Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots (Diumenge 29)

"És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?" Aquesta és la pregunta comprometedora i maliciosa que fan a Jesús en l'evangeli d'avui. Per entendre l'abast de la pregunta és com si avui li preguntéssim a Jesús si és lícit o no aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola a Catalunya. Responent Sí als dos casos Jesús es posaria en contra la majoria de la població local i es convertiria en un traïdor al seu poble. Responent No als dos casos desafiaria l'autoritat més poderosa i esdevindria un sediciós.

La resposta de Jesús és coneguda: "Retorneu al Cèsar el que és de Cèsar i a Déu allò que és de Déu"; és una frase que ha ultrapassat l'àmbit religiós per esdevenir una dita popular que significa donar a cadascú allò que li correspon. Jesús no dóna cap resposta evasiva ni diplomàtica, sinó que posa a lloc els qui li fan la pregunta: un grup de fariseus i d'herodians, els primers uns jueus nacionalistes religiosos que no arribaven a la radicalitat com els zelotes, i els segons una minoria benestant a favor de Roma; és a dir, dos grups antagònics sorprenentment units per comprometre Jesús. Per actualitzar aquesta barreja és com si partits polítics oposats i que s'han insultat durant les campanyes electorals, siguin capaços d'anar plegats contra un tercer amb arguments de defensar l'estatus social, econòmic i polític del moment.

 

Per això Jesús reacciona amb virulència quan li fan la pregunta dient-los: "Hipòcrites, perquè proveu de comprometre'm?". L'habitual "savoir-faire" de Jesús en les seves relacions socials aquí se'n va en orris. Jesús respon amb contundència i anomena públicament hipòcrites els seus interlocutors per denunciar  que no podem barrejar interessadament les coses: en el cas de l'evangeli es tracta de la religió que marcava la identitat del poble d'Israel i la moneda romana que exemplificava una dominació política i militar. Eren dues realitats candents que vivien plegades i sovint en conflicte. Jesús diu de no fer ploure sobre mullat, de no jugar amb la realitat per aprofitar-se'n, de no buscar bocs expiatoris, de no voler eliminar els qui no es deixen manipular; per això se'ns acut una dita catalana semblant a "Retorneu al Cèsar el que és de Cèsar i a Déu allò que és de Déu" i que podria servir pel nostre avui: "Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots".

L'Israel de Déu que aplega jueus i cristians (Dissabte 28)

En el seu discurs de la carta als Romans, sant Pau reivindica la figura d'Abraham com l'aglutinant de tots els creients: jueus i cristians. Les promeses divines concretades amb Israel en el Sinaí, s'havien anunciat per a tots els pobles amb el patriarca Abraham.

Sant Pau, entenia l'Israel de Déu com el gran poble que aplegava jueus gràcies a la Torà i gentils gràcies a Jesucrist. Abraham, a qui anomena "pare de tots els pobles" seguint la tradició de l'Escriptura, esdevé el referent d'aquest nou Israel obert a tot i a tots.

El creient just (Divendres 28)

Per a sant Pau el creient just no és el qui millor compleix, sinó el qui millor es disposa davant Déu, sigui jueu o cristià. 

Ser just és reconèixer la nostra petitesa i pecats a fi que Déu es compadeixi de nosaltres i ens estiri cap a ell; perquè Ell és l'únic que ens pot justificar tal com expressa el salm: "Feliç l'home a qui el Senyor no té en compte la culpa".

Saber diferenciar (Dijous 28)

Que algú qüestioni una cosa que jo he fet no vol dir que qüestioni la meva persona, sinó aquell fet concret. Que algú qüestioni la meva persona no vol dir que qüestioni els caputxins de Sarrià. Que algú qüestioni els caputxins de Sarrià no vol dir que qüestioni l'orde caputxí. Malgrat aquesta claredat expositiva, no sempre mantenim la perspectiva i barregem els nivells. 

El mateix podem dir de Jesús, quan en els evangelis, com el d'avui, qüestiona obertament els mestres de la Llei, i sobretot els fariseus. Això no vol dir que qüestionés el poble jueu del qual en formava part i la religiositat jueva que ell també practicava.

Igualment passa amb sant Pau, quan en la carta als Romans afirma que no serveix de res practicar les obres de la Llei sense fe. Això no significa que qüestionés la Llei sinó la seva pràctica elitista i justificadora. També nosaltres qüestionem una praxi cristiana d'aparença i sense vivència de fe. El que sí qüestionava Pau i molt apassionadament era que els cristians provinents del paganisme haguessin de complir la Llei; no ho acceptava de cap de les maneres perquè creure en Jesucrist ho considerava suficient.

"El Senyor en designà encara setanta-dos" (Sant LLuc 2017)

"El Senyor en designà encara setanta-dos". El número setanta-dos i també el setanta és un número tipològic en la Bíblia, un múltiple de dotze que assenyala un grup escollit, responsable i cohesionat. Mencionem, a tall d’exemple, que els descendents de Jacob que baixaren a Egipte eren setanta, o que els jueus entenimentats que Moisès escollí en el desert eren setanta.

Trobarem aquesta xifra en altres llocs de la tradició jueva i amb el mateix significat. Setanta-dos era la quantitat de savis escollits -sis per tribu- que redactaren a Alexandria la versió grega del Pentateuc anomenada Els Setanta. També el Sanedrí, el consell jueu format per notables i sacerdots, tenia setanta o setanta-dos membres.

Per això la xifra de setanta-dos deixebles enviats per Jesús, defineix un nombre de persones escollides per a representar la comunitat i fer-la créixer. Es tractava d’anunciar a tothom el que ells experimentaven: “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

La mentida de la idolatria (Dimarts 28)

El primer tema que Pau tracta en la carta als Romans l'anomena "la mentida de la idolatria". No és difícil imaginar la Roma d'aleshores amb estàtues dels déus romans decorant temples, avingudes, places i edificis públics. Aquestes imatges configuraven la identitat social, cultural, política i religiosa de la Urbs i de l'imperi. Entre aquestes divinitats calia afegir l'emperador.

Pau ho qüestiona amb gran gosadia quan diu: "deixaven de banda la glòria del Déu immortal i la substituïen per imatges d'homes mortals o d'ocells, de quadrúpedes i rèptils". Sense pèls a la llengua, l'apòstol insisteix: "Havien substituït el Déu veritable per la mentida, venerant i adorant una criatura enlloc del creador". Aquest discurs, segons on es digués avui dia implicaria l'acusació de sedició i l'empresonament.

 

Serem nosaltres tan agosarats com sant Pau per qüestionar idolatries esportives, intel·lectuals, polítiques, religioses i també eclesials?

Sant Pau i la comunitat de Roma (Dilluns 28)

La carta de sant Pau als cristians de Romà, l'inici de la qual hem escoltat, s'adreça a una comunitat de majoria gentil i amb una petita minoria de matriu jueva que Pau vol defensar.

El discurs de Pau no oblida el referent d'Israel, com expressa la presentació de la carta: "Pau, destinat a anunciar la Bona Nova de Déu que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes". També diu: "Aquesta Bona Nova es refereix a Jesucrist que pel seu llinatge humà nasqué de David".

Pau, cristià de matriu jueva, no vol fer trencadissa amb Israel: per a ell, Jesucrist no és la superació del judaisme sinó l'acompliment de les seves promeses messiàniques. Curiosament, la tradició cristiana posterior utilitzarà les cartes paulines per argumentar el trencament amb el judaisme.

El rei que es veia amb cor per a tot (Diumenge 28)

"Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces". Així d'animós s'expressava sant Pau en la segona lectura, explicant als cristians de Filips ‒i també a nosaltres‒ que cal mantenir l'equilibri i la serenor quan les coses van malament i també quan van bé. Sant Pau ho concretava en el viure en l'abundància o passant privacions, en el menjar bé o passar fam, en el tenir de tot o veure's mancat del necessari.

Nosaltres ho podem concretar amb les circumstàncies que ens envolten, més de caire polític que de subsistència material, on els més febles se senten acorralats i els més forts se senten indignats. Uns i altres no hem de perdre el nord, ni el sentit comú, ni l'equilibri, ni la serenor; ens hem de veure "amb cor per a tot" i trobar camins d'entesa respectuosa que consisteixin en un diàleg d'igual a igual. No ens desanimem si ens xiulen ni ens inflem si ens aplaudeixen. La força interior a la que es refereix sant Pau sempre ha de fer orelles sordes a xiulets i aplaudiments.

Per això la paràbola de l'evangeli que hem escoltat ens ha inspirat una altra paràbola: Passa amb el Regne del cel com amb un rei que ajudat pel virrei, la cort, l'exèrcit i el poble, aconseguiren de manera pacífica establir un petit regne independent del gran regne del qual formaven part. Per celebrar-ho, s'organitzà un convit però els convidats anaren fallant: el rei del gran regne veí rebutjà d'assistir perquè estava dolgut de perdre una part del regne; els altres reis amb qui estaven confederats s'excusaren dient que no veien bé de participar si el rei veí no ho feia; els reis més allunyats manifestaren el desig de venir a la celebració però vivien massa lluny per arribar a temps al convit. Finalment, el rei optà per organitzar una celebració popular, però s'adonà que una petita part de la població no volia participar de la festa, i fins i tot la criticava. Aleshores el rei, decidit, s'hi atansà i els pregà d'integrar-se al convit perquè aquell nou regne que inauguraven no volia excloure ningú, al contrari, prenia el compromís ferm d'estar obert a tots els pobles i respectar les diferents sensibilitats.

Aquest rei, sense saber-ho, materialitzava la profecia d'Isaïes de la primera lectura: "El Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis.... El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l'oprobi del seu poble". Motivats per aquesta declaració profètica que combina harmònicament i sense exclusions l'universal amb el particular, ens repetim un cop més la frase de sant Pau: "Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces".

"No us inquieteu per res" (Diumenge 27)

"No us inquieteu per res". Així començava el fragment de la carta de sant Pau als cristians de Filips que hem escoltat com a segona lectura. Podem intuir que si sant Pau escrivia a la comunitat que no s'inquietessin per res seria perquè algun esdeveniment els inquietaria, altrament no caldria fer-ne menció. Aquesta proclama paulina ens ve com anell al dit perquè aquests dies tots estem inquiets: els independentistes tement més repressió violenta; els unionistes veient que la independència va de debò. Però no és tan fàcil passar d'estar inquiets al "No us inquieteu per res". Podríem fer una proposta més matisada i dir: "No deixem que la inquietud ens faci perdre la perspectiva".

Seguint amb sant Pau, ell proposa un antídot a la inquietud: "acudiu a la pregària i a la súplica." Aquesta invitació a la pregària pot semblar supèrflua o innecessària quan l'acció és tan trepidant; però esdevé fonamental perquè quan estem intranquils el que més ens costa és precisament concentrar-nos i pregar perquè la dispersió ens domina. Preferim combatre la inquietud estant alerta al darrer missatge dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials; sense adonar-nos que això ens provoca encara més neguit. En canvi, la pregària ens restaura l'equilibri que hem perdut.

Els beneficis de la pregària els subratlla sant Pau: "Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist". Aleshores, si sóc independentista seré capaç de no mirar amb ràbia els unionistes, i si sóc unionista seré capaç de no mirar amb menyspreu els independentistes. I si constato aquesta visceralitat callaré i procuraré dissimular-la perquè voldrà dir que el meu cor i els meus pensaments no són en Jesucrist.

Sant Pau clou l'exhortació convidant a interessar-se pel que "és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi". Aquest elenc de virtuts poden sonar a discurs retòric, però esdevenen sacsejadores si les presentem a l'inrevés: rebutgem, vingui d'on vingui, la mentida o la mitja veritat que tant ens acompanya aquests dies; rebutgem, vingui d'on vingui, la manca de respecte i la provocació; rebutgem, vingui d'on vingui, l'abús de poder, el tracte injust, la parcialitat jurídica; rebutgem, vingui d'on vingui, el joc brut i el xantatge de tota mena; rebutgem, vingui d'on vingui, la violència física i l'agressivitat verbal;  rebutgem, vingui d'on vingui, el disfressar en forma de virtut el que és vergonyós; rebutgem, vingui d'on vingui, el descrèdit de l'altre o considerar-lo un enemic, encara que ens sembli tenir motius de sobres. Dir això no és fer equidistància, és apel·lar a la honestedat i defensar la dignitat de tots plegats, reconvertint la inquietud en esperança, confiant que si ens mirem amb bons ulls i aportem el bo que tenim els resultats seran més beneficiosos per a tothom.

La paràbola evangèlica del propietari de la vinya i els masovers que se l'apropien i la defensen violentament, és una crítica perenne als qui s'apropien indegudament de les coses i després les defensen amb violència. La paràbola anava dirigida als dirigents religiosos i polítics d'Israel d'aquell temps, però segueix essent una crítica vàlida a tantes apropiacions indegudes personals i col·lectives que exercim en virtut de les responsabilitats que se'ns han donat, i que com més grans són, més voluptuós pot esdevenir el sentiment d'apropiació, i més gran serà la violència en defensar-lo després. Aquí els independentistes veuran els unionistes com els masovers que s'han apropiat indegudament de la vinya, i els unionistes a l'inrevés. Potser uns i altres han d'assumir que no només ells tenen drets adquirits sobre la vinya i que ara toca parlar de tu a tu, al mateix nivell, trobant estratègies on tothom se senti a gust conreant la seva part de parcel·la. La història reflecteix que uns masovers han estat habitualment silenciats, però ara han alçat la veu de manera unànime; per això cal replantejar la vinya escoltant les seves reivindicacions.

La gran missa social de l'1-O (Diumenge 26)

Hi ha ocasions que la religió condiciona o si més no senyala el ritme de la societat: un exemple són les festes de Nadal i de Setmana Santa. Però hi ha altres moments que el ritme el marca la realitat política, com passa clarament avui a Catalunya. Això provoca que la resta romangui en un discret segon pla.

Avui s'està esdevenint una llarga, emocionant i també tensa missa social al carrer: hi hem assistit des de les cinc del matí,  alguns ja feien ambient la nit anterior, ens hem retrobat i escoltat, ens hem preocupat perquè l'ambient fos serè i animós, hem tingut cura dels més grans, hem cantat, i sobretot hem fet comunió. Una comunió que certament no és la comunió eucarística, però que és comunió en l'exercici compartit dels nostres drets i llibertats com a poble, amén de votar sí, no, o en blanc.

Però la nostra missa social ha tingut les seves dificultats, talment com s'esdevingué en el darrer sopar: els deixebles no entenien del tot què estava dient i fent Jesús; a un d'ells no se li va acudir res més que vendre el seu mestre a les autoritats per 30 monedes (desprès se'n penedí i es desesperà); i quan les coses anaven maldades i empresonaren a Jesús, un dels deixebles estimats el va negar tres vegades (també se'n penedí i plorà amargament). La nostra missa social d'avui ha sofert una repressió violenta; gent indefensa l'ha patida. Però talment com Jesús que continuà convençut el seu camí malgrat les incomprensions i embats, no hem renunciat al propòsit col·lectiu de la jornada. 

Desprès del darrer sopar, Jesús anà a l'hort de les Oliveres a pregar i asserenar-se, però els tres deixebles estimats a qui demanava companyia se li adormiren. Malgrat la solitud exterior i l'angoixa interior Jesús es mantingué ferm, sense perdre la perspectiva, aguantant atacs físics i humiliacions, perquè estava convençut de la seva causa. Fins i tot perdonà els qui l'agrediren, l'insultaren i provocaren la seva mort. I al final totes les contres se li convertiren en pros i ell va ser qui, ressuscitat, guanyà la partida, i sense cap necessitat de fer-se l'heroi.

En la jornada d'avui, Jesucrist també esdevé un referent inigualable de tenacitat, de saber lidiar les situacions amb intel·ligència, i el més difícil: aguantar els cops en benefici de la causa. Per això volem fer identificar-nos amb el que sant Pau ens deia a la segona lectura: "Tingueu els mateixos sentiments que Jesucrist". No és fàcil, però ens hi esforçarem.