L’esperança en ell ens purifica (Tots Sants 2020)

“Qui té aquesta esperança en ell, es purifica”. Així de fàcil ens ho planteja la primera carta de sant Joan. Es refereix a l’esperança de tot creient de veure Déu tal i com és; quelcom impossible en aquesta vida, però factible en la vida futura. Mentrestant, aquest anhel d’arribar fins a Déu ens va purificant. És ben sorprenent aquesta lògica de la purificació, feta a cops d'esperança.

Però l’esperança del creient es tradueix en actituds i en comportaments concrets, que Jesús puntualitza en detall a les benaurances que hem proclamat, el projecte de vida feliç d’un cristià; una proposta diametralment oposada als estàndards de felicitat que constantment ens bombardegen. Es tracta de ser pobre d’esperit, d’estar de dol, de ser humil, de tenir fam i set de ser just, de ser compassiu, de ser net de cor, de ser pacífic, d’acceptar les persecucions, les ofenses, i les calúmnies per ser cristians. Es tracta de propostes que llegides amb criteris d’immediatesa poden fer riure sota el nas pel seu candor. Però la clau de lectura de les benaurances la dona la frase final: “la vostra recompensa és gran en el cel”.  Les benaurances de Jesús impliquen rebre garrotades a la terra, però recompensa en el cel. Les benaurances humanes, per molt que es dissimuli, impliquen rebre i donar garrotades, però sense cap recompensa en el cel. Posats a rebre, millor que sigui per fer coses genuïnes.

Seguint amb l’àmbit celestial que ocupa les lectures d’avui, el llibre de l’Apocalipsi menciona els qui han estat marcats al front amb el segell de servent de Déu. No es puntualitza que siguin bons o dolents, sinó que formen part d’una gran multitud de totes les nacionalitats, pobles, races i llengües. El text parla de cent quaranta-quatre mil, una xifra simbòlica, que és el resultat de multiplicar les dotze tribus ‒que constitueixen el poble d’Israel‒, pels dotze apòstols ‒que constitueixen l’Església. El resultat dona cent quaranta-quatre. Afegint-ne mil, expressa una multitud incomptable de servents de Déu. Ells constitueixen els cors celestials que alaben Déu eternament de dia i de nit. Luter, explicava que l’infern és infern perquè no hi ha lloança a Déu, mentre que el cel és cel perquè la lloança allí és perpètua. Nosaltres, des de la terra, quan ens reunim per celebrar l’eucaristia, ens unim espiritualment als cors celestials de sants i d’àngels. Junts, cantem les lloances divines. Mentrestant, la nostra esperança ens va purificant.

Viure les adversitats amb fe (Dissabte 30)

 

“El final d’aquest procés em serà favorable”.  Ho explica sant Pau als seus germans de la comunitat de Filips. L’empresonament li desvetlla el sentiment habitual en tot reclús de desemparament i abandó, però no obstant això, l’apòstol llegeix la seva situació des de la fe. Per això considera que no serà avergonyit, que és també la vivència de tot empresonat. Ell afirma que, passi el que passi, esdevindrà una victòria. Tan si és executat com si és alliberat, Crist sempre serà glorificat en el seu cos.

“Estic pres” (Divendres 30)

“Estic pres i em presento als tribunals per defensar l’evangeli i afirmar-lo”. Ho escriu sant Pau a l’inici de la carta als filipencs, la primera comunitat que fundà a occident. L’apòstol comparteix la seva condició d’empresonat, de súbdit romà considerat rebel a l’autoritat imperial. La causa del seu empresonament era una causa nova: l’evangeli de Jesucrist, un moviment popular que prenia força i s’estenia amb  rapidesa, amenaçant la pax romana, imposada i defensada amb brutalitat.

Sant Pau i molts altres seguidors de Jesucrist moriren defensant aquesta nova causa, víctimes de les decisions judicials imperials. Però algun segle després, aquest imperi es desintegrava mentre que la difusió de l’evangeli esdevenia imparable. Els empresonaments injustos i la repressió de causes populars no deixen de ser un desgast progressiu de qui ho realitza.

Combat espiritual (Dijous 30)

 

La carta als Efesis utilitzava vocabulari bèl·lic i llenguatge de confrontació per explicar les dificultats de viure i anunciar la fe en segons quins moments. Es parla d’armar-se, d’armament, de lluitar amb l’enemic. Descriu el creient com un guerrer, proveït de cuirassa, ben calçat, amb casc, escut i espasa.

Tot plegat, pot resultar molt inspirador a col·lectius cristians amb mentalitat combativa, que veuen enemics per totes bandes, fins i tot en les pròpies files. Però la carta apunta a una lluita espiritual, no a una lluita física. El veritable enemic no és extern, sinó intern. El primer combat a realitzar, i el més dur, és sempre amb un mateix. Aleshores no ens quedaran forces per buscar enemics externs.

La fe com a únic requisit (Sant Simó i sant Judes 2020)

La carta als Efesis dibuixava l’Església com un gran edifici on cap resident és considerat estranger o foraster. Quina imatge més expressiva!

El propietari d’aquesta construcció és Déu mateix, que hi resideix a través del seu Esperit Sant. Els fonaments són els apòstols, entre ells sant Simó i sant Judes, i també els profetes. La pedra angular que corona l’edifici és Jesucrist. Tothom qui truqui a la porta serà benvingut, i serà acollit amb l’únic requisit de la seva fe. I si no té fe, algun racó se li trobarà.