PELEGRÍ O TURISTE

 

Una de les coses que més em molesta és, quan condueixo, que el del costat em comenci a dir: "Ara gira a la dreta", "ara para't", "mira que anem a 60 i aquí posa a 40", "em sembla que ens hem equivocat de camí", "allà al fons gira a l'esquerra"... a la que comencen així, em posen dels nervis. Jo moltes vegades m'adono que també ho faig. Quan un porta el cotxe li agrada que el altres hi confiïn, i l'altre hauria de tenir confiança en qui porta el cotxe. Però també cal una reflexió. Si hi ha un accident, no simplement se la carregarà el conductor sinó que també te la carregaràs tu. Per tant, el conductor ha de tenir en compte que no va sol, que pot fer mal a un altre. Per tant, que els altres es fiquin en la manera de conduir pot ser molt pesat i, potser, de vegades ens passem de la ratlla, però hi ha una certa raó al posar-s'hi, perquè si hi ha una dificultat o un accident, me la carregaré, o si aquell, enlloc de girar a la dreta gira a l'esquerra, resulta que no arribarem al lloc que havíem quedat, no ell, sinó tots.

Aquesta idea es pot transportar a la vida. La vida és com un viatge. I, certament, que a vegades hi ha gent que es posa a la teva manera de conduir la vida excessivament. "Que si això, i que si allò, i que si allò altre"... i és veritat que acaba sent carregós i a vegades contraproduent. Però no deixa de ser que la meva vida, tal com la porto, no simplement m'incumbeix a mi, sinó que incumbeix als altres. Amb el meu fer, o faig bé o faig mal, no a mi simplement, també als altres. Per tant, els altres també poden dir alguna cosa, perquè els meus actes repercuteixen en ells.

Tant és així que aquesta idea que la vida és un camí, un caminar, un pelegrinatge en el qual un va fent i va passant, és una imatge que està molt present en la tradició cristiana. En el segle XVI, sant Ignasi de Loiola va dictar al seu secretari la seva pròpia vida, i cada vegada que parlava de si mateix, en deia "el pelegrí". Un pelegrí, algú que camina, que fa camí. També això ho trobem en Ramon Llull, quan parla, als segles XIII i XIV, de la seva pròpia vida en aquell llibre que explica els problemes de Ramon. També parla com un pelegrí. I també hi ha un llibre molt bonic del segle XIX, que és "El pelegrí rus", un text preciós en el que compara la vida cristiana amb un pelegrinatge. I el mateix en sant Francesc d'Assís, que estava enamorat del text evangèlic de la missió, parlarà del frare, del creient, com un pelegrí i foraster. Un pelegrinatge, un caminar.

Jesús envia de camí als dotze. Però si us heu fixat, no els envia d'un en un. No els envia sols a la vida, sinó que els envia de dos en dos. Per la vida no anem sols, ni les nostres obres tenen repercussió simplement en mi, sinó en els altres.

Per això és bo, de tant en tant, aturar-se en el camí de la vida, i preguntar-se: Qui m'ha acompanyat en el camí?, qui m'està acompanyant en el camí? En el camí de la meva vida i de la meva fe, que hauria de ser una sola cosa, qui m'acompanya? Com l'he tractat? L'he escoltat? Qui són els meus companys de camí?

Jesús també parla de com s'ha de fer aquest camí. Diu: "sense bossa, sense sarró, sense diners, sense un altre vestit", pobres. I la pregunta és: En el camí de la meva vida, en el meu pelegrinatge, què he privilegiat, els diners, el tenir? He posat molt l'accent en defensar-me o, realment, he anat pobre i confiat, com demana Jesús?

I en aquest camí hi ha moments, diu el text de l'evangeli, en què algú t'acull, i altres vegades que no t'acullen. Els qui m'han acollit, els he sabut escoltar? He sabut compartir amb aquell que m'ha acollit en el camí de la vida? O, simplement he parlat i no he escoltat? O no ho he valorat? O no he agafat el que m'estaven donant? M'he deixat acollir? I aquells que no m'han acollit, ho han fet perquè portava una paraula de Déu, com el pobre Amòs que li diuen "ves-te'n d'aquí a fer de profeta en un altre lloc"? O és precisament perquè no portava cap paraula, i parlava i parlava i les paraules eren buides?

Però el punt que dona raó a tot aquest pelegrinatge és com comença l'evangeli de la missió "Jesús els cridà". La crida de Jesús, la vocació de Jesús. Quina és la meva vocació? He sentit la crida de Jesús? Tot creient és un cridat. Tant és així que, segons sant Pau, Déu ens diu: "Us he elegit abans de la creació del món", he pensat en vosaltres abans de fer les coses. Déu ha pensat en mi abans de crear el món, i m'ha elegit, i m'ha enviat, i m'ha donat una vocació. En la meva vocació, com diu sant Pau, la meva esperança s'ha recolzat en Crist, he deixat que la unció de l'Esperit Sant ungeixi tota la meva vida.

En la vida, puc anar fent-ne un pelegrinatge o ser simplement un turista. Podem ser d'aquells cotxes que, quan et poses al darrera, et poses nerviós, perquè posen l'intermitent a la dreta i giren a l'esquerra, o van a parar a un carrer sense sortida, o donen voltes, perquè en definitiva, no saben on van. O puc fer de la meva vida un caminar del turista, que mira, mira, dona voltes, ha passat per tot arreu i no fa res. O faig de la meva vida un autèntic pelegrinatge, cap al lloc sagrat, cap al lloc sant, cap al lloc a on em crida Jesús.

 

 

 

Homilia Diumenge XV durant l'any
Fra Jacint Duran
11 de juliol de 2021