dissabte, 6 de novembre de 2021

El cercle de donar i rebre (Diumenge 32)

“Ha donat tot el que tenia”. Ho diu Jesús a l’evangeli, lloant la viuda pobra que ha dipositat la seva almoina en el tresor del temple. El missatge de Jesús és clar: és fàcil donar el que ens sobra, però donar el poc que tenim esdevé un gran mèrit. Aquest gest tindrà recompensa en la vida futura, però també en la vida present de manera providencial.

És el que succeeix en la primera lectura, quan el profeta Elies demana aigua i pa a una viuda pobra, la qual li descobreix respectuosament la seva gran precarietat. Però Elies l’exhorta a complir el què li demana, augurant-li recompensa. Ella confia i obeeix. Els resultats són immediats: “Durant molts dies tant ella com la seva família van poder menjar”.

La clau de lectura de la generositat d’ambdues vídues pobres és la seva religiositat: la viuda de l’evangeli acudeix al temple a pregar i diposita tot el que té com a gest de confiança absoluta en la providència divina. La viuda que atén Elies, malgrat la reticència inicial, fa confiança a la paraula divina pronunciada pel profeta que li assegura la provisió necessària.

De fet, com més deixada de la mà de Déu sembli una persona, més gaudeix de la presència divina, encara que no ho captem ni nosaltres ni la persona afectada llevat que ho contemplem amb els ulls de la fe. Ho afirmava amb convicció el salm responsorial sobre els més desemparats, on inclou les viudes i els seus fills: “El Senyor manté les viudes i els orfes”.

La carta als Hebreus corrobora aquesta presència divina enmig dels creients quan explica que Jesucrist “tornarà a revelar-se per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l”. De fet, la carta es refereix a la salvació de la fi dels temps, però mentre aquesta no arriba, s’esdevenen salvacions puntuals enmig de patiments físics, psicològics, materials, socials i eclesials. Són moments que ens oxigenen l’existència, ens consoliden la fe, i ens animen a la perseverança.