“Qui té aquesta esperança en ell, es purifica”. Així de fàcil ens ho planteja la primera carta de sant Joan. Es refereix a l’esperança de tot creient de veure Déu tal i com és; quelcom impossible en aquesta vida, però factible en la vida futura. Mentrestant, aquest anhel d’arribar fins a Déu ens va purificant. És ben sorprenent aquesta lògica de la purificació, feta a cops d'esperança.
Però l’esperança del creient es tradueix en actituds i en comportaments concrets, que Jesús puntualitza en detall a les benaurances que hem proclamat, el projecte de vida feliç d’un cristià; una proposta diametralment oposada als estàndards de felicitat que constantment ens bombardegen. Es tracta de ser pobre d’esperit, d’estar de dol, de ser humil, de tenir fam i set de ser just, de ser compassiu, de ser net de cor, de ser pacífic, d’acceptar les persecucions, les ofenses, i les calúmnies per ser cristians. Es tracta de propostes que llegides amb criteris d’immediatesa poden fer riure sota el nas pel seu candor. Però la clau de lectura de les benaurances la dona la frase final: “la vostra recompensa és gran en el cel”. Les benaurances de Jesús impliquen rebre garrotades a la terra, però recompensa en el cel. Les benaurances humanes, per molt que es dissimuli, impliquen rebre i donar garrotades, però sense cap recompensa en el cel. Posats a rebre, millor que sigui per fer coses genuïnes.
Seguint amb l’àmbit celestial que ocupa les lectures d’avui, el llibre de l’Apocalipsi menciona els qui han estat marcats al front amb el segell de servent de Déu. No es puntualitza que siguin bons o dolents, sinó que formen part d’una gran multitud de totes les nacionalitats, pobles, races i llengües. El text parla de cent quaranta-quatre mil, una xifra simbòlica, que és el resultat de multiplicar les dotze tribus ‒que constitueixen el poble d’Israel‒, pels dotze apòstols ‒que constitueixen l’Església. El resultat dona cent quaranta-quatre. Afegint-ne mil, expressa una multitud incomptable de servents de Déu. Ells constitueixen els cors celestials que alaben Déu eternament de dia i de nit. Luter, explicava que l’infern és infern perquè no hi ha lloança a Déu, mentre que el cel és cel perquè la lloança allí és perpètua. Nosaltres, des de la terra, quan ens reunim per celebrar l’eucaristia, ens unim espiritualment als cors celestials de sants i d’àngels. Junts, cantem les lloances divines. Mentrestant, la nostra esperança ens va purificant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada