EL NÚVOL DEL NO SABER

Dimarts, 17 de novembre de 2015

Santa Elisabet d’Hongria, patrona del Terç Orde

Sir 26, 1-3.19-24/Sl 30/Mt 25,31-40

Aquest matí, mentre pensava què podria predicar aquest vespre, en descobrir que el text de l’Evangeli d’avui per a la Festa de Santa Elisabet d’Hongria era el mateix que el de Diumenge passat per a la Festa de Sant Martí de Tours, i evitar de caure en la temptació de predicar el mateix, m’ha vingut a la ment un text clàssic de la mística, un escrit anònim del s. XIV, que es diu El núvol del no saber.

En el número 6 d’aquest llibre, on l’autor es demana per la manera més segura d’accedir a Déu, diu el següent (i perdoneu-me la cita un xic llarga): Però ara em demanaràs: ¿Com vaig a pensar en Déu mateix i què és? I res et puc respondre, llevat que no ho sé, doncs amb aquesta pregunta m’aboques a la foscor mateixa, al mateix núvol del no saber on vull que t’hi trobis. Donat que, si bé és cert que per mitjà de la gràcia de Déu podem arribar a saber tot allò referent a d’altres matèries i pensar en elles –sí, fins les obres de Déu–, ningú pot pensar Déu mateix. Per tant, deixaré de costat tot allò que puc pensar i escolliré allò que no puc pensar com a objecte del meu amor. ¿Per què? Perquè Déu pot, sens dubte, ser estimat; però no pot ser pensat. Per mitjà de l’amor podem captar-lo i retenir-lo, però mai per mitjà de les idees.

¿Què és un sant, què és una santa? Em sembla que la santa que avui celebrem és un model excel·lent d’allò que més caracteritza la santedat: algú no que teoritza sobre Déu (no serà mai un teòleg de despatx, amb tots els respectes als teòlegs que bé els necessitem), algú no que parla buidament sobre Déu, sinó algú que VIU DÉU. Algú, com diu el text que hem recordat, que capta i reté Déu mateix perquè l’estima de forma pràctica. Conrad de Magburg, el confessor de santa Elisabet, ja comentava sobre ella: Afirmo –i ho dic davant de Déu– que molt poques vegades he vist una dona tan contemplativa i alhora tan activa.

L’Amor és exigent. Implica anar morint mica en mica a un mateix, a tot allò secundari i que en la vida espiritual, de comunió amb Déu, esdevé tard o d’hora un llast. Anar abandonant els prejudicis sobre Déu per poder arribar dins les nostres limitacions a capir una mica qui és Ell de veritat. És el camí de la creu, el pas del donar al donar-se. És el camí de Santa Elisabet que neix reina i mor pobra. Que va entendre perfectament allò que ja digué el Baptista en el seu dia: Cal que Ell creixi i que jo minvi. Que Jesús sigui cada cop més evident en mi.

I l’Evangeli d’avui ens recorda justament que aquest camí que escollí Santa Elisabet és EL CAMÍ SEGUR de coneixement de Déu. Tant que no sols és el coneixement, el tast de la seva Presència ja ara aquí a la terra, sinó la seguretat d’una comunió eterna amb Déu mateix: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món... perquè tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi. Celebrem, doncs, aquest Amor no fet d’idees sinó de gestos concrets, com l’Amor de Jesús per nosaltres.