Formen una sola carn (Diumenge 27)

“Des d'aquell moment ells dos formen una sola carn”. Ho afirmava el llibre del Gènesi, explicant els orígens de l’ésser humà i la unió harmònica entre l’home i la dona. La imatge de la costella indicava que un i altre gaudeixen de la mateixa constitució i la mateixa procedència divina. Així ho declarava el mateix Adam al contemplar l’obra femenina: “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn”. A més, el relat declarava que home i dona es complementen de manera única i exclusiva, deixant les arrels familiars i unint-se formant una sola carn.

El salm responsorial també lloava la unió masculina i femenina, així com els seus fruits, engendrant fills i filles. Tot plegat, viscut com una benedicció divina que permet contemplar, fins i tot, els nets: “Que puguis veure els fills dels teus fills”. De fet, el salm esdevé un cant al model tradicional de família, que avui dia es comparteix amb altres models alternatius.

L’episodi de l’evangeli de sant Marc també participava d’aquesta proposta de família tradicional, on Jesús és interpel·lat sobre la possibilitat de divorciar-se. En el seu context històric, respon que la Llei de Moisès ho permet, però ell la qüestiona. Afirma que aquesta possibilitat és una concessió a la nostra duresa de cor. Fa pocs dies, un advocat jubilat ens deia que les lleis volen posar ordre a les situacions, però que no solucionen el problema, que sempre és d’ètica personal. Per això Jesús, fidel al missatge de l’Escriptura, opta pels màxims i no pels mínims, i sentencia: “Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar”. Fins i tot concreta que separar-se i casar-se de nou és cometre adulteri. Són declaracions que fan mal a les orelles i al cor dels creients actuals, quan contemplem realitats ben properes i fins i tot personals. Però les paraules de Jesús no jutgen ningú, sinó que proclamen el projecte diví sobre l'home i la dona. Un projecte que, com a creients, no podem oblidar; però, com a creients, tampoc podem convertir en motiu d’exclusió. El papa Francesc, acollint la realitat, ho proclama constantment: “Tothom, tothom té lloc a l’Església”.

La carta als Hebreus explicava de Jesucrist, referent als humans, que “no s'avergonyeix d'anomenar-los germans”. Tal declaració trenca qualsevol classificació humana. Jesucrist anomena germans, sense distinció i sense vergonya, a tots aquells que es decideixen a seguir-lo i que s’esforcen per confrontar la seva vida amb la d’ell, compartint èxits i compatint fracassos.