No posem barreres a l'acció divina (Diumenge 26)

"Tant de bo que tot el poble del Senyor tin-gués el do de profecia!". Aquesta és la resposta de Moisès a un Josuè contrariat. Som al llibre dels Nombres, quan Israel camina pel desert després de la revelació al Sinaí que els ha constituït com a poble.  Els israelites són un poble en construcció i Josuè mostra preocupació per l'ordre i la responsabilitat: no pot ser que dos membres del consell d'ancians, que s'han despistat i no s'han reunit amb els altres davant el tabernacle, rebin els mateixos dons. Això és reprovable i en part injust. La queixa de Josuè és comprensible. Però Moisès li trenca els esquemes exhibint llibertat d'esperit i amplitud de mires davant els inescrutables designis divins que tant sovint trenquen lògiques humanes. De fet, Moisès tipifica el carisma i Josuè la institució. I si ens preguntem qui té raó la haurem de donar als dos. Si féssim la pregunta en ple maig del 68 o als teòlegs de l'alliberament dirien que Moisès té raó. Si fem la pregunta a les sensibilitats catòliques que pugen diran que la raó la té Josuè. Nosaltres ens quedem al mig: no podem ser rígids eclesialment, però tampoc anàrquics: cal un ordre però sense submissions.

La carta de sant Jaume no precisa comentaris: és un atac claríssim i frontal als rics. Ens quedem amb la frase: "El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres". Pensem en un parell d'articles de premsa que hem llegit recentment: un sobre el desè aniversari de la fallida d'un banc americà que especulava amb la bombolla financera que ell havia creat; l'altre era una crítica duríssima, gairebé una denúncia, a una companyia aèria local dedicada a vols econòmics. La història de rics que ho esdevenen aprofitant-se dels altres, principalment dels treballadors, sembla que no passi de moda.

L'evangeli reprodueix amb Jesús i l'apòstol Joan l'escena de Moisès i Josuè. Ara és el cas d'un que treu dimonis en nom de Jesús i no forma part dels deixebles més directes. "Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres" respon Jesús amb una mentalitat integradora i de deixar fer. Aquesta resposta opta per sumar i multiplicar, bandejant el restar i el dividir. També evita qualsevol exclusivisme que elimina l'afany de privilegis per causa de la proximitat amb el Senyor. Són apreciacions que es mantenen vivíssimes en unes Esglésies que van d'orient a occident i amb dos mil·lennis d'història. L'opció per Jesucrist en l'Església dóna reconeixement, estatus i autoritat. Però Jesús ho diu ben clar: els beneficis han de ser pels destinataris, no pels executors. Encara més, adverteix molt severament als referents de la comunitat que escandalitzin els petits que tenen fe: hauran de donar comptes del seu mal comportament i mal testimoniatge. De fet, la proximitat amb Jesús desvetlla humilitat i servei, no pas ostentació ni ganes de dominar.

Enllaços entre cel i terra (Festa dels àngels Miquel, Gabriel i Rafael 2018)

L'escala de Jacob (Marc Chagall)

"Veureu el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home". Són paraules de Jesús que hem de contextuar en l'evangeli de Joan. Expressen la condició humana i la condició divina de Jesucrist a través de la figura semiterrenal i semicelestial del "Fill de l'home" que descriu la tradició jueva. Els àngels pujant i baixant damunt d'ell testimonien l'enllaç de les dues dimensions. Aquesta escena evangèlica s'inspira en l'episodi de l'escala de Jacob a Bet-El on els àngels també hi pujaven i baixaven, connectant cel i terra. Es tracta en ambdós textos d'alta teologia en imatges.

La mística jueva, inspirada per aquesta imatge ascensional, explica que l'home virtuós és com si tingués a casa seva una escala per ascendir i descendir de les altures. La mística jueva també explica que hi ha àngels, entre ells Miquel, Gabriel i Rafael, que guien els místics en les seves ascensions celestials fins arribar al tron on resplendeix la magnífica refulgència de la majestat divina.

Els vaivens de la vida (Divendres 25)

El llibre de l'Eclesiastès ens presentava un magnífic himne existencial. Contrastava  períodes oposats de la vida per senyalar que aquesta canvia sovint de direcció per circumstàncies noves i impensades. No es tracta de cap descripció fatídica ni dramàtica de l'existència, sinó de subratllar que no hi ha res que persisteixi, i que tot segueix un curs misteriós que s'escapa als nostres designis, obrint-nos a una cadència del temps i de la història marcades per la divinitat.

LA SELFIE

Fa pocs anys  ens van venir a visitar un grup de frares de Filipines. Vam fer la visita obligada. Va manar a Montserrat. Era, però, un dia tot rúfol . Feia vent, núvols i pluja. Malgrat haver visitat la Moreneta i participat de la missa conventual no es va poder fer cap foto de l’exterior, de la muntanya. Finalment, una mica frustrats  decidírem baixar. Però a l’arribar a l’estació del cremallera  vam veure una foto immensa de les muntanyes de Montserrat feta un dia clar i assolellat. Sense pensar-hi massa els frares filipins es van posar davant el cartell i es van fer una selfie . La foto va quedar perfecta: ells somrient i darrera les muntanyes de Montserrat totes   il·luminades per un sol de primavera.

Veig que això mateix han fet les autoritats de Hong Kong. El lloc de la ciutat que atreu més turistes, que és una illa, ha quedat perpètuament emboirada per la contaminació, frustrant així els turistes que no poden fer la seva selfie. La solució ha estat col·locar uns enormes panels (com la fotografia de Montserrat) en el lloc estratègic i així hi hagi contaminació o no els turistes poden fer la seva “auto-foto”. I marxar contents.  

Nosaltres, també, tenim un selfie de nosaltres mateixos en que es confon el que és real amb el que ens hem imaginat. El que realment vam viure i com voldria que hagués estat. Com passa en certs màsters, que pel fet de tenir-ne el títol

 ens creiem el que volem fer creure als altres.

La pregunta que fa Jesús a l’Evangeli: “qui diuen la gent que sóc?” sobre Ell mateix ens la podríem fer sobre nosaltres mateixos. Però, com Jesús, hauríem d’anar més a fons i contestar-la nosaltres mateixos. No contestar-nos amb selfies que hem fet per ser vistes o amb títols que sabem que ens amaguen, més que no ens mostren. 

Sant Francesc té una frase que ens caldria tenir ben present: “tant com és un home davant Déu, tant és, i no més”. Aquest Déu que em constitueix ja que, com diu Isaïes,” hem parla a cau d’orella”. Només en el seu horitzó sóc realment jo mateix. Em descobreixo com aquell que se sent mirat, que sent una crida misteriosa. Em descobreixo com aquell que se sent seduït pel misteri. Cridat pel seu nom.

Cridat a seguir per un camí que no se on va, però si se amb qui vaig. Un camí on m’ho jugo tot: “qui vulgui salvar la vida la perdrà, qui la perdi per mi, diu Jesús, la trobarà” , però Ell va al davant. I Ell és el camí que condueix a la vida. Una vida no per ser presentada com un currículum que em justifiqui, o una foto que em faci admirar pels altres, sinó que sigui un vida abundant a desdir viscuda davant Déu, davant el qual sóc realment el que sóc i res més.

Creure sense parafernàlies (Dijous 25)

El llibre de Cohèlet, anomenat tradicionalment Eclesiastès, és un atac frontal al fums que els humans gastem en tots els àmbits, inclòs el religiós. L'inici del llibre és ben contundent: "Vanitat de vanitats..., vanitat i més vanitat, tot és en va". Amb la paraula vanitat es vol posar de manifest que l'existència humana és inconsistent, volàtil, esmunyedissa. S'adverteix que les possessions, els coneixements i els plaers són falses seguretats que omplen fugaçment aquesta inconsistència existencial. El llibre convida a la humilitat, a no malgastar el temps en superficialitats, a creure en Déu però sense parafernàlies, a gaudir silenciosament dels petits detalls quotidians sempre amarats de secreta transcendència.

Només el pa que necessito (Dimecres 25)

"No em doneu ni misèria ni riquesa, sinó proveïu-me només del pa que necessito." Una pregària molt lúcida la del llibre dels Proverbis. No demana ni massa ni massa poc, només el necessari. Perquè si gaudim de riquesa i honors acabarem dient als altres que ens portin el breviari, com deia sant Francesc. Si passem misèria i menyspreus acabarem maleint-ho tot, inclús a Déu.