Respecte reverencial (Divendres de Pasqua 2011)

Qui ha gaudit o patit la xafogor que fa en el llac de Tiberíades, enclotat a dos-cents metres sota el nivell del mar, entendrà que Pere estigui dalt la barca feinejant mig despullat.

El que trenca tota lògica humana és que es vesteixi i tot seguit es llenci a l’aigua per acostar-se a la riba. Aquí la lògica és teològica. Pere ja no s’atansa al mestre, a l’amic, sinó que s’apropa al Senyor, com l’anomena el deixeble estimat, i això no pot fer-se de qualsevol manera.

Jesús Ressuscitat ara és el Senyor, i cal atansar-s’hi amb un respecte reverencial. Calen formes, signes i gestos per fer-ho amb la dignitat que es mereix.

Acompliment o trencament? (Dijous de Pasqua 2011)

És molt significatiu que els Fets dels Apòstols i l’evangeli de Lluc –dos textos adreçats a cristians d’origen no jueu-, subratllin insistentment que la mort i resurrecció de Jesús entrin dins les manifestacions profètiques assenyalades pels llibres de la Llei de Moisès, dels Profetes i dels Salms.

El cristianisme que envolta els relats del Nou Testament proclama que la mort i resurrecció de Jesús esdevenen l’acompliment de les expectacions messiàniques del judaisme, però les generacions posteriors canvien aquest registre manifestant que la resurrecció de Jesucrist i la vinguda de l’Esperit Sant esdevenen un trencament definitiu amb la tradició jueva i la proclamació d’una religió nova i superior.

Els cristians del segle XXI som hereus d’aquesta darrera lectura però hem de preguntar-nos perquè passem per alt tals afirmacions del cristianisme més primitiu. Algun detall important se’ns ha perdut i que ha de motivar a la tradició jueva i a la tradició cristiana a cercar honestament què és.

Visible i palpable (Dimarts de Pasqua 2011)

La Resurrecció de Jesús no és afirmar la creença en una vida després de la mort. Això ja ho manifestava de forma suficientment clara el judaisme des del segle segons abans de Crist. Dir això seria repetir-nos i no afegir res d’extraordinari a l’esdeveniment pasqual.

Proclamar que Jesús ha ressuscitat és confessar que segueix viu de forma “visible i palpable” enmig del món, i comunicant-nos el seu sant Esperit. Això és el que Pere expressa agosaradament en el seu temps, convidant a la conversió i a batejar-se en el nom de Jesús per rebre el do de l’Esperit Sant.

Proclamar que Jesús ha ressuscitat ha de ser “visible i palpable” de forma significativa en el testimoniatge dels qui creiem en ell: “Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anuncià que havia vist el Senyor”.

Tanmateix, la “visibilitat i palpabilitat” del Ressuscitat no entren dins de la dimensió que qualifiquem de mediàtica. Per això encara segueix desconcertant-nos quan el busquem.

“Felicitats per la festa d’avui!” (Dilluns de Pasqua 2011)

“Felicitats per la festa d’avui!”. Dos ciclistes ens ho desitjaven a Sant Martí del Montnegre, ahir al matí, després d’intercanviar-nos el bon dia. Reconeixien la nostra condició de frare i, sense cap obligació ni compromís, ens congratulaven la Pasqua, més enllà del cercle de la comunitat cristiana -que ho fèiem acabada la Vetlla pasqual-, més enllà del cercle de la fraternitat caputxina -que ho fèiem abans del dinar pasqual-.

És cert que un entorn muntanyenc facilita la cordialitat i desvetlla el costat amable de les persones, però ens va complaure que uns joves -que aprofiten el dia de Pasqua per fer esport-, ens identifiquessin com a creient, valoressin que és un dia molt especial per a nosaltres i ho subratllessin.

Amb aquesta felicitació s’ha complert l’ideal d’una societat laica: uns joves que “aparentment” no celebren religiosament la festa valoren els que sí ho fan i els ho reconeixen, talment com quan desitgem bon Ramadà als amics musulmans, o una bona festa de Pesah als amics jueus, o una bona primavera als amics no creients, o manifestem l’enhorabona als amics que es casen pel civil, o donem el condol en una cerimònia de comiat laica.

Que ens congratulin la Pasqua els qui no formen part del nostre entorn religiós significa que la presència del Ressuscitat segueix irradiant-se.

"Pau a vosaltres, amics!" (Vetlla pasqual a Sant Martí del Montnegre)

“Pau a vosaltres, amics!” és la salutació que hi ha en el rètol més vistós, llegible de lluny estant, que presideix l’entrada del recinte parroquial. La seva part superior és més perceptible i assenyala el nom de l’indret: “Sant Martí del Montnegre”. Més que un rètol és una llosa de pedra de cinc angles, polida i fixada amb unes grapes de ferro a una columna construïda amb pedres i ciment. Tot plegat arriba quasi a l’alçada d’una persona. Damunt la columna que suporta la llosa hi ha, allargassat i fixat amb ciment, el monograma del nom de Crist que mostra la identitat cristiana d’aquest espai muntanyenc.

“Pau a vosaltres, amics!” es tracta de la salutació pasqual del Crist Ressuscitat, que complementada amb l’adjectiu “amics”, s’estén més enllà del cercle de deixebles i de creients, arribant a tota persona que entri en aquest recinte. Gravar en una llosa la salutació del Crist Ressuscitat és expressar el bo i millor que tenim; és manifestar el nucli de la nostra fe; és mostrar sense cap vergonya que Jesús és el nostre referent vivent que ens presideix i que saluda afectuosament a tothom.

Per analogia, el Crist Ressuscitat també presideix el recinte de l’Església en majúscules, que igualment esdevé visible de lluny estant. La seva presència es manté i se sosté gràcies a la columna formada per les pedres vives dels apòstols i dels seus successors: el papa catòlic succeint a sant Pere, el patriarques grecs i eslaus succeint a sant Andreu, el patriarca armeni succeint a sant Jaume, el papa copte succeint a sant Marc. Tots ells, units, consolidats i formant un sol cos pel ciment de la fe, testimonien aquesta presència del Senyor Jesús, l’única presència que ha d’allargassar-se pel damunt d’aquesta columna apostòlica.

Per últim, el Crist Ressuscitat presideix totes les celebracions, especialment aquesta, on esdevé proper a través de la sagrada Escriptura i del pa i el vi eucarístic, però aquesta nit també a través de la llum del ciri pasqual i de l’aigua que beneïm. Tot un devessall manifestador que ens entra pels sentits i que alimenta la nostra fe en el Ressuscitat.

Sant Martí del Montnegre és una comunitat eclesial senzilla, viva, humil, que viu serenament la seva fe, sense ostentacions, sense lamentacions, tocant de peus a terra. El Crist Ressuscitat també s’hi fa present en molts detalls personals que fan lluir el jardí i l’església, especialment durant aquest tríduum pasqual: recollint germans de la comunitat amb el cotxe, arreglant làmpades, pintant rètols, portant flors i plantes, preparant i dirigint cants, llegint lectures, arreglant tovalles i avui estrenant-ne unes, portant candeles de Jerusalem, preparant la xocolata desfeta del ressopó.

Cadascun de nosaltres, amb la nostra presència, amb la nostra vivència de fe, amb les nostres accions, som les pedres vives que construïm la columna on es fa present el Crist Ressuscitat que saluda a tothom dient: “Pau a vosaltres, amics!”.

"Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo" (Divendres Sant a Sant Martí del Montnegre)

El primer rètol que apareix en el recinte parroquial un cop creuada la porta petita d’accés, està col·locat intencionadament. Un pilonet de pedres el rodegen i sostenen. Malgrat la seva dimensió discreta, determina i defineix l’espai on s’ha accedit. Consisteix en una peça de fusta llisa, fixada amb un clau a un tros de branca que el clava a terra. Una mà de pintura plàstica el protegeix del sol i la pluja, i el pintat blanc realça el que hi ha escrit. El rètol, suament inclinat cap a la dreta ens avisa sense embuts: “Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo”.

El mateix podem dir del Divendres Sant: “Dia destinat a la pregària, respecteu-lo”. El Divendres Sant és el lloc de la pregària i el lloc del respecte en majúscules. Jesús crucificat, morint, davallat i sepultat, reclama una actitud i un comportament escaients. La celebració d’avui, la més sòbria de tot l’any litúrgic ens hi ajuda eficaçment: l’església lleument il·luminada i absent d’imatges, l’entrada inicial en silenci i una llarga prostració, lectures d’intens contingut teològic, la lectura tranquil·la de la passió de sant Joan, una pregària universal feta amb solemnitat, l’adoració admirada de la creu. Tot un desplegament litúrgic que converteixen la nostra esglesiola en un lloc preuadíssim destinat a la pregària i que desvetlla un respecte reverencial.

Des dels bells inicis, la primitiva comunitat cristiana associà la mort de Jesús, el seu Messies, a les vicissituds del Servent Sofrent de Jahvè, narrades pel profeta Isaïes. També reflexionà, com ens ho demostra l’altíssima qualitat de la carta als Hebreus, sobre tot allò de nou i millor que aportava la sang de Jesús i el seu sacrifici a la creu. La passió segons sant Joan esdevé una aproximació contemplativa als fets, on l’esdeveniment històric -narrat amb detalls que no recullen els evangelis sinòptics- és rellegit teològicament i convertit en una solemne cerimònia d’entronització d’un rei. El debat sobre la reialesa de Jesús dinamitza tot el relat de la passió que culmina amb la seva entronització definitiva en el moment de la seva crucifixió. Quina inspiració i quina profunditat la de l’evangelista Joan, capaç d’apropar-nos uns fets de forma tan solemne. Vint segles després els cristians seguim escoltant-los i meditant-los perquè són llocs literaris destinats a la pregària i a respectar la figura de Jesucrist.

La pregària universal que avui farem per tot i per tots, i que durem a terme amb una solemnitat i serenor inusuals, ens endinsarà en l’oració més genuïna: la pregària d’intercessió a favor dels altres. Admirant, contemplant, adorant la creu amb un petó, expressarem tot el que portem cor i ànima endins. També els nostres cants, seleccionats expressament, i els nostres silencis, volgudament allargats, col.·laboren a convertir la nostra cerimònia en un moment destinat a la pregària i al respecte.

Què trista seria la creu de Jesús si no anés acompanyada de la celebració de la Pasqua! Així mateix, què trista seria la nostra fe no anés acompanyada de tot allò que permet expressar-la i que està destinat a la pregària i al respecte religiós.

El racó de la pau (Dijous Sant a Sant Martí del Montnegre)

Entrem en el recinte de Sant Martí del Montnegre per la porta petita. La inèrcia ens porta a seguir el camí ample de terra que fineix davant el pedrís de la rectoria. D’allí pugem pels graons de pedra que accedeixen a l’esglesiola que ens acull. Habitualment el racó de la pau ens passa desapercebut. Només al sortir, si no anem d’esma, el veurem.

Una escultura de bronze de sant Francesc sobre una base empedrada d’un metre d’alçada presideix aquest racó. Un arc de dos xiprers corbats, nuats i embolcallats d’una heura, li fan de portalada natural. Sota l’arc, a ran de terra, una filera de pedres delimiten amablement l’espai. Als peus del sant llueix una senzilla inscripció gravada sobre una llosa. Les lletres, pintades de color vermell, titulen el nom d’aquest indret: racó de la pau.

L'imatge és fina i elegant, impregnada d’una sòbria espiritualitat mercès al metall que la configura. Sota l’hàbit franciscà apareixen els peus nus, amb els ossos ben destacats. Els braços del sant estan aixecats, enlairats al cel. Els colzes, situats a l’alçada del rostre, estan corbats uns noranta graus i les mans, amb les palmes encarades assenyalen les altures. El cap alçat i els ulls mirant el firmament acompanyen el gest dels braços i mans. Tota l’escultura expressa una viva lloança i acció de gràcies al Creador.

Però l’artista no ha deixat de plasmar un detall fonamental de Francesc d’Assís: la impressió dels estigmes. Les mans que lloen i regracien Déu, el cor que estima Déu entranyablement, apareixen gravats pels estigmes, que associen el sant amb les llagues de Jesús crucificat. Es tracta de dos missatges –acció de gràcies i identificació amb el Crucificat- reflectits en un mateix gest. Es tracta, també, dels dos missatges que expressem al celebrar l’eucaristia cada dia, cada diumenge, avui Dijous Sant: una acció de gràcies i una sincera identificació amb el Crist crucificat.

La pasqua jueva –com l’eucaristia- també està marcada per aquesta barreja de lloança i de mort alliberadora. El relat de l’Èxode sobre la institució de la pasqua ens ho concreta: “La sang serà un senyal”, “Tingueu aquest dia com un memorial”, “Que totes les generacions el celebrin”. Sant Pau també expressa aquesta barreja de forma evident: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. L’escena del rentament de peus resumeix i escenifica el lliurament complet de Jesús en vida i a l’hora de morir, i exhorta als deixebles a saber fer el mateix: “Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet”. El pa i el vi tenen el mateix significat que el rentament de peus: resumeixen i escenifiquen el seu lliurament integral. Menjar el pa i beure del calze és associar-se i combregar amb aquest lliurament. Menjar aquest pa i beure del calze és una acció de gràcies perpètua per tot el que hem rebut i rebem amb aquesta celebració.

L’eucaristia, tornant al que evocàvem al principi, esdevé el gran racó de la pau: lloc de lloança i d’acció de gràcies; espai de celebració serena i sentida de la mort redemptora de Jesucrist; indret de rebre la pau que Jesús mateix, el Ressuscitat, ens dóna; moment que nosaltres ens oferim fraternalment aquesta pau.

“Perdre l’oremus” (Diumenge de Rams 2011)

Un dels moments més impactants de l’any litúrgic és llegir el relat de la passió. Mantenir-nos drets durant la seva proclamació és un gest eloqüent de màxim respecte i de veneració pels esdeveniments narrats. La lectura reposada de la passió i mort de Jesucrist pretén centrar-nos amb atenció en els esdeveniments que celebrarem el tríduum sagrat: dijous sant, divendres sant i la nit de Pasqua.

La diada d’avui, sortosament popular amb la benedicció pública dels rams, esdevé el gran pòrtic que ens introdueix en la Setmana Santa, un temps que, gràcies a les vacances laborals i escolars, hem de procurar que sigui de recolliment i no d’atabalament. Ens atrevim a dir que les pràctiques quaresmals que hem iniciat fa setmanes (abstinències de carn i dejunis, celebració del perdó, conferències, lectures, devocions personals, actes de caritat) tenen poc sentit si no ens ajuden a recollir-nos i a concentrar-nos religiosament; ens faran un escàs servei si no col·laboren a fixar amb més determinació la mirada interior, a “no perdre l’oremus”, o al menys, a recuperar-lo.

Però és tanta la dispersió a la que estem insistentment convidats aquests dies que proposem canviar el nom de la Setmana Santa d’enguany i anomenar-la “setmana dels clàssics”. No podem resistir-nos a tanta pressió: si mires la televisió, si escoltes la ràdio, si llegeixes el diari, si et connectes a internet, si parles amb qualsevol és impossible evadir el tema.

Per arrodonir el nom alternatiu de la Setmana Santa hauríem de dir “setmana dels clàssics i del Godó”. Si tens el privilegi de viure a Sarrià, la megafonia, els aplaudiments, ovacions o xiulets dels assistents al torneig provoquen que, per mantenir la intimitat, hagis de baixar la persiana, tancar la finestra i fermar el porticó durant bona part de la jornada per atenuar el soroll.

Si es tractés únicament de l’estona de l’esdeveniment esportiu seria suportable, però el que cansa és l’abans i el després. No és senzill desmarcar-se d’aquests impactes mediàtics: si els ignores quedes malament, si t’enutges malmets el recolliment interior que tenies, si cedeixes i et deixes portar el perds del tot, si intentes que no t’afecti et manlleva una part de la concentració. D’una forma o altra perdem o alterem l’oremus.

En definitiva, si algú, per motius religiosos, vol marcar distàncies amb aquests esdeveniments de ressò mundial es convertirà indefectiblement en un individu asocial i repel·lent. Tot el planeta estarà pendent de les corredisses blanques i blaugranes i dels bíceps musculosos i colrats pel sol dels tenistes; per tant, no podem fer el ranci ni el desmenjat, intentant de mantenir un clima de recolliment interior durant aquests dies. Això sí, trobarem impecable que un entrenador de futbol prohibeixi als seus jugadors participar en qualsevol acte públic perquè no es dispersin i afrontin els partits contra el màxim rival amb la màxima concentració.

El nostre discurs pot sonar a ciri trencat, però volem posar sobre la taula el dilema recolliment versus dispersió. El recolliment interior és la base de l'experiència religiosa. Ve a ser com el got on posar l’aigua. Sense recolliment, assistir a les celebracions d’aquests dies té evidentment un valor, però no gaudirem del més fonamental: penetrar els sagrats misteris de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

La passió i mort de Jesús alterà la quotidianitat de Jerusalem durant unes hores: un judici públic, passeig dels reus a mort pels carrers, i la seva crucifixió ostentosa a les portes de la ciutat. Tant de bo que les celebracions de la Setmana Santa d’enguany també alterin benefactorament la nostra quotidianitat.

“Traieu la llosa” (Quaresma 5)

“Traieu la llosa”, diu Jesús als presents, després que li han mostrat el sepulcre de Llàtzer. Malgrat la perplexitat inicial a la demanda de Jesús, ho acaben fent.

“Llàtzer, vine a fora”, cridà Jesús ben fort. “I el mort sortí”, subratlla l’evangeli, però amb les mans, peus i cap lligats amb les benes d’amortallar.

“Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”, demana de nou als assistents, per arrodonir el miracle.

Un aclariment: les narracions dels miracles de Jesús en l’evangeli de sant Joan es preocupen més de fer-nos una bona catequesi que de descriure’ns amb pèls i senyals el que allí s’esdevingué. Hem de saber anar més enllà del realisme que expressen aquests textos i captar l’essencial que és el seu missatge.

Un primer detall el tenim en Jesús, que en aquest evangeli apareix sempre impregnat d’atributs divins: fixem-nos que sempre mana, que ho té tot previst, que no mou un dit, que fa proclames solemnes de la seva grandesa; tot plegat per manifestar l’autoritat i la divinitat que ostenta. Però també apareixen detalls humaníssims, com quan es commou vivament per la mort del seu amic fins al punt que és subratllat pels presents: “Mireu com l’estimava!”. L’evangelista Joan és el qui ens presenta un Jesús més ple de glòria i més divinitzat, però sense oblidar-se de la seva condició humana que aprofita qualsevol ocasió per assenyalar.

Un segon detall el tenim en els participants anònims de l’escena. Ells esdevenen, sense saber-ho, copartíceps i col·laboradors del miracle: ells obren la llosa, i ells deslliguen a Llàtzer ressuscitat. Sense obrir la llosa el mort no hagués sortir. Sense deslligar-lo el ressuscitat continuaria oprimit. La col·laboració dels assistents manifesta com ha de ser una comunitat de seguidors de Jesús: confiar en les seves paraules malgrat semblin desenraonades. Una comunitat de creients és la que confia en Jesús i li facilita el camí perquè pugui obrar manifestament els seus miracles.

Un tercer detall és que Llàtzer surt pel propi peu de la tomba. Jesús sempre demana la participació activa de l’afectat per posar de relleu el mateix d’abans: la confiança en ell. Si Llàtzer no surt de la tomba el miracle es queda a mitges tintes. Si nosaltres no assumim els mots de Jesús, el seu missatge es queda a mitges.

En definitiva, els miracles narrats en l’evangeli de Joan subratllen la glòria de Jesús i sempre acaben manifestant que els assistents creuen en ell: “Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell”.

Els miracles de Jesús segons l’evangelista Joan no apareixen perquè ens quedem bocabadats o complaguts per la seva grandesa, sinó que són una invitació a creure en ell de forma responsable i activa. Així de fàcil, així de compromès.

“Il·luminats” (Quaresma 4)

“Ara que esteu en el Senyor, sou llum”, diu sant Pau als cristians d’Efes. Prenem aquesta frase paulina per contrastar-la amb l’estereotip actual que els cristians som una colla “d’apagats”, imatge que flota en l’ambient social i que malauradament ha penetrat dins l’entorn eclesial.

La imatge de la llum dóna molt de joc en els texts del Nou Testament. Els evangelis narren guaricions de cecs per posar de manifest que Jesús és la llum del món que tot ho il·lumina. Els miracles de fer recobrar la vista serveixen per anunciar la fe, que és una llum interior que et fa veure les coses de forma diferent.

Les cartes paulines i els altres escrits neotestamentaris es refereixen a la llum com el segell d’identitat d’un cristià: “Viviu com els qui són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat”.

Aquestes referències que poden semblar simbòliques o imatges literàries belles i poètiques, tenen la seva força històrica quan ens assabentem que en el cristianisme primitiu el bateig rebia el nom “d’il·luminació”. Per tant, quan el Nou Testament utilitza el llenguatge lluminós, sovint està expressant a aquest ritus inicial d’adhesió a Crist i de rebre el do de la fe.

Utilitzant el nostre llenguatge actual, ens primers cristians eren, en la societat del seu temps, uns “il·luminats”, una mena d'éssers estranys, que trencaven amb els esquemes religiosos del seu temps, i també amb els esquemes socials de barrejar jueus i no jueus en una nova identitat religiosa que aplegava tothom sota la llum del Crist Ressuscitat.

En temps primitius els cristians eren socialment uns “il·luminats”; ara socialment som uns “apagats”. També podem fer-nos la crítica que fa uns dècades ens sentíem els únics administradors de la llum divina. No obstant, opinem que millor ser criticats per ser uns ·il·luminats” o uns “apagats”, perquè en el fons això reflecteix una manera de ser i de veure el món molt diferent dels estereotips uniformistes que ens martellegen amb tanta insistència i fora dels quals sembla que no hi hagi cabuda.

El cec de naixement "il·luminat" és finalment expulsat de la sinagoga. Això és el que tristament s’esdevingué amb aquells jueus que creien en Jesús i es batejaven en el seu nom. Però aquell cec guarit, tal i com subratlla l’evangeli, acaba adorant a Jesús.

Els qui som considerats com una colla d’apagats, no ens ho hem de creure, per molt que insisteixin i ens ho demostrin. La fe ens dóna llum, vida i tantes coses, totes bones. L’exemple del cec guarit i expulsat del seu àmbit, ens ha d’estimular a assumir les incomprensions del nostre entorn, que no han de distorsionar el més important de la nostra condició creient: que només adorem a Jesús i que ho seguirem fent.