"Tant de bo que tot el poble del Senyor
tin-gués el do de profecia!". Aquesta és la resposta de Moisès a un Josuè contrariat. Som al
llibre dels Nombres, quan Israel camina pel desert després de la revelació al Sinaí
que els ha constituït com a poble. Els
israelites són un poble en construcció i Josuè mostra preocupació per l'ordre i
la responsabilitat: no pot ser que dos membres del consell d'ancians, que s'han
despistat i no s'han reunit amb els altres davant el tabernacle, rebin els
mateixos dons. Això és reprovable i en part injust. La queixa de Josuè és comprensible. Però Moisès li trenca els esquemes exhibint llibertat d'esperit i
amplitud de mires davant els inescrutables designis divins que tant sovint
trenquen lògiques humanes. De fet, Moisès tipifica el carisma i Josuè la
institució. I si ens preguntem qui té raó la haurem de donar als dos. Si féssim
la pregunta en ple maig del 68 o als teòlegs de l'alliberament dirien que
Moisès té raó. Si fem la pregunta a les sensibilitats catòliques que pugen diran
que la raó la té Josuè. Nosaltres ens quedem al mig: no podem ser rígids eclesialment,
però tampoc anàrquics: cal un ordre però sense submissions.La carta de sant Jaume no precisa comentaris: és un atac claríssim i frontal als rics. Ens quedem amb la frase: "El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres". Pensem en un parell d'articles de premsa que hem llegit recentment: un sobre el desè aniversari de la fallida d'un banc americà que especulava amb la bombolla financera que ell havia creat; l'altre era una crítica duríssima, gairebé una denúncia, a una companyia aèria local dedicada a vols econòmics. La història de rics que ho esdevenen aprofitant-se dels altres, principalment dels treballadors, sembla que no passi de moda.
L'evangeli reprodueix amb Jesús i l'apòstol Joan l'escena de Moisès i Josuè. Ara és el cas d'un que treu dimonis en nom de Jesús i no forma part dels deixebles més directes. "Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres" respon Jesús amb una mentalitat integradora i de deixar fer. Aquesta resposta opta per sumar i multiplicar, bandejant el restar i el dividir. També evita qualsevol exclusivisme que elimina l'afany de privilegis per causa de la proximitat amb el Senyor. Són apreciacions que es mantenen vivíssimes en unes Esglésies que van d'orient a occident i amb dos mil·lennis d'història. L'opció per Jesucrist en l'Església dóna reconeixement, estatus i autoritat. Però Jesús ho diu ben clar: els beneficis han de ser pels destinataris, no pels executors. Encara més, adverteix molt severament als referents de la comunitat que escandalitzin els petits que tenen fe: hauran de donar comptes del seu mal comportament i mal testimoniatge. De fet, la proximitat amb Jesús desvetlla humilitat i servei, no pas ostentació ni ganes de dominar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada