“El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor”. Són paraules implacables que el profeta Isaïes explicava del poble d’Israel, presentat en singular i definit com a servidor diví. El profeta s’arriscava a donar raó teològica d’un fet històric dramàtic pel poble d’Israel, que va ser la destrucció del temple de Jerusalem i la seva deportació a Babilònia. Es tracta, diu Isaïes, d’un període de purificació que farà bé a propis i a estranys, i que culminarà positivament, Per això afirmava: “Veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme”. La tradició cristiana s’inspirà en aquests passatges del Servent Sofrent d’Isaïes per entendre el sentit de la passió, la mort i també la resurrecció de Jesús: “Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum”, “amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres.”
Per aquesta raó, els creients de les dues aliances, la primera al Sinaí i la segona a l’eucaristia, proclamem plegats la resposta del salmista: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós”. De fet, la nostra esperança creient, que és molt més que optimisme, té com a horitzó assaborir les realitats celestials: a petits tasts en la vida terrenal i, en plenitud, en la celestial.
L’evangeli de sant Marc explicava aquestes pretensions creients a través dels deixebles Jaume i Joan, germans de sang, que demanaven a Jesús de seure a la seva dreta i a la seva esquerra quan fos glorificat. La resposta de Jesús és que el destí celestial és a les mans de Déu i, que les aspiracions celestials, no han d’anar acompanyades d'aspiracions terrenals, sinó de sacrificis personals. Veient que els altres deixebles, indignats, també reclamen la seva cadira, Jesús els ho diu ben clar: “el Fill de l'home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”.
Les aspiracions celestials les concretava molt bé la carta als Hebreus exhortant a mantenir-nos ferms en la professió de fe en Jesús, el qual, “travessant els cels, ha entrat davant Déu”. És des de les altures on Jesucrist té cura de nosaltres i ens espera amb els braços oberts. Així ho expressava la carta: “Acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l'hora, l'auxili que necessitem".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada