DONAR, DONAR-SE, ADONAR-SE

Diumenge XXXIII, 

15 de novembre de 2015

Festa Major 

a Sant Martí del Montnegre

Dn 12, 1-3/Sl 15/

He 10, 11-14.18/Mt 25, 31-40

Els textos que ens proposa la litúrgia per aquests dies abans del diumenge vinent, el darrer de l’Any Litúrgic, volen fer-nos mirar vers l’horitzó, més enllà i més amunt, encara que són uns textos que sovint ens deixen perplexos o ens fan por quan els sentim parlar de catàstrofes i de cataclismes que sovint s’han emprat per controlar consciències o que alguns profetes de malastrugances ens recorden en moments com els d’ahir en ocasió dels atemptats de París. Amb tot, jo avui voldria dir-vos: no, aquests textos no han estat escrits per fer-nos por, han estat escrits perquè vetllem sobre el nostre capteniment, per donar esperança, per instruir-nos.

Un exemple d’això el tenim amb aquest Evangeli d’avui, que l’Església ens proposa per a la festa de Sant Martí de Tours i que és un ressò d’allò que la tradició recull en la seva vida en aquell detall tan bonic de la capa que aquest soldat cristià compartí amb un pobre del camí i que, en somnis després, veié que el mateix Crist al cel vestia: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.

Jo voldria proposar-vos per a la nostra consideració aquest Evangeli d’avui no com un Evangeli escrit per fer-nos por del més enllà, sinó per fer-nos anar en profunditat ara i aquí. Perquè la vida cristiana té, crec, com a característica no l’anar cap enfora, cap a l’èxit i la vistositat, sinó l’anar cap a l’interior, cap a l’aprofundiment d’aquesta vida nova que tots hem rebut el dia del nostre baptisme. No és una vida per sortir a les primeres pàgines del diari, però és una vida que ens humanitza profundament si la prenem seriosament.

M’explico. Tots sabem donar. Si bé és cert que el nostre donar és normalment a canvi de quelcom. Això ve tan de lluny que ja es deia en llatí, és el famós do ut des (dono perquè donis), que a més de ser la primera noció de qualsevol contracte mercantil primitiu és també la nostra reacció primera. Tant és així que si no ens veiem correspostos en aquest donar ens empipem i ens tanquem davant l’altre.

Però l’Evangeli vol ensenyar-nos que una cosa és donar, i una altra ben diferent, donar-se. Donar ho fem tothom. Donar-se ja sabem que tothom no ho fa. En l’Evangeli d’avui el que sorprèn és que Jesús no ens farà un examen de teologia a la fi del món, ens valorarà per damunt de tot en aquest donar-se. Per què? Ho hem escoltat a la segona lectura: Amb una sola oblació (donació lliure d’un mateix per a fer la voluntat del Pare), Jesús ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Jesús valora això perquè és LA SEVA MANERA DE FER AMB NOSALTRES. Se’ns ha donat del tot, sense reserves, amb un amor desinteressat. Sols que sovint ens costa creure que hi hagi algú que no ens demani res a canvi, que aquest amor de Déu no sigui, emmascarat, un altre do ut des. Jesús valora aquest donar-se d’alguns: aquells que no se n’han estat de gastar hores de son, hores de feina, hores de cansament o béns materials donant de menjar a qui te fam, donant de beure a qui te set, acollint el foraster, vestint el qui va despullat, visitant el malalt, anant a veure el presoner. Que és, fixem-nos bé, el que tanta gent anònima fa quan té un familiar seu o un amic però que encara és més bonic quan hom és capaç de fer-ho a l’estil de Jesús: a aquell que sabem que mai no ens ho podrà retornar allò que li hem fet. Això és donar-se.  

Però l’Evangeli ens demana fer encara un pas més, perquè ens vol amb una fe adulta. Una cosa és donar, una altra és donar-se, la darrera és adonar-se. A l’Evangeli això és un do de Jesús mateix, perquè aquells que reben la seva benedicció responen sorpresos: Senyor, quan us vam veure afamat, assedegat, foraster, despullat, malalt o pres? Que posa de relleu la manera altruista en què feien les seves obres de misericòrdia, que és el missatge també per a nosaltres avui. Avui també nosaltres som cridats a anar aprofundint en allò que fem: donar?, sí, és bo...; donar-se?, és molt millor...; adonar-se?, és el signe del cristià: adonar-se vol dir no que veig “físicament” Jesús en l’altre (que ja seria molt), sinó que a l’altre li reconec una dignitat que ve de Déu mateix, que reconec en Ell la imatge de Déu mateix i que és això el que me’l fa respectar, perquè me’l fa especialment i concretament germà meu, un germà que no puc defugir, perquè és carn de la meva carn i ossos dels meus ossos i que em recorda que la necessitat de l’altre és també la meva. Fent això sabem que estem en el bon camí, el camí de la nostra vocació cristiana, allò que a la vegada ens farà profundament humans i que és la voluntat del Pare. El camí que descobrí Sant Martí al compartí la seva capa al pobre. Donem, donem-nos i adonem-nos també de la bellesa de la nostra fe.