Exhortacions a resistir pacíficament (Diumenge 25)

"Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem." Ho escoltàvem a la primera lectura que sembla que retrati la nostra actualitat catalana. Referint-se a aquest just, la lectura també deia: "Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté seré". El llibre de la Saviesa, quan parla del just perseguit, no és refereix a una persona, sinó al poble d'Israel, habitualment perseguit i oprimit pels grans imperis veïns. La lectura està parlant en plural. Nosaltres també podem parlar en plural i també podem parlar de paranys, de fer nosa, d'ultratges; però sobretot de serenitat. En especial la d'uns quants homes i dones escollits democràticament pel poble perquè fossin els seus governants: des de la presó o des de l'exili es mantenen serens reivindicant drets i llibertats personals i col·lectius. L'estira i arronsa encara durarà i tant de bo que Déu els protegeixi, com diu la lectura, però també hem de protegir-los nosaltres com estem fent de diverses maneres.

Per això rescatem una frase de la segona lectura que deia així: "El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau". Una frase per emmarcar i per a meditar que serveix per a tots els àmbits: en la família, a l'escola, a la feina, a l'Ésglésia, a la societat, La justícia brollarà sempre dels homes i dones de pau. Si sembrem pau, si evitem la violència, la provocació i la confrontació, ni que sigui verbal, potser no viurem en pau, i fins i tot rebrem garrotades, però neutralitzarem l'agressivitat que ens rodeja, i a poc a poc la posarem en evidència. Recordem a Luther King i a Ghandi, per exemple: van morir assassinats, però van aconseguir la justícia que volien gràcies al seu tossut pacifisme.

Sobretot no oblidem  a Jesús, que en l'evangeli d'avui insisteix als deixebles en el mateix missatge que escoltàvem diumenge passat: "El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, el mataran, i un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies".  Nosaltres ho escoltem en perspectiva i de manera positiva, sabent que Jesucrist regna ressuscitat en les altures, però els deixebles que ho escoltaven per primer cop restarien impactats per l'anunci de la seva mort injusta. Però enmig del desconcert els deixebles van posar a la pràctica la dita castellana: "A rei muerto, rei puesto". Jesús, coneixedor de les ambicions humanes, els ho diu ben clar: "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots." És cert que les ambicions ens assetgen a tots i en tots els àmbits, i que els seus embats són sempre imprevisibles, però tornem a aquesta part del nostre poble empresonada i exiliada: eren els primers i ara són els darrers, però continuen servint-nos de manera serena i pacífica, qui sap si ara d'una manera més eficaç, malgrat els fruits immediats semblin una derrota.

El fracàs que es viu amb fe (Diumenge 24)

"Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent". Aquesta frase del profeta Isaïes, la voldrien fer seva tots els empresonats, sigui pel motiu que sigui, per sortir lliures al carrer. També els serveix la frase final: "El Senyor em defensa: qui em podrà condemnar?". Aquesta primera lectura és el cant d'un fracassat, assenyalat per tothom, que només confia en Déu: "El Senyor Déu m'ajuda, per això no em dono per vençut". Es tracta d'un petit fragment d'un dels càntics del Servent Sofrent escrits pel profeta Isaïes. La tradició cristiana l'associarà posteriorment amb la passió i la mort de Jesucrist, meravellosament reconvertida en resurrecció, en un triomf final de Déu. Aquesta experiència de passar del fracàs humà al triomf per la fe travessa tant l'Antic com el Nou Testament. 

La carta de sant Jaume ens recordava les beceroles de la fe: "si no hi ha obres, la fe tota sola és morta". Ja podem fer discursos eloqüents, anar a missa cada diumenge (o cada dia), passar la jornada entre pregàries i lectures, que si les obres no corresponen a la fe, quedem en evidència, com ens acostuma a passar. L'expressiva dita castellana "A Dios rogando y con el mazo dando" és una concreció popular d'aquest missatge, que en català tindria l'equivalent: "A més de pregar, cal treballar".  

L'evangeli de sant Marc reprèn el tema de la primera lectura: el fracassat que prega Déu confiadament. Pere, malgrat la finor religiosa de captar que Jesus és el Messies, l'Enviat de Déu, no pot pair el fracàs humà que Jesús els anuncia. Si ens costa pair el propi fracàs, més ens costarà pair el fracàs d'un enviat directe de Déu! "Això no pot passar-te!" ‒li diu Pere. La resposta de Jesús és contundent: "Fuig d'aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes". Sant Pere pensa com nosaltres: el fracàs, sempre ben lluny! Però Jesús insisteix que entomar el fracàs i assumir-lo és la manera d'aconseguir guanys millors, la manera d'obrir nous horitzons, d'ampliar perspectives. "Salvar la vida" implica pensar que tot seran èxits, que la vida serà una mena de passeig triomfal. I mai és així. Això és somniar truites! "Perdre la vida" implica encaixar amb humilitat i amb fe els fracassos, que ens agradi o no, ens aniran succeint. Aleshores apreciarem que només hi ha una cosa ferma i que no trontolla, que és la presència constant de Déu en la nostra vida. La resta és sempre bellugadissa. La fe ens ajuda a salvar la nostra vida present i futura. La fe ens alerta a no entrar en espirals de negativitat que ens allunyen de Déu, ens allunyen dels altres i ens amarguen la pròpia vida. Només tenim una vida, no la malgastem arrossegant amb frustració els nostres fracassos. Posem-los davant la creu de Jesucrist perquè esdevinguin el pòrtic d'entrada a realitats millors.

Notre Dame de la Sort (Nativitat de Maria 2018)

Quan s'entra a Sant Llorenç de Cerdans hi ha un rètol que diu "ville jumelé avec Tortellà". No es tracta de cap detall anecdòtic. Hi ha llorentins que la seva família prové de Tortellà. Així mateix a Tortellà hi ha el carrer "Sant Llorenç de Cerdans". La seva església parroquial, una gran església, està dedicada a Santa Maria i la festa major va ser el 15 d'agost, la solemnitat de l'Assumpció de Maria al cel. 

Si Tortellà celebrava aquest dia el "punt d'arribada" de Maria amb la seva assumpció al cel, avui nosaltres celebrem el "punt de sortida" de Maria amb el seu naixement. La Nativitat de Maria és l'inici d'un trajecte de vida que culmina al cel. Entremig, hi ha un moment fonamental, decisiu, que és la Nativitat de Jesús. 

La Nativitat de Jesús expressa el moment àlgid de la fe de Maria, que fa carn i fa visible la presència de Déu entre els humans. Aquest itinerari de vida de Maria il·lumina el nostre itinerari de creients: coincidim amb ella amb el "punt de partida" del nostre naixement, i també volem coincidir amb el "punt d'arribada" al cel. Per això acabem sempre l'Avemaria dient: Pregueu per nosaltres pecadors ara i en l'hora de la nostra mort. Amén. 

Però com Maria, hem de col·laborar a la crida de Déu i fer carn i fer visible la seva presència amb el nostre testimoniatge de fe. L'Església que habita i celebra la seva fe al llarg de la vall del Tech té necessitat de testimonis que mostrin que la fe en Déu, i l'Església, estan vives enmig d'aquestes belles muntanyes. 

La festa de Notre Dame de la Sort és una manifestació clara que la fe dels llorentins és una realitat viva, i que aquesta devoció a Maria amb el títol "de la Sort" és una llum que brilla enmig d'aquestes muntanyes. Així sigui!

Les formes i el fons (Diumenge 22)

"Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent" no és cap declaració d'algun personatge de casa nostra per ambientar la Diada. Són paraules del llibre del Deuteronomi que Moisès repeteix al poble d'Israel dues vegades en el fragment que hem escoltat. Israel serà una nació assenyada i molt intel·ligent si roman fidel a les seves tradicions fonamentades en l'Aliança del Sinaí i expressades en els seus manaments. Avui dia, els requisits per ser considerats una nació assenyada i molt intel·ligent són diferents: són l'empenta productiva, justícia social, bon teixit associatiu, bona xarxa de comunicacions, bons centres de formació de tota mena; i si hi ha bons governants, millor. Per a Moisès és més simple; tot es centra al voltant d'invocar Déu i complir els seus preceptes; la resta prové d'això. Actualment, a la nostra nació, la política, l'economia, els colors, l'esport, o una ideologia semblen més aglutinants del poble que la tradició religiosa; però si gratem una mica trobarem una base de religiositat discreta, silenciosa, gens combativa però sòlida, que omple moltes esglésies de manera fidel cada diumenge. Tindrà raó Moisès? 

La segona lectura, de la carta de sant Jaume, és un escrit de matriu jueva molt en sintonia amb el pragmatisme català. Se'ns exhortava a no limitar-nos a escoltar la paraula de Déu, sinó també a posar-la en pràctica, perquè "la religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudem els orfes i les viudes". Seguirà tenint raó Moisès, que centrant-nos en la religió la resta anirà sortint com Déu mana? 

A l'evangeli es planteja un tema delicat: la rellevància de les formes i les tradicions religioses, concretades en les queixes per la descura dels deixebles de Jesús en les purificacions rituals. Jesús respon no fent-se el progressista ni tampoc el tradicional, sinó desemmascarant els ritualismes de contemporanis seus que pretenien marcar la pauta religiosa del moment. Jesús els anomena hipòcrites perquè es pensen que complint les formes de manera escrupolosa aconseguiran dominar el fons. Jesús no critica les formes religioses, ell adverteix que el que malmet i contamina de debò, el que més costa de domar, és el que menys es veu i el que sempre procurem tapar, que són els pensaments dolents. Si el fons dominant és bo, les formes seran bones. Si el fons dominant és tèrbol, les formes seran tèrboles. Si el fons dominant és dolent les formes seran dolentes, o grinyolaran per tots costats i acabaran en evidència per la seva hipocresia. D'aquest fons dolent que Jesús descriu a l'evangeli no se'n salva ningú, ni la conferència episcopal xilena, ni l'Església irlandesa, ni la de Pennsilvània, acusades de mantenir les formes i de tapar el fons, amb casos d'abusos a menors. Les formes i tradicions religioses no s'han de perdre mai perquè expressen la nostra religiositat, però hem de practicar-les amb humilitat i donant-nos interiorment cops al pit, perquè la pilota pot caure al nostre terrat en qualsevol moment.

IL·LUMINATS O ENLLUERNATS?

Quan vaig a Barcelona per la tarda amb cotxe el sol em ve de cara i m’enlluerna, el sol enlloc d’il·luminar-me m’enlluerna. És el que diu un escriptor francès de Jesús: “ si Crist no t’il·lumina t’enlluerna”. Hi ha moltes aproximacions a Jesús que enlloc d’il·luminar  enlluernen. Jesús esdevé objecte d’investigació, no subjecte, persona, a seguir. Son llibres que t’informen, però no t’il·luminen. Però és que és aquesta la nostra actitud, no la de deixar-nos interrogar, sinó la d’interrogar. I no ens adonem que el problema no és Déu, o Jesús, sinó jo, la meva vida, cap a on vaig, la raó de la meva vida i del món. Jo, el món és el problema que Jesús ve a il·luminar. Si miro la llum m’enlluerna si deixo que la llum m’il·lumini, puc caminar.

Sant Gregori de Nisa té un llibre dedicat a la vida de Moisés en que en un dels punts centrals parla del desig de Moisés, expressat en el llibre de l’Èxode, de poder veure el rostre de Déu, el Senyor no li ho permet. Només li mostra l’esquena. Sant Gregori ho raona tot dient que a Déu només el coneixem quan el seguim. Si li veus la cara vol dir que estàs caminant en la direcció contraria a la que Déu es dirigeix. Perquè el problema no és Déu, sinó jo

 Una part dels que seguien Jesús van quedar enlluernats. “Aquest llenguatge és massa dur, qui ho pot entendre”.I, l’abandonaren.  Van quedar enlluernats, perquè no es van deixar il·luminar. Jesús els volia treure dels seus desigs més immediats i solucions fàcils i falses . Jesús fugi d’ells perquè volien fer-lo rei. Crist vol deixar clar que la meva vida no està, ni ha d’estar, en mans dels qui governen. Ni tampoc en el pa fàcil, cal, com aquell noi, posar-ho tot, els 5 pans i els dos peixos. I sobretot cal descobrir que no sols de pa viu l’home, que hi ha un altre pa que dona la vida al món.

Molts dels qui segueixen Jesús els passà el mateix. Queden enlluernats : “aquest llenguatge és molt difícil ¿qui és capaç d’entendre’l?..i l’abandonen. I Jesús no pregunta als deixebles si l’han entès , si no, si el volen deixar. Perquè només la vida s’il·lumina quan se’l segueix, no quan se’l fa objecte d’investigació.

Hi ha moments centrals de la vida que la pregunta se’ns posa al mig del camí, tal com la formula Josué : “Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu quins déus voleu adorar”. O com diu Jesús: “Vosaltres també em voleu deixar?”. Però encara que hi hagi moments centrals en que ens encari amb aquesta pregunta és el dia a dia que l’anem responent .  Com diu en la pregària col·lecta: Senyor que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”.

            

Definir-se malgrat impliqui ser menys (Diumenge 21)

La primera lectura, del llibre de Josuè, és molt suggerent i actual. Josuè, el successor de Moisès, convoca tot el poble d’Israel. El text subratlla que també hi havia els ancians, els caps de les tribus, els jutges i els magistrats: no hi faltava ningú! Després de sojornar 40 anys pel desert i de començar a instal·lar-se a la terra promesa, la realitat del poble és diferent i l’aliança del Sinaí queda lluny. Per això Josuè demana al poble que es defineixi: si volen seguir complint l’Aliança o la volen deixar estar. Per entendre’ns, és com si Josuè convoques un referèndum destinat a tot el poble i els hi fes respondre una sola pregunta: “Voleu seguir adorant Iahvè, el Déu d’Israel?” Josuè demanà al poble que es definís sense embuts i la resposta va ser unànime: Mai de la vida no abandonarem el Senyor!" Afortunadament hi hagué majoria absoluta. Però imaginem-nos que només la meitat del poble hagués respost que volia adorar Iahvè. O que només hagués estat una quarta part. O encara menys: que només el clan de Josuè hagués seguit adorant Iahvè. Què hagués passat? Acceptem que són preguntes retòriques, però les formulem perquè volem subratllar que adorar Iahvè tenia sentit i valia la pena, fossin els qui fossin. 

Diem això perquè l’evangeli ens explica quelcom semblant. Jesús no fa cap referèndum als seus deixebles, però sí una consulta espontània no mancada de serietat i que els obliga a definir-se, perquè el que estava passant era preocupant. Molts dels qui seguien Jesús començaven a cansar-se perquè el seu llenguatge era difícil d’entendre. L’evangeli insisteix en subratlla el “molts” i afegeix una informació rellevant: “molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven amb ell”. Aleshores, aquest abandonament de Jesús per part de molts significava que el seu missatge no valia la pena? Jesús havia fracassat perquè molts l’havien deixat? La resposta de tots nosaltres és que el seu missatge sí valia la pena i sí val la pena. També diem que no va fracassar, altrament no seríem aquí! Aquesta va ser també la resposta de Pere en nom dels Dotze a la consulta de Jesús si ells també el volien deixar: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna”. Una resposta magnífica la de Pere amb la què sintonitzem plenament des de la nostra fe. Responent a Jesús, Pere no pensa en quantitats, ni en èxits; Pere no pensa segons la carn, com mencionava Jesús. Pere experimenta, com nosaltres, que les paraules de Jesús són Esperit i són vida. En definitiva, Pere creu en Jesús. Per això la pregunta als Dotze la podem actualitzar per a nosaltres: “El volem deixar com molts segueixen fent avui dia?”. Com en temps de Josuè, com en temps de Jesús, cal definir-se en la fe, cal pronunciar-se en la fe, malgrat el risc de ser menys.