Aquests mesos de pandèmia els humans semblem ovelles perdudes. Els esforços per tornar a la normalitat són considerables, però mentrestant, anem dispersats, on cada terra fa sa guerra per combatre-la. Estem envoltats dels núvols i de la boira de la incertesa. Anem mig perduts a l’hora de fer previsions. Vivim allunyats del lloc de treball, del cercle d'amistats, o de la família si som ancians que vivim en una residència. També hi ha força malalts. El profeta Ezequiel, de qui hem pres el llenguatge, en la primera lectura, respon a una situació encara més dura quan escriu al poble d’Israel. Són temps d’exili a Babilònia, unes dècades catastròfiques. Enmig d’aquella pesantor existencial, el profeta anuncia una intervenció divina: com si fos un bon pastor, Déu buscarà les seves ovelles i en farà el recompte; ell mateix les farà pasturar i reposar; buscarà l’ovella perduda i farà retornar l’allunyada; embenarà la que s’ha fet mal i guarirà la malalta; també cuidarà les ovelles grasses i les robustes, perquè totes formen el poble d’Israel. Ezequiel no només encoratja les ovelles més apallissades, sinó que també anuncia un judici diví que posarà ordre al desordre del moment, on cadascú haurà d’assumir la responsabilitat dels seus actes.
L’evangeli també parlava d’un judici. Jesús explica què passarà quan vingui el Fill de l’home amb el seu poder, acompanyat dels àngels i assegut al seu tron gloriós davant de tots els pobles. Com un pastor fa amb el seu ramat, ell separarà les ovelles de les cabres. Les ovelles són els beneïts pel Pare, que prendran possessió del Regne. Les cabres són maleïdes i rebutjades, destinades al foc etern. L’evangeli vol advertir seriosament la seva comunitat de destinataris, on el criteri per discernir el bon deixeble no serà la seva pietat, ni la seva pràctica religiosa, sinó la sensibilitat i el tracte amatent amb els petits i més necessitats de la comunitat. Atendre’ls, fins i tot en temps de pandèmia, és atendre el mateix Jesucrist, que ens aplega i ens constitueix en comunitat cristiana.
Una comunitat cristiana, que com indicava sant Pau escrivint als Corintis, esperem la vinguda definitiva de Jesucrist. Ho fem comunitàriament a través de les nostres celebracions eucarístiques dominicals i diàries; ho fem a través de la cura entre nosaltres i a través del nostre compromís amb els més necessitats. És la nostra manera d’estar atents fins que ens arribi a cadascú l’hora de la mort; i fins que arribi l’hora col·lectiva de la resurrecció. Aleshores, quan Jesucrist ho hagi sotmès tot, fins i tot la mort, ell mateix es sotmetrà a Déu: “Així Déu serà tot en tots”. Així de magnífic!
Mentre no arribi aquest anhelat moment, anirem recitant amb confiança la resposta del salm responsorial: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada