuguit, esguarda fixament la mare.[4] Als peus de la Madona i del Crucificat, hi ha una ciutat en flames i destruïda, amb teulades nevades, possiblement la Vitebsk natal de l'artista, amb algun personatge que fuig, com ell mateix va fer.
El dramatisme i la violència que manifesta el quadre, el submergeixen en una atmosfera de soferta devastació, però no de desesperació. Els efectes de l'àngel caient indiquen la ruïna global que provoca el mal, però simultàniament apareix la resistència jueva i cristiana, que el miren a la cara, protegint el propi tresor —la Torà i l'Infant—, i assumint una derrota aparent a la creu. Però el Crucificat, parcialment cobert amb un mantell jueu de pregària (tallit), sembla que parli.
A més, el quadre també irradia lluminositat a través del color groc, que Chagall utilitza per trencar l'atmosfera negativa que el domina, per significar la presència transcendent, i per evocar la pregària perseverant. A l'esquena de l'home jueu brilla un sol molt llunyà que la tenebra no aconsegueix ofuscar. A sota, i més destacat, llueix un desconcertant animal híbrid, que treu el cap rere la figura de l'hebreu. La seva fesomia i el seu color groc trenquen la lògica humana per anunciar presències benefactores insospitades. Fregant el morro de l'animal, es sosté a l'aire un violí, instrument habitual en els quadres de Chagall. De color blau cel, l'arc que frega les cordes del violí fa sonar acords divins enmig del terrabastall provocat per l'àngel. Entre la Madona i el Crucificat, en un pla més avançat, llueix una espelma damunt un candeler litúrgic. La seva flama groguenca i l'aureola que l'envolta expressa la pregària fervent i la resistència callada enmig del caos col·lectiu.
El color groc llueix amb més discreció en el pèndol del rellotge de paret, que vola davant l'ala esquerra de l'àngel. Chagall pinta rellotges voladors, de vegades sense agulles per expressar que el temps s'atura, però aquí senyalant l'hora per significar que la situació té un final. Presentar-lo davant l'ala de l'àngel també indica que el temps dominarà el mal.
Aquesta pintura de l'àngel caigut esdevé doblement corprenedora per la combinació de dramatisme i de resistència. Chagall trigà dues dècades a arrodonir-la. L'hem escollida perquè posa imatges, figures i rostres, al que vivim interiorment aquestes setmanes de confinament.
Enmig del silenci esfereïdor que provoca l'aparició generalitzada del mal, el violí fa sonar una discreta música divina, i una veu parla des de la creu. Enmig d'un ambient tenebrós i d'indefensió, el color groc de sorpresa, transcendència i perseverança, obre escletxes de llum. Enmig de l'angoixa de no saber quant de temps durarà el mal, el rellotge anuncia la seva caducitat.


[1] El quadre es troba al museu d'art de Basilea [https://www.kunstmuseumbasel.ch/: consulta 26-maig-2020]. Per l'explicació del quadre ens hem servit de la següent bibliografia: Hans-Martin Rotermund, Marc Chagall un die Bibel, Lahr: Verlag Erns Kaufmann 1970; Esperanza Galindo Ocaña, Transgresión y tradición en la obra bíblica de Marc Chagall, Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla 2008.
[2] Fent una prospecció als comentaris del quadre, constatem molta diversitat interpretativa, segons provingui del judaisme ortodox o de la perspectiva cristiana, considerant-lo una obra autobiogràfica o comentant la tècnica pictòrica. Enmig d'aquesta pluralitat, nosaltres optem per realitzar una lectura teològica d'arrels bíbliques.
[3] Chagall també pintarà de verd el rostre sofrent de Job i el de Noè dins l'arca.
[4] La imatge ens remet a Ap 12,3-4, l'escena del drac roig que vol devorar el fill que la dona havia d'infantar.