ESCOLA DE DEIXEBLES

Dimarts, 10 de novembre de 2015

Sant Lleó el Gran, papa i doctor de l’Església

Sv 2, 23-3, 9/Sl 33/Lc 17, 7-10

Penso que no podem entendre prou l’Evangeli d’avui si no el posem en context amb els versets anteriors en què comença el capítol 17 de sant Lluc. Si no ho fem, potser correm el risc de quedar-nos amb la “música” d’un Déu una mica arbitrari i que vol que tots estiguem ben subjectes a Ell, una “música” que faria més o menys així: igual que jo no dono ni les gràcies al meu esclau per la feina que fa, jo no puc pretendre, essent com sóc esclau d’un Amo incomparablement més important, de cercar cap agraïment, al contrari, em toca acotar el cap, obeir i prou. Amb una lectura així no es fa difícil entendre que durant el passat segle XX es fes famosa en alguns corrents filosòfics i polítics aquella frase del NI DÉU, NI AMO com a màxima de llibertat social i política. Però, ¿de veritat Jesús ens demana que en la nostra relació amb Déu només podem “acotar el cap, obeir i prou”?

Si anem al context on es troba l’Evangeli d’avui trobarem que el capítol comença dient-nos: Jesús digué als seus deixebles... que ens posa en el context d’una instrucció que Jesús vol donar als seus més propers tot fent camí vers Jerusalem on molt abans ja ha anunciat que allà on es dirigeixen és el lloc on haurà de patir i morir. Jesús, per tant, està donant una classe magistral als seus, els vol instruir. I la instrucció té alguns temes que no són fàcils. El primer és posar-los en guàrdia d’esdevenir per a ningú motiu d’escàndol (Estigueu alerta, els dirà). Ens ho podem aplicar. Els cristians no podem ser pedra d’escàndol per a ningú. Si bé és cert que mai no podrem ser amics de tothom, el nostre capteniment no pot ser el de posar els diners per damunt de les persones, l’amiguisme a tot cost, la venjança refinada contra aquells que no combreguen amb les nostres idees o el fer de la vida religiosa un modus vivendi a costa de la bona fe dels altres. Això no és cristià i això escandalitza quan es dóna en el si de l’Església.

El segon que Jesús vol recordar als seus és la importància d’unes relacions fraternes fonamentades en el perdó i la misericòrdia. És inevitable que hi hagi confrontacions, es donen en les millors famílies i la comunitat cristiana no n’estarà exempta. Però per Jesús és un manament que no té opció, sempre s’ha d’aplicar en positiu: si el teu germà t’ofèn set vegades al dia i set vegades torna a dir-te: “Me’n penedeixo”, tu l’has de perdonar. Només el perdó i la misericòrdia aplicades poden assegurar que hi hagi terreny per reconstruir una relació trencada, per guarir-la de soca-rel. No és d’estranyar que la reacció dels deixebles sigui immediatament la de demanar: Augmenta’ns la fe! Perquè acaben de descobrir, i nosaltres també ho sabem, que el que Jesús els mana no és fàcil. Ells mateixos ja ho han experimentat en el dia a dia i demanen sàviament allò que només Jesús els pot (ens pot) donar.

Ara bé, sorprèn la resposta de Jesús: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa... perquè també ells com nosaltres necessitem saber-ho: no és qüestió de “quantitat de fe”, sinó de “qualitat”. I això ens demana asseure’ns tranquil·lament i esbrinar què ens mou, quina mena de fe tinc, o millor, en qui o en què la tinc dipositada, en qui o en què confio?

Arribats aquí podem abordar el text d’avui: Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer”. En la carrera del deixeble, en la seva manera de ser i aparèixer en el món com a seguidor incondicional de Crist, el deixeble no pot ser aquell que busca, diguem-ho així, sortir a la foto. És aquell que amb humilitat sap que no ha d’esperar l’agraïment de ningú i que, efectivament, no l’esperarà, perquè el principal deutor és ell mateix: deutor d’un amor tan gran, deutor d’un Déu que se’ns ha revelat així mateix com ens demana de ser: misericordiós, perdonador, que allibera i guareix. Cap mèrit... però la recompensa és molt gran: Els qui l’han estimat fidelment estaran amb ell, perquè dóna als seus sants el favor i la gràcia, i vindrà a visitar els seus elegits.