Perdre bous i esquelles (Dijous 20)

El llibre de Jutges, del qual escoltem alguns fragments aquesta setmana, el podem qualificar de catecisme del poble d’Israel. A través de diferents personatges i situacions, es donen pautes de comportament social i religiós.

Ahir, la faula dels arbres subratllava la pantomima dels reis humans davant la consideració de Iahvè com a veritable rei d’Israel. Avui, el fatídic episodi de Jeftè critica la manipulació religiosa de Déu que el cabdill realitza en benefici propi. Les conseqüències de tot plegat les rep directament la seva filla única.

Es tracta d’un episodi que podem qualificar de tràgic on, en primer lloc, Jeftè fa una promesa que no havia de fer, perquè Déu ja li havia assegurat la victòria. En segon lloc, no és capaç d’incomplir la promesa al constatar la superficialitat de la mateixa. El seu renom i èxit militar passen davant l’amor a la seva filla i la sincera veneració a Iahvè. Una situació que el llibre dels Jutges considera inacceptable descrivint Jeftè com el gran perdedor final.

ELS QUI CREUEN SON ELS PEUS

 

Fa poc ha sortit un llibre sobre la poesia de Pere Casaldàliga, aquest  bisbe català que ha estat molts anys i ha mort en terres amazòniques del Brasil, i que, a part de la seva entrega total a la seva vocació, ha fet una bona quantitat de poesies en català, en castellà i en portuguès. Aquest llibre intenta fer-ne una aproximació. L’ha fet un professor de teologia, que és franciscà, Michael Moore. No em centraré en el llibre perquè no l’he llegit. Pot ser interesantíssim però jo no m’hi fico, i l’autor, realment, Pere Casaldàliga, mereix un estudi a fons.

Però el que em va cridar l’atenció van ser les declaracions de l’autor del llibre, no de Pere Casaldàliga, sinó del que havia fet el llibre sobre Pere Casaldàliga. Deia aquesta frase: “A mi, Pere Casaldàliga, m’ha canviat molt el cap, (m’ha canviat la manera de raonar). M’ha canviat poc el cor i menys els peus”. És curiosa l’afirmació d’aquest senyor, que la lectura l’ha portat a canviar molt el cap, el que pensava, poc el cor i menys els peus. És per pensar-ho.

Precisament, el que l’evangeli proposa és exactament al revés. Quan Jesús parla, el que primer convida és a fer servir els peus: “Segueix-me”. Per tant, els peus, i podríem dir les mans, són el primer que han de fer cas a Jesús. Després ja vindrà l’escalfor del cor i, finalment, la raonabilitat d’allò que he viscut, que ha fet. Però primer, el que es converteix, són els peus. Aquell que no es mou vol dir que no s’ha convertit. No simplement es ser cristià pensar bé, fins i tot tenir uns certs sentiments. Cal començar pels peus, seguir-lo.

Per això el salm diu: “El Senyor és el meu pastor”, aquell que jo segueixo, que camino al seu darrera. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos i em mena al repòs vora l’aigua”. Fixeu-vos que són tot d’expressions no de conclusions de pensament, sinó expressions de l’experiència de la vida. “El Senyor és el meu pastor”. Quan un segueix a Jesucrist troba prats abundosos, aigua que sacia la set del cor... I continua: “omple a vessar la meva copa, m’ungeix amb oli...” Aquestes són expressions no de conclusions de pensament, sinó d’experiència d’aquell que segueix, que camina, que fa servir les mans tal com Jesús les fa servir. Seguir significa moure els peus, moure les mans. Per això, dirà un moment determinat l’evangeli de sant Joan: “Aquell que guarda les meves paraules i les practica, aquest coneixerà la veritat i la veritat el farà lliure”. Aquell que fa, coneix la veritat. No una veritat teòrica, sinó la veritat de l’experiència. És el que diu sant Francesc: “Només coneixem allò que fem”. De fet, a la relació humana és així. A una persona no la coneixes sabent el número del carnet d’identitat, ni sabent fins i tot la seva història. Quan parlem d’un conegut estem parlant d’algú amb qui jo he caminat, he parlat, he treballat, hem fet coses plegats... I això és el que ens demana Jesús: “Seguiu-me. Sigueu d’aquells que escolten la meva paraula i la posen en pràctica”. Aquest llibre de Michael Moore que parla de Pere Casaldàliga es diu: “La fe que es fa poesia”. Jo li faré la frase al revés. La fe no es fa poesia. Potser el llibre és molt maco i és per recomanar-lo, no m’hi fico. Em fico només amb el títol i la frase aquesta. La fe no es fa poesia, com si la poesia fos més que la fe. Ni la fe és la mística, com si la mística fos més que la fe. No. La plenitud és la fe, la plenitud és el seguiment concret de Jesús a la meva vida. Llavors tindran moments d’una gran bellesa, i Jesús dirà: “Anem a un lloc solitari i descansareu”. Com deia el salm: “Em guia per camins segurs, em fa reposar vora l’aigua”. Sí que hi ha moments així, moments en què la fe és viscuda amb una intensitat profunda. Però la fe la fan els peus i les mans. I quan arribes a aquells moments profunds, en què no simplement et canvia primer el cap sinó els peus, i els peus et canvien els sentiments, és quan un expressa poèticament l’apropar-se de Déu.

Hi ha un autor, que hem celebrat aquesta setmana, que és un dels grans personatges de la història franciscana i de la teologia i filosofia de l’Edat Mitjana, que és sant Bonaventura. Té un llibre especialment difícil, que és “Itinerari de la ment a Déu” , però té trossos d’una gran bellesa i mística. Sobretot el capítol IV és el cor del llibre. Però el que llegiré ara és el final del llibre, i que ens mostra com el Senyor condueix vora l’aigua i allí ens retorna.

Diu així sant Bonaventura: “Si preguntes com ha succeït això, pregunta-ho a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, pregunta-ho a la tenebra, i no a la claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per una unció excessiva i per un amor ardentíssim. Aquest foc és Déu”.

 

Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
18 de juliol de 2021

Beneïda i benaurada (Assumpció 2021)

“Totes les generacions em diran benaurada”. Així ho proclamava Maria en la recitació del Magníficat; després d’escoltar les exclamacions joioses d’Elisabeth: “Ets beneïda entre totes les dones”. D’aleshores ençà, “totes les generacions” repetim de manera assídua l’escena evangèlica: diem que Maria és beneïda entre totes les dones quan resem un avemaria, i la proclamen benaurada quan resem el Magníficat cada capvespre en la Litúrgia de les Hores, la pregària oficial de l’Església.

De fet, proclamem que Maria és beneïda i benaurada al llarg de tot l’any litúrgic: ho fem per Advent, sobretot en la festa de la Immaculada Concepció; ho realitzem per Nadal, dedicant el primer dia de l’any a Maria com a Mare de Déu; ho continuem per Quaresma, amb Maria com a Dolorosa; també per Pasqua, amb Maria presidint la comunitat dels apòstols. També hem d’afegir les devocions i les festes marianes locals que es celebren en tants llocs.

Avui proclamem Maria assumpta al cel, és a dir, beneïm Déu perquè Maria està ressuscitada al cel al costat de Jesucrist, gaudint de la benaurança no terrenal sinó celestial. Perquè, com deia la primera carta als corintis: “Tots viuran gràcies a Crist. Cadascun al moment que li correspon”. Per tant, Maria viu ressuscitada gràcies a Crist des del moment que li corresponia.

Per aquesta raó s’associa Maria assumpta al cel amb el fragment del llibre de l’Apocalipsi. Parlava d’una dona celestial amb el sol per vestit i la lluna sota els peus, i amb una corona de dotze estrelles al voltant del seu cap. Es tracta d’una imatge espectacular que la tradició cristiana ha llegit com una al·legoria de Maria radiant a les altures, viva i ressuscitada al costat del seu fill, a prop del Pare del cel. Però l’Apocalipsi també parlava d’un drac roig celestial amb set caps, set diademes i deu banyes, amb gran poder per fer mal al cel i a la terra. Al cel no ho aconsegueix i és foragitat a la terra, on continua perseguint els fills d’aquesta dona, que som els cristians. L’objectiu d’aquest drac roig, que representa tot el que és contrari a Déu, és malmetre la nostra fe en Déu i en Jesucrist, és malmetre la nostra devoció a Maria que la proclama beneïda i benaurada. Malgrat els embats d’aquest drac roig, avui som aquí per confessar comunitàriament la nostre fe en Jesucrist, per proclamar que Maria és beneïda entre totes les dones, i que totes les generacions li diem benaurada.

Aliment celestial constant (Diumenge 19)

“Murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel”. Diumenge passat, els israelites murmuraven contra Moisès i Aaron perquè els faltava aliment en el desert. Avui, segueixen les murmuracions, ara contra Jesús, com hem escoltat en l’evangeli. “No murmureu entre vosaltres”, remarca Jesús, exhortant a creure en ell i proclamant-se com el camí més natural i directe per accedir a Déu seguint la tradició del seu poble: “Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après venen a mi”.

Nosaltres, des de petits, també hem sentit l’ensenyament del Pare i l’ensenyament de Jesús, i a més, l’ensenyament de l’Església. Per aquesta raó, hem d’obrar en conseqüència i, com deia la carta als Efesis: “No entristir l’Esperit Sant”. Que els batejats no entristim l’Esperit Sant es concreta, a nivell humà, en fugir de: “tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria”. A nivell de fe, el llistó encara puja més, i es concreta en perdonar-nos com Déu ens perdona, en ser fills dignes del Pare del cel, en estimar com el Crist ens estimà.

Per últim, el llibre primer dels Reis ens explica un episodi dramàtic que es resol amb la intervenció divina. El profeta Elies, perseguit a mort i fugint al desert, demana a Déu que li prengui la vida: “Ja n’hi ha prou Senyor, preneu-me la vida”. La seva capacitat de resistir ha arribat al límit. La seva confessió té resposta: un àngel el desvetlla i el nodreix dues vegades, espiritualment i físicament: “Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer”. Envigorit per dins i per fora, el profeta caminarà fins a la muntanya de Déu, on rebrà revelacions importants. També nosaltres, quan defallim, sigui físicament, espiritualment, o mentalment, perquè tot està barrejat, ens cal, en primer lloc, reconèixer-ho. En segon lloc, hem de confessar obertament el defalliment, com fa Elies, com ha fet la gimnasta nord-americana Biles en els Jocs Olímpics. En tercer lloc, hem de deixar-nos proveir i encoratjar pels àngels, però sobretot deixar-nos proveir i encoratjar per Jesucrist que ens diu: “Jo soc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre”. Tot seguit ho podrem assaborir amb el pa eucarístic.

Els criteris que no valen (Diumenge 18)

“Tota la comunitat murmurà contra Moisès i Aaron”. Ho escoltàvem en la lectura del llibre de l’Èxode, quan el poble d’Israel es lamentava de la manca d’aliment, que també provocava la manca d’ànims. Les confiances inicials del poble s’havien esvaït i dominava la queixa i la reprovació. Però Iahvè respon comprensivament a aquesta crisi col·lectiva i proveeix el poble amb guatlles i amb mannà caiguts del cel. La providència divina alimenta el poble queixós i fa costat als dos germans superats per la situació. Es tracta d’un relat amb final feliç, en primer lloc gràcies a la intervenció divina; i en segon lloc, gràcies a la voluntat humana d’escoltar els altres i deixar-se proveir per Déu.

Aquesta escena ben resolta ens fa pensar en les queixes del poble cubà de fa uns dies, concretament l’11 de juliol, que van ser neutralitzades amb repressió per uns dirigents també superats per la situació,  que s’excusen acusant els altres, i que mai confiaran en la providència divina. Aquest és només un exemple del que, en situacions diferents, en localitzacions diferents, i amb intensitats diferents, vivim en la nostra quotidianitat: quan les demandes de qualsevol tipus les acompanyem d’exigències i de culpabilitzacions; quan les respostes que donem són la repressió o eludir responsabilitats; quan la incidència divina en la realitat humana és volgudament ignorada. Utilitzant el llenguatge de la carta als Efesis, aquesta és una manera pagana d’actuar. Quan la carta als Efesis diu als cristians de la localitat: “porteu una vida justa, bona i santa de veritat”, ho està contraposant al tarannà de vida que anomena pagà: “insisteixo en el Senyor que no visqueu més com viuen els pagans, que es guien per criteris que no valen”. Aquests criteris que no valen son la prepotència humana que s’expressa a través de la queixa sistemàtica, l’exigència constant, la repressió, la culpabilització, la negació sistemàtica de Déu. Portar una vida justa, bona i santa, com diu la carta als Efesis, significa confiar obertament en Déu, exigir-se més a un mateix, exigir menys als altres, i compartir la fe amb la comunitat.

A l’evangeli de Joan, Jesús proclamava amb autoritat: “els qui venen a mi no passaran fam, i els qui creuen en mi no tindran mai set”. És evident que s’està parlant d’una fam i d’una set que superen l’àmbit nutricional. Jesucrist ens nodreix espiritualment amb el pa i el vi de l’eucaristia; Jesucrist ens nodreix moralment amb els valors que proclamà; Jesucrist ens nodreix celestialment assegut a la dreta del Pare; Jesucrist sacia la nostra set de viure la vida amb sentit; Jesucrist sacia la nostra set de vida eterna; En definitiva, Jesucrist ens allunya de la manera pagana de viure; Jesucrist ens allunya de prepotències, murmuracions i exigències.

 

SOMIAR TRUITES?

En català tenim dues frases que són antagòniques i que fan referència a les truites. Alguna vegada diem: “Aquest és un somiatruites”. Què volem dir amb aquesta frase? Volem dir algú que no toca de peus a terra, que fa cavil·lacions, diu grans coses... i a la pràctica no-res. Són fantasies, il·lusions, utopies... un somiatruites.

En canvi, hi ha una altra frase que també fa referència a la truita: “Girar la truita”. En català vol dir capgirar la situació, que els de baix passin a dalt i els de dalt vagin a baix. És un capgirament de la realitat. Una cosa és un somiatruites i una molt diferent i, fins i tot, contraria, és aquell que gira la truita.

Això es pot dir dels cristians avui en dia. Estem en una situació realment estrambòtica, estranya, perillosa, com vulgueu dir-li. I, no simplement ara, sinó molt sovint a través de la història, moltes vegades els cristians ens presentem com uns somiatruites. Fem unes grans cavil·lacions, unes grans explicacions, unes solucions... això no passarà... Un somiatruites. En canvi, jo diria que l’evangeli ens mostra no que el cristià ha de ser un somiatruites, sinó que ha de saber girar la truita. Estem cridats no a somiar truites, a dir coses boniques, sinó a girar truites, no una sinó moltes, no ara sinó contínuament. La vida d’un cristià és un continu girar la truita perquè el món està cap per avall. Estem cridats a girar la truita.

I per girar la truita necessitem una cosa, un punt de referència, una alternativa a la realitat  actual, i no parlo de la realitat en general, o de tot el món, estic parlant d’una realitat concreta dins la meva família, d’un grup, del treball, de l’Església, de les relacions d’amistat.

Cal no somiar truites, cal girar la truita, una alternativa a la manera de fer del nostre món, una alternativa a la manera de pensar i de fer, que capgiri. Jesús. La nostra alternativa ens l'hem de prendre molt seriosament, la frase que a vegades repetim: “Què faria Jesús en aquest cas?” I fins i tot li podem preguntar a ell.

 L’Església cada dia recita un salm per començar la seva oració del matí: “Tant de bo que avui sentíssim la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Jesús no és un referent mort sinó un referent viu. Tant de bo l’escoltéssim. Ell és l’alternativa al nostre món, l’alternativa en la meva vida, en les relacions personals, en les relacions laborals, en les relacions econòmiques... Què faria Jesús en aquest cas? Què faria Jesús? Preguntar-ho amb consciència recta, decidits a obeir la Paraula. Tant de bo que escoltéssim la seva veu. Ell parla perquè Ell hi és, és vivent i ressuscitat.

Això ens ho demana a nosaltres, els cristians, perquè ens ha fet, a cadascú personalment, molt concretament, sentinelles. “El Senyor m’ha fet sentinella” diu Ezequiel. I això ho podria dir tot cristià. Sentinella d’un mateix, amb lucidesa. El Nou Testament repeteix moltes vegades aquesta crida d’estar atent sobre tu mateix, desvetlla’t, estigues atent, sobre tu mateix. No enganyar-se. Però també cal ser sentinella de la comunitat cristiana, i ser sentinella del món.

Ara com en qualsevol crisi es van acumulant més diners en mans de pocs, i la majoria es queda sense res.  Menys mans amb més diners. I això ho toquem molt de prop. S’ha d’estar atent perquè això acabarà fent més marginats, més pobres, més " descartats". S’ha de ser sentinella del món, escoltar què passa, saber buscar una alternativa.

I, perquè això sigui real, Jesús vol que fem un canvi de truita total. En quin sentit? En fer una comunitat que visqui i reflecteixi els principis de l’Evangeli, del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances.

Tot el capítol 18 de sant Mateu és una descripció de la comunitat, de l’Església que Jesús voldria. I ens la dibuixa ben dibuixada. Sant Pau diu: “L’únic deure vostre és el d’estimar-vos”. I aquest “estimar-vos” no és eteri. Si el teu germà peca, ves, preocupa-te’n. No estem aquí juxtaposats, i distanciats, sinó que formem una comunitat, que ens hem de preocupar els uns dels altres. Hem d’actuar com un metge amb un malalt, no judicar-ho però sí curar-ho. L’únic deure nostre és estimar-nos, però un estimar-nos actiu, real, que ens preocupem uns dels altres creant una comunitat d’amor que reflecteixi els valors del Sermó de la Muntanya, i s’expandeixi.

Hem de deixar de ser simplement una cosa eclesiàstica. L’Església ha de tenir, certament, les seves estructures, però sobretot hem de ser eclesials, comunitaris, fraterns. I això ho podem fer no pel nostre propi esforç, simplement, sinó per Jesucrist. Jesús diu: “Quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allí hi soc jo”. En la pregària revelarà la seva força. Cal una alternativa i aquesta alternativa és Jesucrist, que nosaltres haurem d’encarnar amb humilitat, reconeixent profundament el nostre pecat, però concretant en la vida real de cada dia aquest no fer somiar truites sinó aquest girar la truita, amb accions, actes concrets de la nostra vida de cada dia i de la nostra fraternitat.

 

Homilia Diumenge XXIII durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de setembre de 2020