Els nostres coneixements i llenguatge ornitològic són nefastos, però no podem estar-nos de descriure una escena amable i bucòlica. La capella de la casa de Jerusalem és a peu pla i tenim, a tocar, una olivera. A les set de la tarda ens reunim per celebrar l'Ofici de Lectura que, després d'un quart de silenci, enllacem amb les Vespres.
Fa dies que, sense interrupció, durant el silenci, un ocell -que desconeixem el seu nom però reconeixem el seu piular- refila de l'olivera estant. Acabada la nostra recitació, suposem que ben audible, li toca el torn a ell. Però aquest ocell més que cantar o piular, xiula. Talment com si fes un llarg monòleg, fa constants canvis de to, algunes pauses, fins i tot sembla que, en algun moment, intenti refilar. El més sorprenent, però, és la seva energia, que sembla que no tingui aturador.
En definitiva, l'ocell capta, irremeiablement, l'atenció dels qui estem al seu costat fins que, constatant que el sol declina, li arriba el moment de fer silenci i reposar, just abans que nosaltres comencem les Vespres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada