Les formes i el fons (Diumenge 22)

Tocant la riba occidental del mar Mort, hi ha les excavacions arqueològiques de la fortalesa de Massada i del recinte de Qumran amb els seus famosos manuscrits. S’han desenterrat molts estris que corresponen al segle I, l’època de Jesús. En ambdós llocs es trobaren unes curioses gerres de pedra amb dues nanses. S’utilitzaven per fer la purificació ritual abans de menjar que mencionava l’evangeli que hem escoltat.

Aquestes gerres de doble nansa encara existeixen avui dia a Israel. Les veurem fetes de plàstic, d’alumini i altres materials. Les trobarem per fer l’ablució abans d’accedir al mur de les lamentacions o en les sinagogues, també en restaurants i hotels que segueixen les normes alimentàries jueves, o en cases de jueus practicants.

El judaisme segueix fidel a aquesta purificació ritual i que practica segons la religiositat de cadascú. En temps de Jesús ja era una tradició que també es complia segons la religiositat de cadascú com explicava l’evangeli: “alguns” dels deixebles de Jesús menjaven amb les mans impures. “Alguns”...,  això vol dir que la resta sí que ho havien fet i també podem incloure Jesús fent aquesta ablució ritual. Altrament la crítica dels fariseus hagués estat vers tots els deixebles i el mateix Jesús, però aquí només parla “d’alguns”.

Aquest detall és molt rellevant; en primer lloc per mostrar la diversitat dels deixebles de Jesús: uns més fidels a complir les tradicions religioses i altres menys, mostrant la pluralitat del judaisme d'aquell temps. El segon detall és incloure amb naturalitat Jesús com un jueu pietós que seguia i complia la tradició dels ancians d’Israel, en aquest cas, fent la purificació ritual abans de menjar. Però Jesús critica obertament aquells que imposen als altres les seves formes de religiositat  i no respecten la pluralitat.

Aquest és el gran defecte no només del judaisme, també del cristianisme i de l’islam: valorar el creient per la quantitat i l’expressivitat de formes que desplega. Posarem un exemple molt clar dins el nostre context catòlic català i que no voldriem de cap de les maneres que molestés ningú: és més bon catòlic qui s’agenolla a l’hora de consagració o qui no ho fa? És més bon catòlic qui combrega amb la boca o qui combrega amb la mà? El qui s’agenolla i combrega amb la boca és un ritualista? El qui no s’agenolla i combrega amb la mà és un irrespectuós?

La resposta és sempre la mateixa: és una qüestió d’educació religiosa i de sensibilitat religiosa; cadascú expressa la seva religiositat de forma alliberada i convençuda. Però si caiem en aquest debat de judicar la creença de l’altre pel seu compliment de les tradicions, l’evangeli d’avui està destinant principalment a nosaltres i no als fariseus i mestres de la Llei criticats per Jesús. Si judiquem la religiositat de l’altre només per les seves formes externes hem de rellegir atentament l'evangeli colpejant-nos el pit.

Totes les formes religioses, de totes les religions, siguin més o menys expressives, ens agradin més o menys, mereixen el mateix respecte i la mateixa consideració perquè expressen una vivència creient que sols Déu coneix directament. Qui som nosaltres per judicar-la?

NO PER MOLT DECIDIR S’ÉS MÉS LLIURE

Ser lliure és poder decidir. Si això és així, hom pensa que, com més decidim, més lliures som. Però la realitat ens mostra que normalment passa el contrari. O millor dit: no com més decidim més lliures som, sinó sobre què decidim. Així, es tracta més de què decidim i no de quantes coses decidim. Avui es deixa en mans dels nens moltes decisions que abans estaven en mans dels adults. Per exemple el tipus de joguina, el color d’una peça de roba, en part el que vol menjar, si vol veure un programa de televisió o un altre, etc. Però, si els pares són responsables, les decisions importants de la vida del nen les prenen els adults i no es deixen en mans dels nens. L’educació que li volen donar, tot allò que té a veure amb la salut... Fins el més important: haver-los donat la vida.

Hi ha qui es passa la vida en aquesta etapa infantil i, tan bon punt arriba a l’edat adulta, multiplica les decisions en el primer nivell (marques de roba, gustos de menjar...) pensant que així augmenta la seva llibertat. El que cal, tanmateix, és fer opcions de fons, del segon nivell. M’he de preguntar si només em moc en un nivell quantitatiu. De totes aquelles opcions que marquen, que són poques però són els punts de referència de la vida, he optat o simplement he assumit el que tothom creu, diu i pensa, sobretot a la TV i les xarxes socials?

Hi ha un diàleg en els evangelis, sobretot el de Joan, que fa visible aquesta contradicció. És el diàleg entre Jesús i Pilat. Jesús es troba presoner, no és lliure; Pilat és lliure i, per tant, és qui ha de decidir. I, certament, segons els evangelis, Pilat fa un munt de decisions, sempre a mercè del que els altres volen i mogut per la por. Moltes decisions, cap de les quals presa en llibertat, per, finalment, acabar rentant-se les mans, o sigui sense decidir. Jesús no en pren cap, de decisió, durant tota la passió, però ja havia fet la seva total decisió de posar-se en mans del Pare. Ell sí que era lliure i no havia pres un munt de decisions, sinó una de sola: posar-se en mans del Pare.

Josuè, en entrar a la Terra Promesa, reuneix totes les tribus i les posa davant l’opció. La decisió bàsica: “Decidiu quins déus voleu: Els que havien adorat els vostres pares o els que adoren en la terra que hem arribat”. Josuè ha fet l’opció: ha optat pel Senyor que el va treure de l’esclavitud; l’opció per aquell que l’ha acompanyat  pel desert, aquell que l’ha introduït a la terra promesa. Josuè fa referència a l’experiència, tal com fa l’Evangeli de Joan. Jesús es gira i, després que el text ens diu que molts van deixar a Jesús i ja no anaven amb ell, pregunta als deixebles: “I vosaltres, també em voleu deixar?” És una pregunta ben directa que a través dels segles ens arriba amb tota la cruesa: “El volem deixar? O, de fet, ja l’hem deixat?”

Pere com Josuè fa referència a l’experiència: “Senyor, a qui anirem? Només Vós teniu paraules de vida eterna”. És l’experiència de la vida en comú dels deixebles i Jesús. Per això, m’he de preguntar si sóc capaç de prendre decisions que em posin al marge del que tothom pensa que és “trencador” i “provocador”, del que tothom admira a la TV i a les xarxes. Sóc capaç de contradir-ho? Sóc capaç d’optar per Jesús? Sóc prou valent com per parlar de Jesús? Sóc capaç de parlar d’allò que realment dóna sentit a la meva vida o em fa vergonya? Totes les altres decisions depenen i estan relacionades amb aquesta.

Demanem al Senyor el que hem demanat al començament de la Missa: “Que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”. Aquella alegria que neix de saber en qui has confiat.

HAS D'ESTIMAR EL SENYOR...

Dimarts, 25 d’agost de 2015

Sant Lluís IX, Rei de França

1 Te 2, 1-8/Sl 138/Mt 23, 23-26

Fill estimadíssim, comença dient el testament espiritual de Sant Lluís, que avui celebrem, al seu fill: T’ensenyo abans que res que has d’estimar el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb totes les teves forces, perquè sense això no hi ha salvació.

No és el primer ni serà el darrer sant que recomana això, que és el mateix que trobem en l’Antic Testament com en llavis de Jesús en el Nou Testament: a Déu se l’estima amb el cor i amb les forces, és a dir, amb fets, però també amb actituds que neixen del fons del cor, un cor que ha anat aprenent a descobrir qui és Déu i què vol Déu de cadascú de nosaltres.

En la primera lectura, l’escrit més antic que tenim del Nou Testament, Pau, en dirigir-se als seus germans, ja sembla dir-nos la mateixa cosa veient com actua ell mateix davant Déu i davant els homes: Déu, que ens coneix, ens ha confiat l’anunci de l’evangeli, i per això nosaltres quan parlem, no mirem de guanyar-nos el favor dels homes, sinó el de Déu, que examina contínuament els nostres cors. Davant d’aquest Déu “que examina contínuament els nostres cors” no hi cap la possibilitat d’engany, sí, en canvi, anar cercant de ser clars, transparents, autèntics, sense ambigüitats entre allò que fem externament (allò que professem, el nostre capteniment...) i allò que som interiorment. Per això Pau pot presentar-se com exemple, doncs era tal com era, sense ambigüitats, davant els tessalonicencs i així volia que ho fossin ells mateixos.

En l’Evangeli és Jesús qui enfronta els fariseus i mestres de la Llei entre allò que fan (i que Jesús no diu que deixin de fer) i allò que els hauria de moure a fer. Un cop més l’antiga tensió entre lletra i esperit: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat. Això és el que havíeu de complir, sense deixar allò altre.

Jesús desemmascara els seus contemporanis com ho vol fer amb nosaltres avui: vol treure’ns la màscara de la nostra humana tendència a cercar el camí més fàcil, el de l’aparença, el de la fórmula que tothom pot veure i interpretar com a bona, el de la norma que tranquil·litza les consciències, per fer-nos entrar dins de nosaltres mateixos i esbrinar què ens motiva, què ens mou en el nostre ser cristians i cristianes d’avui.

No me mueve, mi Dios, para quererte... comença un poema que alguns atribueixen a Santa Teresa... faríem bé de repassar-lo per esbrinar què ens mou en l’amor a Déu. També seria bo recordar aquelles enigmàtiques paraules de Déu a Moisès de la bardissa estant: Jo sóc el que sóc... Déu és el que és, sense ambigüitats, sense màscares... per això mateix li preocupa de nosaltres, que diem que l’estimem, que també siguem el que som, sense màscares ni subterfugis. Convertir-nos és treballar, amb l’ajut que Déu ens dóna a través de la Seva Paraula i els Sagraments, perquè llavis, ment, forces, cor... parlin a una sola veu, siguin autèntics, transparents, transfigurats. 

DEIXAR-SE MIRAR PER ELL

Dimarts, 18 d’agost de 2015

Jt 6, 11-24a/Sl 84/Mt 19, 23-30

Dues mirades, la de l’Àngel del Senyor i la de Jesús, ambdues com la mirada de Déu mateix, poden canviar la nostra perspectiva de les coses.

El Senyor és amb tu, guerrer valent! diu l’Àngel a Gedeó. I aquest no s’està de preguntar amb certa ironia: Perdó, senyor: si el Senyor és amb nosaltres, ¿per què ens passa tot això? Però, ens segueix dient el text: El Senyor se’l mirà i li digué: “Vés. Omple’t de coratge; tu salvaràs Israel del poder dels madianites. Sóc jo qui t’envio”. El nostre Déu és un Déu de llibertat, tant que fins i tot ens podem queixar davant d’Ell de la situació. Només que si ens deixem mirar per Déu és possible que, com Gedeó, ens veiem interpel·lats: em puc queixar, puc veure les coses malament, puc fer una profunda crítica al món del meu voltant, a la societat, a l’església... però, ¿i jo, què estic disposat a fer? Déu demana a Gedeó, a tu i a mi, que ens hi mullem. Gedeó espera que algú intervingui i salvi, però Déu li diu que no busqui més: el qui salvarà Israel dels seus enemics és ell mateix, Gedeó! És el mateix Déu qui l’envia, no estarà sol en la seva missió.

L’Evangeli d’avui és continuació directa del d’ahir. El jove ric ha marxat amb la seva tristesa com a companya de camí i el Mestre, en confiança, no pot deixar de dir als qui l’acompanyen: Us ho dic amb tota veritat: un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Com pot ser això? Es demanen sorpresos un a l’altre: Un ric no es pot salvar? Que les riqueses no volen dir que té el favor de Déu? Que no és cert que Déu afavoreix només als bons i sants? Per això no ens pot estranyar el que el text evangèlic ens diu: Quan els deixebles sentiren això quedaren tan sorpresos que deien: “Si és així, ¿qui es podrà salvar?”. Novament una mirada, la de Jesús, ens pot ajudar a canviar la perspectiva, entrar en la comprensió d’una altra dinàmica, la dinàmica i la lògica de Déu: Jesús se’ls mirà i els digué: “Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot”. No és el que tinc o no tinc el que em fa fill de Déu, és el nou naixement que ve de dalt; encara més, el nou naixement que ve de l’aigua i de l’Esperit. Déu ho pot tot... i ho vol! Vol salvar-nos a tu i a mi i, amb aquesta salvació, donar-nos una dignitat que no depèn de res d’aquest món, perquè tot el que hi ha en aquest món, allò que es pot comptar, comprar i vendre, té data de caducitat. La salvació de Déu no es compra ni es ven. És un regal adquirit per la sang del Crist. Encara més: no és el que faig... és el que em deixo fer sota aquesta mirada de Déu!

Deixem que avui reposi damunt nostre aquesta mirada de Déu, la necessitem per entrar en la seva lògica, per deixar-nos guarir i ser homes i dones nous, a imatge del seu Fill.

EXISTEIX EL PROGRÉS?

Existeix el progrés? Realment està avançant la humanitat? No ho sé. Certament que és clar que tècnicament es progressa, però, sense negar noves sensibilitats morals..., humanament es pot dir que es va endavant?

Aquesta setmana s’ha recordat el 70è aniversari de l’esclat de les bombes atòmiques que foren llençades pels Estats Units sobre dues ciutats japoneses. I amb això es diu que es va acabar una de les grans tragèdies del segle XX: La Segona Guerra Mundial. Guerra començada per una de les nacions no sols amb més científics sinó amb més cultura d’aquell moment. La ciència, la tècnica, la cultura no asseguren la humanització sinó que poden caure, i de fet han caigut, en mans de destructors.

La fe no ens diu que el món progressa contínuament fins arribar a la plenitud. El que ens diu la fe és que Crist ha vençut, ha vençut el mal i la mort, ha ressuscitat realment i així ha donat esperança, plenitud i sentit a cada moment de la vida i del món i de la història per terrible que sigui podem anticipar-ne la plenitud. Passi el que passi en el món desemboca en Ell.

El creient sap que pot anticipar aquest triomf en qualsevol moment per dur i inhumà que sigui. Ahir es va recordar la mort del franciscà sant Maximilià Maria Kolbe. Aquest franciscà polonès que va estar al Japó de missioner i que fou empresonat a Polònia per oposar-se al règim nazi. Fa 74 anys, el 14 d’agost, que morí de gana i de set a la presó amb d’altres com a represàlia per la fuga d’un altre pres. Com sabeu, la decisió dels qui havien de morir es féu a sorts, a ell no li tocava, però es va canviar per un altre que era pare de família. Aquest gest sí que marca el camí i el sentit i no pas la tècnica i la ciència. Més encara, fa realment present el fi del món. Anticipa realment la plenitud final. Això és fer present el Regne de Crist, no hi ha res que pugui oposar-se a què Jesús ressuscitat regni en persones així. Això és anticipar la victòria final. És com diu l’Apocalipsi: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa”. La lògica del poder i de la por són trencades per la força del Senyor ressuscitat. Maria en el Magnificat canta: “El Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”.

El primer company de sant Francesc fou fra Bernat de Quintavalle, era 6 anys més gran que ell. Quan es va convertir, doncs, tenia 33 anys, feia dos anys que Francesc vivia la seva nova vida mal vist per quasi tothom. Bernat era ric, molt ric, era doctorat amb Dret Canònic i Civil per la Universitat de Bolonya, era un personatge amb poder i autoritat a la ciutat.

Així, també Bernat, ell que era dels rics, se’n tornà sense res. Això sí, voluntàriament, quan va veure l’exemple de Francesc i va escoltar Jesús que li deia, com al jove ric: “Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. Ho donà tot, i aquí sí que els pobres es van “omplir de béns”.

Ell, que era poderós, fou derrocat; això sí, voluntàriament. Ell, que era doctor en Dret, des d’aquell moment deixà de jutjar. Les fonts primitives subratllen especialment que no volia jutjar ningú com diu Jesús: “No jutgeu i no sereu jutjats”; “No vulguis treure la brossa de l’ull del teu germà, si no treus la biga del teu”.

I fra Bernat no ho féu mogut per la por, ni per imposició de ningú, sinó lliurement. Això sí, els textos antics ens diuen una i una altra vegada que fra Bernat “fou pres per una altíssima contemplació” que deixava admirat al mateix sant Francesc qui li tenia un gran respecte, sobretot quan el trobava immergit en la pregària. Vivia anticipadament la joia de la resurrecció.

Amb Crist ha començat una nova creació i l’experimenten els qui es confien. Una nova creació no basada en el tenir: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa” diu l’Apocalipsi. Ara, aquí.

Maria: “Feliç tu que has cregut. Allò que t’ha fet saber el Senyor es complirà”. Ella és la més gran anticipació d’aquest fi del món. Ella participa plenament de la resurrecció del Crist.

I aquesta nova creació desafia qualsevol poder, perquè el Ressuscitat ja regna i el seu Esperit venç amb la força de Déu i amb una lògica que no és la dels senyors d’aquest món. L’Eucaristia n’és l’erupció permanent i nosaltres estem cridats a fer-la present.

TRES MANERES DE CREURE

Sant Agustí, que va morir l’any 430, en un dels seus escrits ens diu que hi ha tres classes de coses creïbles. La primera classe són aquelles coses que són sempre cregudes i no enteses. La segona classe són aquelles que són enteses al moment de ser cregudes. I una tercera classe són aquelles coses que són cregudes i més tard enteses.

La primera classe, aquelles coses que són cregudes i no cal ser enteses són, sobretot, constatacions històriques o geogràfiques. Que una muntanya tingui tants metres d’alçada no cal comprendre-ho, cal creure-ho. El mateix que si un fet va passar un any o un altre no cal entendre-ho, cal creure-ho i prou. En canvi hi ha coses que s’entenen d’entrada i el fet de creure-ho és innecessari. Que dos i dos fan quatre no cal creure-ho, s’entén i prou. Però hi ha coses que es creuen i després s’entenen. Però aquest “després” no és un simple temps passiu per a sant Agustí, sinó que allò que és cregut només s’entén si ho fas. Per exemple, si em diuen que a tal lloc s’hi arriba per aquell camí i m’ho crec, però només ho entendré quan hagi recorregut el camí. Es pot dir que llavors l’entendre substitueix el creure. Sobretot això passa amb el menjar: si em diuen que aquest menjar és bo i m’ho crec, però només ho entendré, o ho sabré, quan el tasti. Igual si em diuen una recepta de cuina i crec que és bona, només ho sabré després d’haver-la feta i menjada.

Per a Sant Agustí, quan parlem de la fe, estem parlant d’aquesta darrera manera d’entendre les coses. Tenir fe no és creure sense entendre, ni tampoc la fe és un coneixement, sinó que creure neix amb la confiança i es consolida per l’experiència. Ho crec perquè ho he entès i ho he entès perquè ho he fet. Només el creure arriba a la plenitud quan faig el que la fe em diu i veig el que succeeix. Llavors i només llavors entendré. Allò que era per a mi tenebrós esdevé clar i més intel·ligible que la quotidianitat. Llavors la fe s’ha gustat, s’ha tastat. Llavors la fe no sols s’entén sinó que ho il·lumina tot.

Per això el llibre dels Proverbis ens dibuixa la saviesa parant la taula i convidant: “Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i avançareu pel camí del coneixement”. I el salm ens recorda: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.

“Perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim el que vós ens prometeu que és més del que podem desitjar”, hem dit a la pregària inicial d’aquesta Eucaristia. Desitgem per sobre de tota possibilitat, de tot allò que veiem. El Senyor ens té preparats “béns invisibles”. El qui té fe és com qui veu l’Invisible, més encara, qui entra en comunió amb Ell: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell”; “Així com jo visc gràcies al Pare que viu, el qui em menja viurà gràcies a mi”. Tot això està per sobre del que podríem desitjar, però malgrat tot per a això està fet el nostre cor. I ho entenem quan allò que creiem ho fem.

DÉU ÉS CONCRET

“Elemental estimat Watson” aquesta frase que sempre s’atribueix a Sherlock Holmes no es troba mai en les novel·les i relats d’aquest personatge, sinó en produccions posteriors que no són de l’autor d’aquest personatge. En canvi, Conan Doyle, sí que va dir en una ocasió: “Que difícil és entendre una persona i que fàcil entendre una multitud!” Quan s’analitzen estadístiques i es comparen grans grups humans és relativament fàcil descobrir les motivacions del seu comportament. Sobretot actualment, que no ens fiem d’altres raons que no siguin les raons econòmiques. Abans d’analitzar els fets ja en sabem la causa. La lectura dels fets socials i històrics la reduïm a una recerca de seguretat econòmica o d’una més gran afirmació  del poder del grup. A això se li suma una manera pròpia de fer-ho de cada grup o nació. Poca cosa més.

Una vegada feta aquesta lectura, del que es tracta és d’aplicar això al cas concret, a la persona concreta. Cal tractar aquesta persona com un cas concret del que se sap en general. Allò que s’ha dit de la societat, del grup a què pertany la persona concreta, segurament en part és veritat, però la seva aplicació mecànica a la persona concreta és l’origen de la xenofòbia. No es veu la persona concreta sinó la concreció d’allò que és general. No tinc al davant una persona concreta i irrepetible, sinó a un alemany, un musulmà, un americà... i, per tant, aquesta persona és així i no d’una altra manera: “els americans són així, aquest és americà, per tant, és així...”. Ens fa por deixar-nos sorprendre per la novetat.

Però el creador de Shelock Holmes afirma amb tota contundència que el particular no és una simple concreció d’allò general: “Que difícil és entendre una persona...” Això ho afirma algú que, a través del seu personatge, mostra un coneixement especialment elevat de les persones i del seu comportament. L’home és un misteri, jo sóc un misteri. Quan es redueix el nostre misteri a un simple problema intranscendent, hi ha el perill de mutilar la nostra vida i de no respectar l’altre tot reduint-lo a una simple concreció d’ una espècie i, per tant, intercanviable i prescindible.

Aquesta concretesa, el cristianisme l’aplica al mateix Déu. Déu s’ha encarnat en Jesús. És aquesta concreció la que escandalitza els jueus: “no és Jesús, el fill de Josep?” Com pot dir que ha vingut del cel? És com si li llegissin el full d’empadronament: el nom dels pares, el lloc de naixement... Avui, també, es vol arribar a Jesús així, amb una acumulació de dates i dades. Certament que això ajuda, però Jesús no és un simple objecte per ser conegut, sinó algú amb qui parlar, en qui confiar. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia”. Jesús és algú que cal menjar, que cal assumir.

“Ja que Déu ningú no l’ha vist mai: només aquell que ve de Déu ha vist al Pare”. Déu es revela en el concret: no és un concepte general, un pensament. “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”, diu Jesús. Això és el que creia Pau quan deia als efesis: “Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare”. Però com es pot imitar Déu -hom es pot preguntar- si jo no l’he vist mai? La resposta de Pau és ben clara: “Viviu estimant, com el Crist ens estimà”. És Jesús qui ens mostra la manera de fer de Déu”. És qui realitza la promesa de l’Escriptura: “Tots sereu instruïts per Déu”. És a través de la concreció de Jesús que Déu es fa conèixer. No són raonaments ni investigacions. Jesús és la porta.

I és aquesta dinàmica del concret el que ens demana de seguir ara i aquí. Quan parlem dels immigrants i de tota la cruesa d’aquesta greu situació, diem que està molt bé que hi hagi gent que reaccioni i que es creïn aquests contactes de bona voluntat, que ajudi, però que això sols són mesures pal·liatives, que cal una voluntat dels polítics per fer front a questa situació. I és en part veritat. Cal una valentia política per afrontar aquest desastre humanitari amb l’amplitud que té. Cal una visió general i posar mitjans nacionals i internacionals. Això és així. Deixeu-me canviar, però, l’accent. Els polítics han de posar els mitjans necessaris, però no deixaran mai de ser, com a màxim, pal·liatius. Perquè sempre tenen al davant allò general, no allò concret. Tenen estadístiques i cal que es moguin en aquest camp: és el seu camp. La de voluntària que fa classes a un grup a França, la del Padre patera a Andalusia , la dels frares caputxins de Sicília, etc. Aquests tenen a les mans allò concret, la persona, aquests no donen una resposta simplement pal·liativa, sinó que van al centre del problema: acollir i mirar als ulls l’altre concret i real. Aquí és el lloc dels cristians, de l’Església. El més difícil d’entendre, d’acollir i, per tant, on es posa a prova el que Pau demanava: “Imiteu al vostre Pare. Viviu estimant com Crist ens estimà”. No es poden estimar estadístiques. En el concret, Déu ens desafia.

PREGAR I ESTIMAR

Dimarts, 4 d’agost de 2015

Sant Joan Maria Vianney

Nm 12, 1-3/Sl 50/Mt 14, 22-36

Avui que celebrem la memòria de Sant Joan Maria Vianney la Litúrgia de les Hores, en la lectura pròpia per al Ofici de Lectura, ens regala la porció d’una catequesi del sant sobre la pregària: Penseu-ho, fillets meus, comença dient, el tresor de l’home cristià no és aquí a la terra, sinó que és en el cel. Per tant el nostre pensament ha d’adreçar-se cap al lloc on hi ha el nostre tresor. És aquest un deure i una feina bonica de l’home: pregar i estimar. Pregueu i estimeu: mireu, en això hi ha la felicitat de l’home sobre la terra. L’oració no és altra cosa que la unió amb Déu... I la resta del discurs va desenvolupant el que per al nostre sant representa la pregària, la seva mateixa experiència de pregària i d’estimació.

Avui també la litúrgia podríem interpretar-la com una catequesi sobre la pregària, sobre aquesta densa unitat entre pregar i estimar que ens proposa sant Joan Maria Vianney. I allò que primer ens mostren les lectures d’avui sobre la pregària és que aquesta no cal que sigui un bell discurs, saturat de paraules altisonants i ben estructurat, cal només que sigui quelcom que surt del fons del cor, un cor que cerca.

No, Senyor no! Cureu-la, si us plau! És la curta però clara pregària d’intercessió de Moisès per la seva germana Maria. És la pregària que demostra allò que ja ens havia dit el narrador d’aquesta primera lectura un xic abans: Moisès era l’home més senzill que mai s’hagi vist a la terra. És la pregària d’aquell que davant la crítica corrosiva dels germans (la que fa més mal i de la que nosaltres mateixos a l’interior de l’Església no n’estem pas lliures) intercedeix, prega i, tot pregant, estima. Tant de bo que aprenguéssim de Moisès a ser veritables intercessors que cerquen el bé de l’altre i que, malgrat les diferències o les crítiques, poden encara elevar una pregària a favor de l’acusador, del crític, fins de l’enemic.

L’escena de l’Evangeli mateixa està avui saturada també de pregària. Ho està en el mateix Jesús qui, després de la multiplicació dels pans i els peixos, encara es pren temps per acomiadar la gent i, tot seguit, puja a la muntanya i prega fins avançada la nit. Em puc imaginar el Mestre presentant pel seu nom cadascuna de les persones que havia trobat durant la jornada, que d’una en una Ell mateix havia acomiadat, presentant-les al Pare. Però si la pregària és unió amb Déu i aquesta unió es basa també en aquest diàleg tu a tu entre la criatura i el seu Senyor, això és el que trobem també entre Jesús i Pere enmig de la tempesta. Des del No tingueu por, que sóc jo que, amb aquestes paraules o unes de semblants, sovint Jesús es presenta també enmig nostre per portar-nos un xic de pau al nostre cor atribolat; passant pel Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua, que també amb altres paraules sovint nosaltres hem intentant de demanar a Déu una resposta, la que sigui, però ja, ara i aquí, i que revela el dubte; a la pregària curta i plena d’angoixa que és ràpidament escoltada i atesa: Senyor, salveu-me! Com la d’aquells que, arribats a l’altra riba, pregaven que els deixés tocar tan sols la borla del seu mantell i els que ho feien eren guarits.

Revisem amb sant Joan Maria Vianney i amb la Paraula que avui hem sentit proclamar la nostra vida de pregària: és una pregària tancada i que gira només al voltant de les meves necessitats (ni que siguin justificades) o és una pregària que em porta a estimar?     

QUÈ ÉS AIXÒ?

 El llibre de l’ Èxode ens diu que els israelites en el desert quan veuen aquella estranya rosada granulosa que els Senyor ha fet caure de bon matí es deien l’un a l’altre:”Manhu”, que vol dir : “Que és això?”. Aquesta és la pregunta dels nens: Què és això?  Moltes vegades a Sant Martí del Montnegre m’he trobat famílies que han entrat a l’església a visitar-la i els nens ho assenyalen tot i pregunten: “Què és això?”. Els pares cada vegada els costa més de contestar. I això ja passa quan el nen assenyala la imatge de Jesús o de Maria, però on ja els pares es queden muts és quan el nen assenyala el sagrari. Llavors, en molts casos, s’emboliquen de mala manera i no s’entén res del que diuen, o simplement confessen que no ho saben. 

I això passa encara més clarament en moltes celebracions de la Primera Comunió. Els pares i adults que hi assisteixen estan molt despistats, bona gent, molt bona gent, però la majoria d’adults es passen la Missa o xerrant o fent fotos, o les dues coses a l’hora. De fet, els qui estan més atents, malgrat tot, són els nens. Els catequistes havien fet el que podien, però els adults ja no tenen res a transmetre, perquè simplement no ho entenen. I fins als nens, si els haguéssim preguntat per què feien la Primera Comunió, estic bastant segur que molts ens haurien dit que pels regals, per la festa, pel fet de ser el “seu” dia, perquè ells eren el centre. De fet, molts recordatoris no porten cap referència a la Primera Comunió, ni tant sols cap referència religiosa, és una fotografia del nen simplement amb la data.

Això m’ha vingut al cap per l’afirmació que avui fa Jesús a l’Evangeli: “Us ho dic amb tota veritat: vosaltres no em busqueu pels miracles que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Aquells que cercaven Jesús no sabien veure ni escoltar ni palpar que darrera del pa de cada dia (Déu ja ho sap prou que en tenim necessitat, d’aquest pa!), n’hi ha un altre. No sabien entendre que “l’home no sols viu de pa”. Jesús vol donar-nos un altre pa que sacia i dóna vida a desdir: “Un pa que baixa del cel per donar vida al món”.

Segurament que moltes famílies no vénen a fer la Primera Comunió pel miracle que aquí succeeix sobre l’altar, Déu fet home s’ofereix com a pa, simplement volen fer una festa per al fill. I Jesús això no ho recrimina, com tants d’altres vegades en què s’apropaven a Ell per trobar la salut o el consol. Però Jesús vol que havent retornat la vista als cecs s’ obrim a una altra realitat, que els seus ulls vegin i creguin el que aquí succeeix. Llavors comprendran i experimentaran la veritat de les paraules de Jesús quan diu: “Jo sóc el pa que dóna la vida; els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai més set”; “Els homes van menjar el pa dels àngels”.

Què difícil és transmetre la fe!  Què difícil de fer és el que diu el salm: “El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ho contin als qui vindran. Són les gestes glorioses del Senyor”. Sembla que no es vol escoltar. I, a més, aquests pares, aquests adults, no poden transmetre allò que ells mateixos no veuen ni entenen. És com si s’hagués trencat el fil de la transmissió de l’experiència de la fe, el fil de la  transmissió que obra els ulls de la fe.

El problema bàsic no és que els no creients no creguin, el problema és que els creients no creiem suficientment, per això no contagiem. Cal que “ens anem revestint de la nova naturalesa”, com diu Pau, “que Déu ha creat a imatge seva”. Cal creure, cal pregar, cal parlar de Déu, ja que només ensenyem a creure tot confiant en Déu; ensenyem a pregar tot pregant; ensenyem a compartir tot compartint el que hi ha a la família, a casa, fins i tot el necessari. Això ho hauria de fer la família, però moltes vegades no ens hi poden refiar; per això ens toca a nosaltres els creients de fer-ho. I, malgrat tot, cal estar convençut que abans que nosaltres hi anem el Senyor ja hi és. Cal acollir el que el Senyor ha sembrat en el cor de cada persona. La fe és, alhora, l’obertura a la novetat absoluta i la dolçor de tornar a casa.