Il·luminats per la fe del baptisme (Dilluns 30)

“En altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor sou llum”. Són paraules de la carta als Efesis adreçades als nous batejats, en aquell moment tots adults. Per aquesta raó se’ls recorda que la seva opció de fe en Jesucrist ha d’implicar una nova manera de viure, més vigilant i més exigent, on els petits detalls també són rellevants, com s’encarrega de concretar amb diversos exemples.

Els qui hem tingut la sort d’haver estat “il·luminats” per baptisme de bell principi, i a més hem crescut en un entorn amb referents cristians, la fe ha esdevingut quelcom adquirit, més que sobrevingut. Però en algun moment concret de la nostra vida, aquesta fe ha estat assumida i interioritzada de manera conscient, esvaint foscors existencials i il·luminant el nostre interior. Per això el reclam “Viviu com els qui sou de la llum” s’adreça als batejats d’abans i als batejats d’ara, perquè agraïm constantment el do de la fe i el posem en pràctica.

Obrir-se a l’imprevisible (Diumenge 30)

“Quin és el manament més gran de la Llei?”. Aquesta és la pregunta que adrecen a Jesús els seus contemporanis, erudits en religió, per provar  les seves capacitats. Jesús els respon no amb un manament, sinó amb dos. El primer i principal de tots, seguint la tradició jueva, és estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Es tracta de l’anomenat Xemà, els versets del llibre del Deuteronomi que la tradició jueva segueix recitant com la seva confessió de fe. El missatge és clar, estimar Déu no a mitges, ni a estones, sinó completament i sempre. Tot un repte que convida a no despistar-se i a ser fidels a les opcions de fe realitzades.

Però Jesús, sense que li demanin, afegeix el manament d’estimar els altres com a un mateix, una altra citació d’un llibre bíblic, en aquest cas del Levític. Jesús afirma que és un manament “molt semblant”, perquè el primer ha de portar-nos al segon: el nostre amor a Déu, que no veiem, es verifica en el nostre amor als altres, que veiem. I el nostre amor als altres ha de ser, com a mínim, el mateix que ens tenim a nosaltres mateixos. Entenem “nosaltres mateixos” com la nostra persona i el nostre cercle immediat: família, amics i entorn social. Sortir del nostre cercle immediat de confort i obrir-nos als altres, que són desconeguts i imprevisibles, mostrarà la nostra capacitat d’obrir-nos a l’Altre en majúscula, que és Déu, i que també és imprevisible. Amb aquests dos manaments, comuns a la tradició jueva i cristiana, Jesús associa teoria i pràctica. La qualitat del nostre amor a Déu es verificarà en la qualitat del nostre amor als altres. El nostre amor als altres mostrarà la nostra capacitat d’estar receptius amb Déu.

La primera lectura, del llibre de l’Èxode, ens deia el mateix. Aprofitar-se de l’immigrant, de la viuda o de l’orfe; aprofitar-se del qui necessita diners o del qui ha d'empenyorar-se, per a un creient és atemptar contra el mateix Déu. El text és molt taxatiu afirmant que qui ho faci serà castigat adequadament, però no perquè caiguem en una dinàmica religiosa de temor i obligació, de compliment i de càstig, sinó com un advertiment del seriós compromís humà que implica creure en Déu. Cap llei humana no ens castigarà si ens aprofitem dels altres sense incórrer en cap delicte. Però l’opció de fe va més enllà de la legalitat, i assumeix uns compromisos morals i interns que afegeixen un plus a la nostra relació amb els altres.

Per això, sant Pau lloa la comunitat de Tessalònica per la transformació que ha provocat l’evangeli de Jesucrist en les seves vides, abandonant estàndards de vida, i assumint una major exigència interior i exterior, que més que anul·lar la persona, la reivindica i la qualifica.

Fe, caritat i esperança (Diumenge 29)

"Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu". Així de tallant i de lúcid respon Jesús al parany de fer-lo relliscar amb declaracions susceptibles de ser manipulades. L'escena és molt actual  i molt habitual en els mitjans de comunicació, sempre atents a buscar o a provocar la declaració mediàtica, ja sigui oportuna o no, ja sigui visceral o reflexionada, ja sigui polèmica o encertada. Jesús, amb una gran personalitat, s'allunya d'aquesta dialèctica relliscosa, estèril i nociva, que es converteix en una font constant de polèmiques i de conflictes. Al respecte, ens ve a la memòria una dita castellana paral·lela a la frase de Jesús: "Al pan, pan; y al vino, vino".

El profeta Isaïes, en la primera lectura, sembla que expliqui el contrari de Jesús quan diu: "El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions". Utilitzant la frase de Jesús, el profeta aquí diria que Déu i el Cèsar caminen agafats de la mà. L'explicació d'aquest canvi de plantejament l'extraiem dels respectius contextos històrics: el rei persa Cir va ser qui dominà l'Antic Pròxim Orient després dels babilonis. Ell permeté als israelites exiliats de tornar a la seva terra, d'organitzar-se segons les seves tradicions,  i de reconstruir el temple de Jerusalem. Aquest rei estranger era vist com un salvador, per això se'l qualifica d'ungit del Senyor. Molt diferent del Cèsar romà, emperador que tenia el poble d'Israel sotmès i colonitzat militarment i econòmicament. Cada moment té la seva resposta, i nosaltres  hem de trobar la que correspon al nostre temps i situant Déu i al Cèsar en el lloc que els correspon i a la distància més adequada.

Sant Pau, quan escriu als cristians de Tessalònica, lloa el coratge de la comunitat per propagar la seva fe, els diu que la seva caritat no es cansa de fer el bé, i que l'esperança en Jesucrist els fa aguantar les adversitats. L'apòstol, des de que vivim envoltats de la pandèmia, ens sembla molt interpel·lant en els fragments dominicals de les seves cartes, amb uns missatges molt nítids i útils per a nosaltres, que mantenim el coratge de viure fidels a la nostra fe. Potser no sembla un coratge tan encès com el de la comunitat de Tessalònica, però tanmateix és coratge.

Per això assumim el repte de seguir encarnant les tres virtuts teologals de la fe, l'esperança i la caritat que Pau ressenyava. Hem de continuar propagant la nostra fe, no amb altaveus i parafernàlies, sinó amb silencis eloqüents, discursos senzills i testimoniatges interpel·lants. No hem de cansar-nos de fer el bé, material i espiritual, i més quan les circumstàncies socials són tan amenaçadores i la quotidianitat exigeix un esforç afegit que ens complica la vida. I l'esperança en Jesucrist ha de ser el nostre suport per aguantar les adversitats presents i futures, que segons les prediccions, es preveuen complicades, o si més no, molt incertes. Enmig d'aquesta boira, l'esperança en Jesucrist esdevé el far antiboira que ens permet avançar amb precaució.

Bons auguris profètics

Coincidint amb l'anunci de noves restriccions, la Litúrgia de les Hores, en l'Ofici de Lectura, ens obsequiava amb aquest auguri encoratjador:

 

"Aquell dia us convidareu els uns als altres sota la parra i sota la figuera. Ho dic jo, el Senyor de l'univers". (Za 3,10)

Banquets sense restriccions sanitàries (Diumenge 28)

"El Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i suculents, i de vins rancis clarificats". Aquesta anunci del profeta Isaïes, avui dia dispararia totes les alarmes sanitàries. Es prohibiria la seva realització per manca d'infraestructura adequada i per no poder garantir les mesures sanitàries. Però Isaïes, quan fa aquest anunci d'un convit per a tots els pobles, d'eliminar el dol i la mort, d'eixugar les llàgrimes i d'esborrar oprobis, ho remet a un futur escatològic, on qui dominarà la realitat no serem els humans sinó que ho serà Déu. Ell ho transformarà tot en benestar perpetu. El profeta Isaïes, apesarat pel sofriment col·lectiu del poble, anuncia que la realitat canviarà, i ho anuncia amb convicció i com quelcom ja perceptible: "Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat". Nosaltres no podem dir el mateix de la nostra realitat, potser perquè ens manca algun profeta com Isaïes que anunciï bones noves i mostri que la salvació divina és present enmig de tanta incertesa.

El banquet de noces que Jesús explica en la paràbola de l'evangeli, també quedaria vetat per les restriccions sanitàries. En aquest cas, els primers convidats col·laboraven a la seva suspensió per rebutjar la invitació del rei (què actual és tot plegat). Però la paràbola finalitza dient que van anar a les sortides dels camins i van reunir a tothom, bons i dolents, i la sala s'omplí de convidats. Quina gran imprudència! Primer, en omplir la sala; i segon, que tots els convidats fossin desconeguts. En la paràbola també hi ha un cribratge, que permet entrar a tothom menys a una persona, que ha donat positiu per participar sense compartir el motiu de la festa: que és celebrar les noces del fill del rei, una al·legoria a la celebració de la resurrecció de Jesucrist, el fill de Déu. Si volem, també una al·legoria a la celebració de l'eucaristia, on bons i dolents podem participar i només cal tenir ganes d'assistir. El missatge dels convit que Isaïes anuncia i que Jesús explica en la paràbola és una al·lusió al Regne de Déu, explicat com un convit preparat per a tothom, on els controls són mínims, i només demanen acreditar la bona disposició a participar, és a dir, tenir fe.

Una fe que és una opció de vida decisiva, i que ens ha de mantenir avesats a tot, com escriu sant Pau als filipencs: "Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d'allò que necessito". Aquestes paraules de l'apòstol tan plenes de personalitat són molt útils en aquests temps que estem vivint. La seva vivència de fe també li fa dir: "Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces". Ens quedem amb aquesta frase, una autèntica vacuna espiritual carregada d'esperança i de confiança per combatre l'anomenada "segona onada" que sembla que està trucant a la porta.

Sant Francesc d'Assís (Diumenge 27)

"N'esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n'esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits". Aquesta és l'acusació del profeta Isaïes a la mala gestió i els mals fruits del poble d'Israel, que compara amb una magnífica vinya plantada pel mateix Iahvè. Una vinya selecta que havia de produir bons raïms però que surten agres per la poca qualitat dels ceps escollits de la tribu de Judà, d'on sorgia la dinastia de monarques que governaven el poble. El profeta acusa la manca de lideratge dels successius monarques, i anuncia que el seu mal fer provocarà la destrucció de la vinya d'Israel, com així succeirà amb la invasió i la destrucció dels babilonis.

A l'evangeli, Jesús també es serveix de la metàfora de la vinya per acusar els grans sacerdots i els notables del poble d'Israel, com ho feia Isaïes amb els monarques. L'acusació de Jesús és molt contundent: els dirigents religiosos i civils del poble s'han apropiat de la vinya i la gestionen insensibles als nous temps que demanen canvis. De fet, la paràbola va adreçada al judaisme rabínic de finals del segle I. Els rabins lideraven la reconstrucció religiosa d'Israel després de la destrucció del temple l'any 70 i polemitzaven contínuament amb les perspectives universalistes de la primitiva comunitat cristiana.

Avui celebrem la solemnitat de sant Francesc, i afegim el seu testimoniatge als comentaris d'Isaïes i de Jesús de les lectures, i l'apliquem a la petita parcel·la franciscana de la vinya eclesial. Sant Francesc, per evitar el cofoisme i les ínfules grupals deia sovint als seus frares: "Comencem de nou, germans, que fins ara ben poca cosa hem fet". El narcisisme de grup és la gran temptació i el gran pecat de qualsevol grup humà, per això el sant exhortava a la humilitat, no només individual, sinó també col·lectiva. També, per neutralitzar la voracitat humana d'apropiar-se de les coses i de defensar-les a ultrança, el sant escriví en la regla que els frares no s'apropiïn de res: ni de convents, ni de càrrecs, ni de res, demanant-los que visquin en els llocs com a forasters i pelegrins. A tots ens agrada delimitar la nostra parcel·la, ni que sigui la cadira on mengem, però la proposta de Francesc és desinstal·lar-se de tot per instal·lar-se confiadament en Déu. Només així aconseguirem la veritable pau interior.

En aquest sentit, quan sant Pau escriu als filipencs, en la segona lectura: "Germans, no us inquieteu per res", no està demanant que no ens deixem afectar per les coses. Això és impossible. L'apòstol diu que visquem les inquietuds acompanyats de la pregària, la súplica i l'acció de gràcies. Aleshores, la pau de Déu, guardarà els nostres pensaments i els nostres cors en Jesucrist. Aleshores el Déu de la pau serà en nosaltres.

A DÉU LI TENIM ROBAT EL COR

DIUMENGE XXVI DEL TEMPS ORDINARI (27 de setembre de 2020)

El passat 9 de setembre ens arribava la notícia de la mort d’un altre servent de Déu entre els pobres, el pare Manel.

Em sap greu no haver-lo conegut en persona, ni haver pogut veure en primera línia la molta feina feta entre les prostitutes i els publicans de casa nostra, per aprendre una mica més a fons el que significa que l’Evangeli que prediquem és BONA NOTÍCIA. Quan persones com ell o com el bisbe Casaldàliga marxen, hom té la sensació d’un gran buit d’humanitat, de consciència i de coherència en el món que costarà d’omplir. Només em consola saber que Déu no ha abandonat mai la humanitat i que d’altres pares Manel, bisbes Casaldàliga, o mares Teresa de Calcuta hi són i s’hi alçaran en el futur per seguir desbrossant camins d’Evangeli, com deia, entre els publicans i les prostitutes de la nostra terra.

L’altra dia em van enviar un vídeo molt curt (4’42´´) que em va semblar un petit homenatge al pare Manel. La veu en off comentava el següent: El pare Manel diu que els presos només li han robat el temps i el cor... què ben dit! Cal fer l’esforç de “tacar-se les mans” amb els exclosos i els marginats (no només donar-los menjar o diners, sinó escoltar-los, abraçar-los, veure’ls plorar...) per tastar el que té de gran veritat la paràbola dels dos fills enviats a la vinya que Jesús torna a dirigir als savis i entesos del seu temps, als religiosos i homes de temple i sinagoga que es creien els primers. Cal tenir només una mica dels sentiments de Jesús (que sant Pau ens recomana de provar de tenir) per baixar del nostre pedestal (que sovint no arriba a tamboret) i trobar que els menystinguts, els bandejats, els arraconats de la nostra societat són homes i dones com nosaltres capaços (més sovint del que hom pensa) de veure la coherència de l’Evangeli (de creure) si ensopeguen amb algú que, amb humilitat i malgrat tots els defectes i limitacions que pugui tenir, ho viu intensament perquè s’ho creu que Jesús és una BONA NOTÍCIA.

En l’Evangeli d’avui Jesús, que vol salvar tot i tothom, llança una crida desesperada al cor dels qui es creuen primers: les prostitutes i el publicans us van al davant... perquè ells van creure Joan Baptista i vosaltres, ni després de veure això, encara no us penediu ni voleu creure’l. Joan Baptista és el senyal que Déu ha entrat a la nostra història; Jesús és l’evidència que Déu s’ha apropat a la nostra humanitat ferida. Els més petits ho han vist i ho creuen... i nosaltres, ho creiem? Si fem el pas trobarem que som nosaltres qui a Déu li tenim robat el cor.

Deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat (Diumenge 26)

Un company caputxí, amb qui vaig compartir els intensíssims primers anys de vida religiosa, abans de fer-se frare havia estat venedor d'enciclopèdies per les cases. De la meva generació en endavant ho podem recordar. Em revelà que el secret per entrar a les cases era aquesta consigna: "Una venda comença per un no".

Aquesta anècdota d'un no inicial que podia convertir-se en un sí segons la traça del venedor, ens remet a la paràbola de l'evangeli de Mateu, quan el primer fill respon inicialment que no al pare, quan li demana d'anar a la vinya, però després s'ho repensa i acaba anant-hi. El segon fill, en canvi, s'omple de paraules d'acatament, però no hi va. Jesús utilitza aquesta paràbola per posar en evidència aquells discursos de les autoritats del seu temps, plens de bones paraules però que evadien la realitat. No posem exemples actuals perquè ningú no es posi nerviós. Jesús contraposa els protagonistes d'aquests discursos amb els qui la societat assenyalava amb un dit acusador: els publicans i les prostitutes, i declara amb contundència que ells els passaran davant cap el Regne de Déu. No perquè uns siguin dolents i els altres pitjors, sinó perquè els publicans i prostitutes no poden dissimular la realitat, en canvi les autoritats, siguin religioses i civils, tenen moltes maneres per fer-ho. Aquestes paraules de Jesús són una veritable provocació, i el missatge de tot plegat el donava el final de l'evangeli, quan Jesús els acusa de no penedir-se ni de voler creure.

Penedir-se significa reconèixer que fem les coses malament, i que de retruc, fem mal als altres, ni que sigui involuntàriament. Això demana humilitat, i com més som, més ens costa de ser humils. Com més càrrecs, títols, honors i reconeixements tenim, més ben protegides tenim les vergonyes i més ens atrevim a exhibir les vergonyes dels altres.

I creure significa, encara avui dia, trencar els esquemes convencionals i els discursos apresos, àdhuc religiosos. Per això sant Pau, escrivint als filipencs, abans de pronunciar un dels himnes cristològics més antics de la tradició cristiana, segurament recitat en les primeres assemblees cristianes, menciona tot els beneficis que aporta creure en Jesucrist: "fortalesa d'ànima, amor que consola, dons de l'Esperit, afecte entranyable i compassió". Si som creients, és perquè en major o menor mesura, experimentem això.

Per últim, el profeta Ezequiel, insistia que reconeguem el mal que hem fet i que ens convertim, així viurem i ens salvarem de la mort. Es tracta de reconèixer-nos pecadors, de deixar de fer el mal i obrar amb justícia i bondat. El salm responsorial també insistia en la humilitat: "El Senyor encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí". Sant Pau també ho deia: "Mireu els altres amb humilitat".