EL RAP

El Rap, apart de ser el nom d'un peix, és el nom també d'una classe de música, que va néixer als barris menys afavorits de New York. I, com quasi una subcultura de la població amb menys recursos. Això no simplement es va quedar als Estats Units sinó que el rap, aquesta manera de cantar, s'ha anat estenent per molts llocs i també entre nosaltres.

Un dels que més ha influït en aquest rap, és un senyor que es diu Javier Ibarra, que ha tingut diferents noms artístics i és de Saragossa. No fa un rap comercial, però és un referent del món de la cançó rap. Aquest senyor, que ja té 41 anys i continua creant, diu que en el seu mòbil hi té una alarma que sona cinc vegades al dia. Diu: "cada vegada que toca el mòbil, m'aturo del que estic fent i dono gràcies". S'atura cinc vegades al dia per donar gràcies. Curiosament, i sent un referent del rap, aquest senyor no s'amaga de la seva fe sinó clarament diu que és cristià, i que el seu punt de referència central és mantenir-se en l'amor de Déu i la seva amistat amb Jesús.

Em va cridar l'atenció aquest testimoni.  S'atura cinc vegades per donar gràcies. Jo diria que és una de les coses que més dificulten, actualment l'accés a Déu, el no saber donar gràcies. Estem en un món que és absolutament tan crític, hipercrític, supercrític... que ho destrossem tot. Lògicament, quan hom està enfadat amb tot, amb el món, amb la vida, amb els polítics, amb la família, amb l'escola... amb tot, el més lògic és que digui: l'origen del tot deu estar equivocat, Déu. Acaba revoltant-se en contra de Déu.  Com puc jo acollir Déu si tot, tot és tan negre? Si no sé aturar-se cinc vegades al dia, almenys, i dir gràcies, gràcies, gràcies...

Això ja ve de molt antic, es veu. Ezequiel, com a profeta, és enviat a un poble en un moment molt delicat, estem a l'exili. I què troba? Un poble que es revolta en contra de Déu. Aquesta revolta profunda de l'ànima nostra, hipercrítica, i que no és capaç de dir gràcies i, per tant, es bloqueja i es tanca. La mateixa actitud que troba Jesús quan arriba al seu poble. És això el que farà de barrera per no acollir Jesús. I, fixeu-vos una frase, que sempre que ho escolto de l'evangeli m'impressiona: "Jesús no pogué fer cap miracle". No és que no volgués. Ell volia fer miracles però no podia perquè la barrera era aquesta actitud tan hipercrítica, tan subratllant el negatiu que és impossible travessar-la. No podia. Jesús no pot, Déu no pot fer un miracle, no pot intervenir si nosaltres li bloquegem l'entrada.

 Pau, un home que podia estar revoltant contra de Déu amb totes les de la llei, perquè es veu rodejat, perseguit, pobre, sense sostre... amb quantitat de dificultats. La fe en Jesús no li ha portat cap benefici, des d'un punt de vista material, sinó tot al revés. "I tot per Crist". I diu: "He demanat al Senyor que m'escoltés" i el Senyor li diu: no t'escolto, no vull. Per tant, està rodejat de problemes, el Senyor no escolta les seves pregàries i, malgrat tot, entona un cant d'acció de gràcies: Quan em veig feble és quan sóc fort. M'agrada veure'm així per causa de Crist, perquè quan sóc feble és quan sóc fort, Jesucrist pot actuar en mi. Per això, aquesta actitud és la que hauria de fer com un tallaferro, un trenca gels que obrís el pas a Déu, que és l'actitud que el nostre mòbil, almenys cinc vegades al dia s'aturés, per aprendre a dir "gràcies", per centrar el nostre cor –com deia aquest cantant– en l'amor de Déu, per aprofundir la nostra amistat amb Jesús de Natzaret. Llavors comprendríem que la nostra feblesa, que els nostres moments més foscos són la gran oportunitat per obrir-nos, confiadament, a aquest Déu que ve a nosaltres i, llavors, farem possible que Déu pugui guarir, farem possible que Jesús pugui fer miracles, pugui intervenir en la vida dels homes, que pugui guarir la nostra vida i esvair les nostres tenebres.

 

 

Homilia Diumenge XIV durant l'any
Fra Jacint Duran
4 de juliol de 2021