SOMIAR TRUITES?

En català tenim dues frases que són antagòniques i que fan referència a les truites. Alguna vegada diem: “Aquest és un somiatruites”. Què volem dir amb aquesta frase? Volem dir algú que no toca de peus a terra, que fa cavil·lacions, diu grans coses... i a la pràctica no-res. Són fantasies, il·lusions, utopies... un somiatruites.

En canvi, hi ha una altra frase que també fa referència a la truita: “Girar la truita”. En català vol dir capgirar la situació, que els de baix passin a dalt i els de dalt vagin a baix. És un capgirament de la realitat. Una cosa és un somiatruites i una molt diferent i, fins i tot, contraria, és aquell que gira la truita.

Això es pot dir dels cristians avui en dia. Estem en una situació realment estrambòtica, estranya, perillosa, com vulgueu dir-li. I, no simplement ara, sinó molt sovint a través de la història, moltes vegades els cristians ens presentem com uns somiatruites. Fem unes grans cavil·lacions, unes grans explicacions, unes solucions... això no passarà... Un somiatruites. En canvi, jo diria que l’evangeli ens mostra no que el cristià ha de ser un somiatruites, sinó que ha de saber girar la truita. Estem cridats no a somiar truites, a dir coses boniques, sinó a girar truites, no una sinó moltes, no ara sinó contínuament. La vida d’un cristià és un continu girar la truita perquè el món està cap per avall. Estem cridats a girar la truita.

I per girar la truita necessitem una cosa, un punt de referència, una alternativa a la realitat  actual, i no parlo de la realitat en general, o de tot el món, estic parlant d’una realitat concreta dins la meva família, d’un grup, del treball, de l’Església, de les relacions d’amistat.

Cal no somiar truites, cal girar la truita, una alternativa a la manera de fer del nostre món, una alternativa a la manera de pensar i de fer, que capgiri. Jesús. La nostra alternativa ens l'hem de prendre molt seriosament, la frase que a vegades repetim: “Què faria Jesús en aquest cas?” I fins i tot li podem preguntar a ell.

 L’Església cada dia recita un salm per començar la seva oració del matí: “Tant de bo que avui sentíssim la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Jesús no és un referent mort sinó un referent viu. Tant de bo l’escoltéssim. Ell és l’alternativa al nostre món, l’alternativa en la meva vida, en les relacions personals, en les relacions laborals, en les relacions econòmiques... Què faria Jesús en aquest cas? Què faria Jesús? Preguntar-ho amb consciència recta, decidits a obeir la Paraula. Tant de bo que escoltéssim la seva veu. Ell parla perquè Ell hi és, és vivent i ressuscitat.

Això ens ho demana a nosaltres, els cristians, perquè ens ha fet, a cadascú personalment, molt concretament, sentinelles. “El Senyor m’ha fet sentinella” diu Ezequiel. I això ho podria dir tot cristià. Sentinella d’un mateix, amb lucidesa. El Nou Testament repeteix moltes vegades aquesta crida d’estar atent sobre tu mateix, desvetlla’t, estigues atent, sobre tu mateix. No enganyar-se. Però també cal ser sentinella de la comunitat cristiana, i ser sentinella del món.

Ara com en qualsevol crisi es van acumulant més diners en mans de pocs, i la majoria es queda sense res.  Menys mans amb més diners. I això ho toquem molt de prop. S’ha d’estar atent perquè això acabarà fent més marginats, més pobres, més " descartats". S’ha de ser sentinella del món, escoltar què passa, saber buscar una alternativa.

I, perquè això sigui real, Jesús vol que fem un canvi de truita total. En quin sentit? En fer una comunitat que visqui i reflecteixi els principis de l’Evangeli, del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances.

Tot el capítol 18 de sant Mateu és una descripció de la comunitat, de l’Església que Jesús voldria. I ens la dibuixa ben dibuixada. Sant Pau diu: “L’únic deure vostre és el d’estimar-vos”. I aquest “estimar-vos” no és eteri. Si el teu germà peca, ves, preocupa-te’n. No estem aquí juxtaposats, i distanciats, sinó que formem una comunitat, que ens hem de preocupar els uns dels altres. Hem d’actuar com un metge amb un malalt, no judicar-ho però sí curar-ho. L’únic deure nostre és estimar-nos, però un estimar-nos actiu, real, que ens preocupem uns dels altres creant una comunitat d’amor que reflecteixi els valors del Sermó de la Muntanya, i s’expandeixi.

Hem de deixar de ser simplement una cosa eclesiàstica. L’Església ha de tenir, certament, les seves estructures, però sobretot hem de ser eclesials, comunitaris, fraterns. I això ho podem fer no pel nostre propi esforç, simplement, sinó per Jesucrist. Jesús diu: “Quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allí hi soc jo”. En la pregària revelarà la seva força. Cal una alternativa i aquesta alternativa és Jesucrist, que nosaltres haurem d’encarnar amb humilitat, reconeixent profundament el nostre pecat, però concretant en la vida real de cada dia aquest no fer somiar truites sinó aquest girar la truita, amb accions, actes concrets de la nostra vida de cada dia i de la nostra fraternitat.

 

Homilia Diumenge XXIII durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de setembre de 2020