dimarts, 1 d’octubre del 2024

LA GLÒRIA, LA FAMA

A bans quan anaves  al metge, ara no tant, hi havia revistes  a l'estil de: l'Hola, El Lecturas, El Garbo... Eren revistes de la “premsa rosa”. Encara avui en dia ho trobareu . És el que en diem simplement la premsa rosa i també està present en moltes revistes, ara cada diari en té una secció, que en diuen “Gent” o “Celebritats”... En aquesta premsa rosa normalment hi surten celebrity, gent famosa, del cine, del futbol, de la reialesa... I allí hi ha el que en diuen glamour. Aquesta paraula es fa servir però també es podia fer servir la paraula “glòria”, però s’utilitza poc. I la paraula “glòria” tenia aquest sentit de glamour, era gent que tenia glòria, que tenia fama: de ser un gran escriptor, de ser un bon polític...

La paraula “glòria”, que traduïm així, està en els escrits del Nou Testament i en altres textos, i ve de la paraula “doxa”. “Doxa”, en grec, vol dir opinió. Per tant, qui té glòria? Doncs aquell que la gent opina que és important. Qui té molta glòria? Aquell de qui tothom en parla bé, de qui diuen coses boniques, l’exalcen, és glorificat.

Però és important veure una cosa, que la paraula grega“doxa” és la traducció d’una paraula hebrea que és “cabot”. I aquesta paraula no la dic per erudició, sinó que és important des d’un punt de vista espiritual, perquè la glòria, fins i tot quan parlem de la glòria de Déu, ens pensem que li donem glòria nosaltres a Déu, però no. La paraula “cabot”, en hebreu, no ens diu el que nosaltres fem a Déu, que li donem lloances, sinó que la paraula que hi ha al darrere és el pes. La glòria recau en la persona. Una persona té glòria perquè té pes, encara que no sigui reconeguda. La glòria no se la donen els altres sinó que la té ell, encara que ningú la reconegui.

L’Èxode dirà: “quan jo alliberi Israel d’Egipte, jo manifestaré la meva glòria, manifestaré allò valuós que soc”. Déu és infinitament gloriós, perquè en Ell hi ha el pes, la realitat en si mateixa, el pes que fonamenta tota la realitat. Per tant, encara que ningú li canti lloances, Déu és gloriós, perquè té un pes infinit.

Per això l’Església, la litúrgia ho diu en el prefaci IV: “els nostres cants que res afegeixen a la vostra glòria”. Res s’afegeix a la seva glòria. Déu és gloriós, sant en si mateix.

I és el que està passant també amb Jesús i que veiem a l’evangeli. Jonàs és una persona que té fama i se li reconeix. Però Jesús si es compara amb Jonàs, pot dir aquí hi ha molt més, I amb Salomó, i fins i tot amb el temple. Aquí hi ha molt més. Tot això són coses que nosaltres glorifiquem. Però Jesús està dient: “aquí teniu més que el temple, aquí teniu més que Jonàs, aquí teniu més que Salomó...” Quan està Jesús, tenim més que tot el que puguem pensar. Encara que els fariseus i els mestres de la llei diguessin que Jesús és un borratxo, amic de prostitutes i fora de la llei, encara que es digués que Jesús tingués molt mala fama i tothom parles malament d'ell  i no tingués glòria reconeguda, encara que no parlessin bé d’ell, en ell radicava la glòria, en ell estava el pes substancial per la qual van ser fetes totes les coses. Per tant, és més que Jonàs, és més que Salomó, és més que el temple, és més que la llei, és el Senyor gloriós per sempre.

Tant de bo que reconeixem la glòria de Déu, que es manifesta en Jesucrist. Ell és la veritat,en Ell trobem la nostra veritat, i així com diu sant Francesc: “allò que som davant de Déu, això som i res més”. I la nostra gran glòria és l’amor de Déu cap a nosaltres, que s’ha revelat en Jesús . Ell mostra qui som davant Déu i per tant la nostra veritat, el nostre "pes" real i no simplement el que es diu.


Fra Jacint Duran
24 de juliol de4 2023

1 comentari:

F.Nogué ha dit...

Els cristians confessem que la glòria de Déu consisteix en comunicar a las seves creatures la seva pròpia naturalesa i que, d'alguna manera, aquests éssers, creats per Ell, siguin el més semblant a Ell mateix. Sant Ireneu (Segle II): “La glòria de Déu és que l'home visqui; i la plenitud de la vida humana és Déu”. La glòria de Déu és la realitat mateixa de Déu fent-se visible en l'home. La plenitud de l’home, la vida autèntica, és la trobada amb Déu. Jesús, per ser la imatge perfecta del Pare, és també, fins i tot quan Home, la seva màxima glòria i la seva màxima glorificació. En Jesucrist, allò humà ha estat portat a la seva plenitud i allò diví s'ha fet més humà, Tota la tasca de l'home ha de consistir a anar-se'n semblant, cada cop més, a Jesucrist.