“Tota la comunitat murmurà contra Moisès i Aaron”. Ho escoltàvem en la lectura del llibre de l’Èxode, quan el poble d’Israel es lamentava de la manca d’aliment, que també provocava la manca d’ànims. Les confiances inicials del poble s’havien esvaït i dominava la queixa i la reprovació. Però Iahvè respon comprensivament a aquesta crisi col·lectiva i proveeix el poble amb guatlles i amb mannà caiguts del cel. La providència divina alimenta el poble queixós i fa costat als dos germans superats per la situació. Es tracta d’un relat amb final feliç, en primer lloc gràcies a la intervenció divina; i en segon lloc, gràcies a la voluntat humana d’escoltar els altres i deixar-se proveir per Déu.
Aquesta escena ben resolta ens fa pensar en les queixes del poble cubà de fa uns dies, concretament l’11 de juliol, que van ser neutralitzades amb repressió per uns dirigents també superats per la situació, que s’excusen acusant els altres, i que mai confiaran en la providència divina. Aquest és només un exemple del que, en situacions diferents, en localitzacions diferents, i amb intensitats diferents, vivim en la nostra quotidianitat: quan les demandes de qualsevol tipus les acompanyem d’exigències i de culpabilitzacions; quan les respostes que donem són la repressió o eludir responsabilitats; quan la incidència divina en la realitat humana és volgudament ignorada. Utilitzant el llenguatge de la carta als Efesis, aquesta és una manera pagana d’actuar. Quan la carta als Efesis diu als cristians de la localitat: “porteu una vida justa, bona i santa de veritat”, ho està contraposant al tarannà de vida que anomena pagà: “insisteixo en el Senyor que no visqueu més com viuen els pagans, que es guien per criteris que no valen”. Aquests criteris que no valen son la prepotència humana que s’expressa a través de la queixa sistemàtica, l’exigència constant, la repressió, la culpabilització, la negació sistemàtica de Déu. Portar una vida justa, bona i santa, com diu la carta als Efesis, significa confiar obertament en Déu, exigir-se més a un mateix, exigir menys als altres, i compartir la fe amb la comunitat.
A l’evangeli de Joan, Jesús proclamava amb autoritat: “els qui venen a mi no passaran fam, i els qui creuen en mi no tindran mai set”. És evident que s’està parlant d’una fam i d’una set que superen l’àmbit nutricional. Jesucrist ens nodreix espiritualment amb el pa i el vi de l’eucaristia; Jesucrist ens nodreix moralment amb els valors que proclamà; Jesucrist ens nodreix celestialment assegut a la dreta del Pare; Jesucrist sacia la nostra set de viure la vida amb sentit; Jesucrist sacia la nostra set de vida eterna; En definitiva, Jesucrist ens allunya de la manera pagana de viure; Jesucrist ens allunya de prepotències, murmuracions i exigències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada