"Volia que fóssim lloança de la seva grandesa". Ho escoltàvem a
la segona lectura, i es repetia de nou en la frase final: "Serem lloança de la seva grandesa".
A qui van dedicades aquestes frases? Qui són els qui han de lloar la grandesa
de Déu? Els més indicats per fer-ho són els qui creuen en Déu, es meravellen de
les seves obres, i les lloen. Però la 2a lectura ho concretava més: "Nosaltres, que tenim posada en Crist la
nostra esperança".
Es cert que les cartes de
sant Pau són denses i mereixen una relectura més pausada, però avui se'ns
senyala quina és l'essència de ser cristià: que ens dediquem a
lloar la grandesa de Déu com ho va fer Jesucrist. Ser cristià significa lloar las grandeses de Déu.
D'aquí que la tradició cristiana, i la tradició jueva, insisteixin tant en la
dimensió celebrativa de la fe: quan ens reunim en assemblea ho fem per lloar la
grandesa de Déu. Aquesta és la nostra tasca principal i més rellevant. Aquesta
reunió ens aporta lucidesa, profunditat, ànim, consol, unció, finor, etc. Però
aquesta reunió també ens aporta empenta. L'Esperit Sant ens empeny a concretar
aquesta lloança en la quotidianitat.
Això és el que fa el profeta
Amós en la primera lectura obeint l'ordre divina: "Vés a profetitzar a Israel, el meu poble". El profeta abandona
la seva vida rural i es dedica a lloar la grandesa divina amb una contundent
crítica política, social i religiosa, posant en evidència les hipocresies
religioses i denunciant les injustícies socials. Els seus discursos provocaren
les paraules del sacerdot Amasies dient-li que fugís del nord i tornés a Judà,
a la seva terra, i que allí s'estigués callat. La cronologia dels textos ens
insinua que l'activitat profètica d'Amós durà uns sis mesos: poc temps, i a més
envoltat de molta repressió i acabant amb un exili forçat a casa seva. Però els
seus discursos deixaren petjada en els profetes posteriors que procuraren
imitar-lo. En el seu cas, la lloança de la grandesa divina implicava denunciar
les misèries humanes i acabar silenciat.
L'evangeli ens dóna un
missatge semblant quan Jesús envia de dos en dos els seus deixebles perquè
anunciïn la conversió a la gent i guareixin els malalts. És una altra manera de
concretar la lloança de les grandeses de Déu, tampoc mancada de dificultats,
perquè hi haurà qui no els voldrà rebre ni escoltar. Aquells deixebles que
gaudien de la proximitat de Jesús, que escoltaven els seus ensenyaments i
contemplaven els seus prodigis són enviats a proclamar-ho. I la raó era perquè
Jesús esdevenia la millor lloança a la grandesa de Déu que mai havien vist, i
això mereixia compartir-ho, anunciar-ho, estendre-ho. No es tractava de cercar
adeptes, sinó de convidar a contemplar el qui és la grandesa de la lloança
divina: Jesucrist. Som uns afortunats de formar part d'aquest cercle de lloances
a Déu.
