“Ves a profetitzar a Israel, el meu poble”, son les paraules que el profeta Amós escolta en boca de Iahvè i que compleix al peu de la lletra. Amós deixa camps i terra i marxa cap al nord, en un altre context. Allí farà inesperadament de profeta i viurà la contradicció de parlar en nom de Déu i de ser qüestionat per l’autoritat reial i per l’estament sacerdotal. Amós haurà de tornar a la seva terra, fracassat als propis ulls i als ulls dels altres, però als ulls de Déu havent complert la missió encomanada.
No és fàcil realitzar aquest discerniment quan es pateix el fracàs en pròpia carn; per aquesta raó el salmista ens convida a repetir l’antífona del salm responsorial: “Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació”. L’amor diví no eximeix de contradicció humana, al contrari, gairebé esdevé proporcional a l’experiència personal d’aquest amor. Però és enmig d’aquesta contradicció on també experimentarem la salvació divina.
La carta als Efesis predica Jesucrist com a portaveu i mediador de la salvació divina, afirmant que Déu “ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”. Unir el món terrenal i el món celestial no és tasca fàcil. Després del testimoniatge dels profetes, sovint sofrent, Jesucrist esdevé la plenitud d’aquesta unió, amb la consciència absoluta del seu sacrifici personal com a fonament d’aquest pont que Déu ha establert amb els humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada