Carn i sang (Diumenge 20)

"La saviesa ha construït el seu palau" ens indicava l'inici de la primera lectura. "Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins", era la invitació al·legòrica a entrar en aquest palau per assaborir-ne els seus fruits. Si aquesta lectura es proclamés enllà d'aquestes parets, coincidiríem en què aquest palau de la saviesa actualment ho són les universitats i els centres d'investigació. Però la saviesa de què parla el llibre dels Proverbis no es refereix al coneixement intel·lectual sinó al coneixement de Déu. Per la tradició bíblica sapiencial el veritable savi és qui coneix Déu i sap viure segons els seus designis que són font de llum, de seny, de lucidesa, de creativitat, d'intuïció, d'inspiració, de profunditat. És cert que avui dia a casa nostra un sector significatiu d'intel·lectuals (que condicionen el pensament social), opinen el contrari: que el coneixement humà ha de prescindir de condicionaments divins per desenvolupar-se. Però aquest plantejament té la seva trampa, perquè prescindint de condicionaments divins ens imposem condicionaments ideològics. La neutralitat es pot predicar però no es pot practicar. Posats a tenir condicionants, millor que siguin divins.

La segona lectura, de sant Pau als Efesis, deia al principi: "Fixeu-vos bé com viviu", i al final convidava a donar "sempre gràcies de tot a Déu Pare." Es tracta d'equilibrar els nostres actes amb la nostra fe, que el nostre comportament estigui en sintonia amb la nostra religiositat, vivint sense esquizofrènies existencials, sense doble vida, sense doble moral. Per aconseguir-ho, el fragment de la carta ens deia de deixar-nos omplir per l'Esperit Sant i de no prescindir de la comunitat cristiana com la font de discerniment i d'enfortiment de la fe.

A l'evangeli, continuem un diumenge més amb el discurs de Jesús sobre el pa de vida, que tot i ser repetitiu, hi ha detalls a considerar. En primer lloc, si rellegim el text, ens adonarem que les paraules "carn i sang" són les més repetides: l'evangeli insisteix en la corporeïtat de Jesús, que Jesús és Déu fet home, i utilitza les paraules "carn i sang", prou expressives, per anunciar que Jesús és carn i sang de Déu. En segon lloc, explica que la carn de Jesús dóna vida al món: es tracta d'una al·lusió a la seva mort corporal en la creu, una mort real que redimeix, que salva, que allibera. En tercer lloc, proclama Jesús com aliment genuí baixat del cel perquè no oblidem la seva condició divina: ell és l'únic que ha baixat de les altures celestials, per això la carn i la sang de Jesús no són una carn i sang qualsevol; estan amarades de divinitat. En quart lloc, insisteix en la dimensió sagramental de Jesús quan parla de "menjar i de beure" aquesta carn i sang: es tracta de tenir comunió plena amb ell i fer un tast de la seva vida celestial. Això és el que fem en l'eucaristia cada diumenge. Ho hem proclamat plegats en el salm responsorial: "Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor!"

Maria, lluent des del cel (Assumpció 2018)

"Si prenem el tren per anar a Tarascó o a Rouan, prenem la mort per anar a una estrella". Aquesta frase tan eloqüent i tan expressiva és del conegut pintor Vincent Van Gogh. Prové d'una carta que va escriure al seu germà Theo. 

No es tracta de cap frase retòrica, perquè si contemplem les seves pintures comprovarem que els cels llueixen amb colors blavosos i amb estels. Per Van Gogh, cada estel és un ésser humà transformat, i el cel esdevé un espai ple de vida. El quadre titulat "Nit estelada", expressa molt bé aquest pensament de l'artista. Allí, el cel ocupa la major part del quadre. Un xiprer i el campanar són els únics elements terrenals que penetren en el cel, que llueix amb tons blavosos i amb grans llumeners. Un cel travessat per fluxos de llum que li donen moviment i vitalitat. Contemplar aquest quadre ens fa preguntar-nos: Com pintaríem nosaltres el cel, si ens donessin un full de paper i uns colors? El pintaríem fosc i apagat? El pintaríem radiant i acolorit? 

Aquesta imatge pictòrica de Van Gogh, de cels radiants i estels que són humans transformats, és el que, amb llenguatge religiós, i amb continguts teològics, expressa la festa d'avui de l'assumpció de Maria al cel: que està radiant i viva al cel. La iconografia cristiana oriental ho expressa amb les icones i les imatges de la dormició de la Mare de Déu: Maria apareix dormint i es desperta ressuscitada al cel. La iconografia cristiana occidental la presenta en una escena semblant a l'ascensió de Jesús: Maria amb els braços aixecats i esguardant el cel, repenjant els peus damunt els núvols per significar que és a les altures, i aquests núvols estan rodejats amb àngels venerant-la.

Avui, en definitiva, celebrem la Pasqua de Maria, celebrem que Maria està ressuscitada al cel, radiant i plena de vida, al costat del seu fill Jesucrist. Perquè "El Senyor ha fet en mi meravelles", ens deia Maria en l'Evangeli. Nosaltres, tenint-la a ella com a gran llumener, voldríem poder dir el mateix, que gràcies a la nostra fe i docilitat, que Déu pugui fer meravelles amb nosaltres. També que puguem mirar el cel amb confiança, i amb l'esperança que un dia en formarem part.

Aixeca't i menja, que tens molt de camí a fer (Diumenge 19)

"Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida". Aquesta és la increpació que el profeta Elies adreça a Déu en la primera lectura. El profeta està ensorrat a tots els nivells. Ha d'exiliar-se de la seva terra perseguit per la reina Jezabel que el busca per matar-lo. En la fugida no aguanta més d'un dia caminant pel desert. Veient-se perdut, ja a les últimes, és capaç d'obrir una escletxa a la seva fe i increpar Déu: "Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida". Però el crit d'Elies és de saturació, no de desesperació; altrament el profeta no hagués invocat Déu, ni tampoc acceptaria deixar la pell al desert com ho van fer els seus avantpassats. La resposta al seu clam li arriba quan està vençut físicament i anímicament pel son: aleshores un àngel li diu amb delicadesa "Aixeca't i menja". I repeteix la invitació per segona vegada perquè el profeta havia tocat fons. Elies necessitava alimentar-se reposadament d'aquell aliment angelical per continuar el seu camí de fe fins al mont Sinaí, on experimentarà Déu de forma intensa. Per això, no deixem d'invocar Déu tothora, i enmig dels embats de la vida, altrament ens ensorrarem progressivament.

La segona lectura, de sant Pau als Efesis, ens deia "lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria". Caure en aquests paranys, o millor dit, deixar-se arrossegar per aquests paranys, significa entristir l'Esperit Sant amb què estem marcats des del nostre baptisme. La bondat, la compassió i el perdó en seran uns magnífics antídots quan tot això comenci a covar-se en el nostre cor.  

A l'evangeli, els contemporanis de Jesús murmuren d'ell. Jesús els respon clar i català: "No murmureu entre vosaltres". Jesús sap que la murmuració posa una vena als ulls, la murmuració tanca els ulls a la realitat per defensar la irrealitat que ha construït la nostra imaginació. De fet, la murmuració dilueix qualsevol cosa positiva que provingui de l'altre. La murmuració també atura la fe i a la confiança. La murmuració és un fre a creure en Jesucrist i a creure en Déu perquè està amarada de desqualificació i de dubte. Això ens fa perdre la gana de Déu, la gana de Jesucrist, ens fa perdre la gana de cercar moments de silenci, de pregària, de meditació, de celebració comunitària de la fe. Aleshores ens quedem sense forces i ens ensorrem per falta d'aliment espiritual, com Elies. Per això l'evangeli subratlla que Jesucrist és el pa que dóna la vida. Com la setmana passada, l'evangeli de Joan insisteix en la celebració comunitària de l'eucaristia on Jesucrist ens diu sagramentalment: "Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre". Per això, a l'hora de combregar, obeïm la invitació de l'àngel a Elies: "Aixeca't i menja, que tens molt de camí a fer".

Déu sempre proveeix (Diumenge 18)

"Tota la comunitat del poble d'Israel murmurà contra Moisès i Aaron". Així començava la primera lectura, assenyalant quelcom malauradament nefast i habitual entre famílies, grups i col·lectius de tota mena, que és la murmuració. Però el poble no només murmura sinó que es queixa amb tots els ets i uts a la cara dels dos germans. Afortunadament, Iahvè resol la situació proveint el poble del menjar que reclamen. Per això, desconcertats, pregunten: "Què és això?". La resposta de Moisès és clara: "El pa que el Senyor us dóna per aliment". Malgrat les murmuracions i queixes humanes, que acostumen a desvetllar reaccions aïrades i agressives, Déu no es desanima, ni s'enutja, ni perd la calma davant la manca de confiança. Malgrat la desconfiança, Déu sempre proveeix. 

La segona lectura, de la carta de sant Pau als Efesis ens deia "no visqueu més com viuen els pagans". Cal entendre aquesta demanda en el seu moment històric, quan els seguidors de Jesús eren una petita minoria, procedents del món pagà i batejats d'adults. No els seria fàcil canviar d'estil de vida a aquells nous cristians adults. Nosaltres, en canvi, hem nascut i crescut en una societat d'arrels cristianes que no posa traves a viure la nostra fe si així ho desitgem. Una altra cosa és que els pensaments que marquen les pautes de la societat n'estiguin a favor o no, o les temptacions, que sempre hi són, ens hi allunyin. Per tant, nosaltres, més que deixar antigues maneres de viure, hem de procurar de no perdre les que ens han ensenyat de petits, ser-ne fidels, i transmetre-les als qui ens venen al darrere. 

L'evangeli de sant Joan reprèn el tema de la primera lectura. Si Déu proveïa antigament el poble d'Israel amb el mannà, el pa baixat del cel, ara segueix proveint-nos amb Jesucrist, el pa viu baixat del cel. L'evangeli d'avui és una reivindicació de Jesucrist, baixat del cel per nodrir el poble d'Israel i per nodrir tots els pobles que creguin en ell. Perquè Déu vol alimentar tots els humans amb quelcom més que pa material. Per això Jesús ens diu: "Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set". Jesús es presenta al·legòricament com aliment i beguda, una clara al·lusió a la celebració eucarística i els seus efectes sobre els creients. Jesucrist esdevé sagramentalment pa i vi enmig de l'assemblea que prega, nodrint i saciant el creient que mínimament preparat s'acosta a combregar amb fe.

Tothom quedà satisfet (Diumenge 17)

La primera lectura, del segon llibre dels Reis, repetia dos cops la mateixa frase: "Dona-ho a la comunitat i que mengin". El profeta Eliseu ha d'insistir perquè es reparteixi amb la comunitat l'ofrena que li fan. Quan es tracta de repartir sempre hi posem pegues, com fa el servent d'Eliseu; però la determinació del profeta aconsegueix que es compleixin els designis divins: "Tots en menjaran i encara en sobrarà".

La segona lectura, de sant Pau als efesis, començava dient: "Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut". L'apòstol escriu als fidels des de la presó dient-los que està pres "per causa del Senyor" i exhortant-los a la perseverança i a la unitat. Si ens acostéssim a les nostres presons constataríem que les "causes" per les quals la gent està presa són variades: el afers de drogues i els robatoris de tota mena són les causes majoritàries; en grau molt menor hi ha graus de violència física fins arribar a la mort, la violència domèstica, i els abusos de menors; en grau mínim, recentment hi ha les causes polítiques com tots sabem; però per causa del Senyor afortunadament avui dia a casa nostra no hi ha ningú empresonat, però en altres llocs del món sí. No obstant, el missatge de perseverança i d'unitat que Pau adreça des de la presó segueix essent vàlid tant pels empresonats de tota mena com pels familiars que els acompanyen des de fora.

L'evangeli de sant Joan reprèn el tema dels prodigis (així és com aquest evangeli qualifica els miracles de Jesús) entorn del menjar, però canviant de protagonista: ara ho és Jesús que acompleix regaladament el que deia la primera lectura de "tots en menjaran i encara en sobrarà". Jesús diu als deixebles que recullin el què ha sobrat de l'àpat i l'evangeli testimonia que "de les sobres d'aquells cinc pans d'ordi n'ompliren dotze coves". És a dir, va sobrar pa per alimentar simbòlicament tot Israel, representat pels dotze coves. Però fixem-nos en el detall que no va sobrar ni un bocí de peix. Una resposta natural a aquesta observació és que acostumem a menjar-nos primer el tall i per això no va sobrar res de peix. Però se'ns acut una resposta millor i que té a veure no amb un peix del llac de Tiberíades fet a la brasa, sinó amb el peix simbòlic que és Jesucrist segons la iconografia cristiana més primitiva. Es representava així la figura de Jesucrist perquè cada lletra de la paraula peix en grec expressava un títol cristològic: icthus ampliat segons cada lletra significa "Jesús, el Crist, fill de Déu, Salvador". Per això no pot sobrar cap peix en el relat de la multiplicació perquè Jesucrist és el peix simbòlic repartit a tots els congregats en el seu nom. Per això, com diu l'evangeli: "Tothom quedà satisfet", però no de tiberi, sinó de Jesucrist. Tant de bo que tots nosaltres sortim igual de satisfets de la nostra eucaristia, on "Jesús, el Crist, fill de Déu, Salvador" se'ns converteix sagramentalment en pa de vida.