divendres, 26 de juny del 2009

L’hora dels armenis (Cròniques jerosolimitanes 2009-1)

Deixem el grup de pelegrins a l’aeroport de Tel Aviv. Són les tres de la matinada. Arribem a quarts de quatre a Jerusalem. Acompanyem el darrer pelegrí a la seva residència i, per fer temps, anem al Sant Sepulcre, que ja és obert.

Entrem a la ciutat emmurallada per la Porta de Damasc i enfilem pel carrer que segueix el que era l’antic Cardo Màximo del segle segon. Són escasses les persones que hem trobat pel trajecte. Una pagesa dorm asseguda sobre una caixa. Està ocupant el lloc amb la mercaderia mig preparada per quan surti el sol, en ple divendres, un bon dia per a vendre.

Arribem a la porta del Sant Sepulcre. A l’entrada hi ha, com sempre, un policia israelià vigilant. Pugem al Gólgota pels alts i enlairats graons. Una monja ortodoxa ocupa folgadament el lloc de venerar la santa creu. Un monjo grec ortodox i una monja ortodoxa parlen suaument però molt entretinguts. Constatant, després d’una bona estona, que els tres estan molt a gust fent el que fan, decidim anar al sepulcre.

Són les quatre menys pocs minuts. Un sagristà armeni està acabant de preparar els ornaments litúrgics per a celebrar el seu ofici. Ens mira de reüll per si intentem entrar dins la tomba. Captem la mirada i ens quedem discretament allunyats. És l’espai de temps que la comunitat armènia disposa del recinte del sepulcre: de les quatre fins a dos quarts de sis. Prèviament, de les dotze de la nit fins a les tres, ho ha fet la comunitat greco-ortodoxa.

A les quatre en punt apareix un acòlit vestit amb una túnica preciosa d’un gris clar amb creus brodades amb fil d’or. Es situa de cara a l’entrada del sepulcre, però suficientment allunyat per deixar oficiar al diaca i al prevere que apareixen seguidament. El diaca porta una dalmàtica molt elegant, també de color gris clar i amb creus brodades amb fil d’or. El prevere porta una capa pluvial de color beige amb creus brodades en relleu. El coll de la capa és alçat i rígid, de tres cossos, que la solemnitza i distingueix. Té un color beige més pujat -tirant a marró- que coincideix amb el color del capell hexagonal que també llueix en el seu cap. La comunitat armènia destaca pel bon gust i la distinció en el vestir.

Amb els tres armenis oficiant, les dues monges i el monjo ortodox del calvari, som els únics que estem en l’edifici del Sant Sepulcre. Una calma dificilíssima d’assaborir en aquest recinte.

Estem cansats d’estar drets i els ulls ens pesen. Seguim la celebració asseguts en un banc de la capella de les aparicions a Maria Magdalena. Al cap d’una estona ja dormim, acompanyats pel cant semitonat del lector, el dring dels cascabells de l’encenser del diaca i el cant que, més llunyà, recita el prevere dins la tomba.

Abans d’adormir-nos constatem que encara no havíem estat en el Sant Sepulcre en aquesta hora dels armenis. Somriem pensant que és una manera adient d’iniciar el nostre sojorn a Jerusalem.

Ens despertem per moviment que comencen a fer els franciscans, obrint la seva sagristia i preparant els ornament pel seu torn: a dos quarts de sis comença la primera missa llatina dins el sepulcre. Decidim marxar. Per les portes del Sant Sepulcre entra vigorosament la claror. Ja és de dia.

Anem, a poc a poc i fent temps, pels carrers encara buits de vianants i amb un tràfic escàs, fins a la casa caputxina de Jerusalem. Ja estan aixecats i a punt de començar la seva pregària.