OVELLES VESTIDES DE LLOP, O EL CONTRARI?

Sovint sentim parlar de blanqueig de diners. Blanquejar diners és ocultar l’origen delictiu d’uns diners fent-los aparèixer com adquirits legalment. El nom de blanquejar li ve dels seus orígens. Els anys vint a Chicago amb la llei seca és quan es començà aquesta pràctica. El famós Al Capone va fer-se una gran fortuna amb el contraban d’alcohol, i per aparentar un origen legal d’aquests diners va muntar una gran xarxa de bugaderies que li van servir per ocultar l’origen mafiós dels seus ingressos. D’aquestes bugaderies ve el nom de blanquejar els diners. Les bugaderies ocultaven el delicte. Apareixia una cosa, però en realitat n’era una altra.

Avui aquesta pràctica està a l’ordre del dia. Jesús ens avisa sobre aquesta pràctica no sols en l’àmbit econòmic, sinó en tots els ordres de la vida quan acusa els fariseus de sepulcres blanquejats que per fora tenen bon aspecte però per dins tot és brutícia i podridura. O també quan ens adverteix sobre aquells que van vestits d’ovella i són llops rapaços. Molts es volen fer passar per bons i oculten males intencions i amaguen malifetes i enganys.

Però també passa al contrari: que hom s’avergonyeix del bé que fa o se sent avergonyit per por de quedar massa tou o políticament poc correcte. Per exemple, quan a França es fa una enquesta sobre la pràctica religiosa, surten uns índexs de pràctica dominical molt baixos que no coincideixen amb els obtinguts quan es compta el nombre real de fidels església per església. El nombre real surt més elevat. La gent té vergonya de comunicar els seus sentiments religiosos. El mateix passa quan parles de tu a tu amb alguns que es presenten vestits de cuiro, plens de pírcings i amb paraules grolleres. Moltes vegades tot és pura aparença per amagar la por o un fort sentiment de solitud. I la beguda o les drogues no són més que estimulants per no sentir-se sol i descol·locat. De fet, quan es prenen alguna droga en diuen “col·locar-se”, això vol dir que abans se senten descol·locats, fora de lloc, sense lloc. Això passa també amb molts de nosaltres que amaguem els nostres veritables sentiments per por de ser ferits.

A aquests els pot passar el contrari dels fariseus, però enlloc d’aparentar ser bons, aparenten ser dolents i amaguen els sentiments que els farien vulnerables. Jesús és capaç d’adonar-se d’aquesta vulnerabilitat i, enlloc de fixar-se en el que es diu, es fixa en el que es fa. Hi ha molts que, com el primer fill del text de l’Evangeli, diuen “no hi vull anar”, però el que cal no es fixar-se en el que es diu sinó en el que es fa: “però hi anà”. És la vida la veritat del que som, no el que diem. El que fem potser no correspon amb el que diem, però sí amb el que sentim.  Ens fa vergonya de dir el que sentim perquè ens fa vulnerables.

Cal reconèixer en nosaltres aquells sentiments que ens fan vulnerables i no avergonyir-nos-en. Perquè certament que hi ha molts sentiments destructius i durs en nosaltres, però també hi ha en nosaltres la capacitat d’obrir-nos als sentiments del Crist. Com diu sant Pau: “tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist: fortalesa d’ànima, d’amor que consola...d’afecte entranyable i de compassió”, els quals, com diu Pau, són els dons de l’Esperit Sant per excel·lència, millor dit, són l’Esperit Sant en nosaltres.

Perquè el “Senyor ensenya el bon camí al pecador, encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”, però cal escoltar-lo i, malgrat totes les nostres pors, creure que els seus camins estan ben encaminats i que som nosaltres que hem de canviar i deixar-nos guiar per Ell. Cal obrir-se als sentiments de Crist, cal deixar-se portar per ells. La vida ens jutjarà no pel que hem dit sinó pel que hem fet. I els sentiments són el motor. Acollim els sentiments de Crist.

Una ciutat atenta (Mare de Déu de la Mercè 2014)

Els barcelonins podem estar cofois d’haver estat amfitrions d’una manifestació tan significativa com la del passat onze de setembre. Són esdeveniments que posen a prova la capacitat de resposta de la ciutat que, un cop finalitzats, deixen una gran satisfacció. Fent memòria recent, recordem la visita del papa Benet XVI per consagrar la basílica de la Sagrada Família l’any 2010. També podem parlar de macro-esdeveniments que transformaren la ciutat com el Parlament de les religions celebrat l’any 2004 en el context del Fòrum de les cultures, i sobretot els memorables Jocs Olímpics de l’any 1992.

Podem tirar més enrere i mencionar el Congrés Eucarístic de l’any 1952 o l’Exposició Universal de l’any 1929 que evocava l’anterior de l’any 1888, i fent salts en la història de la ciutat, arribem a principis del segle XIII, quan uns barcelonins s’organitzaren per respondre a les necessitats socials del moment fundant l’orde de la Mare de Déu de la Mercè a redós de la veneració de Maria com a mare dels captius. La devoció a Maria empenyia aquell grup de ciutadans encapçalats per Pere Nolasc a rescatar les víctimes de les ràtzies sarraïnes pel litoral mediterrani que, dit en llenguatge actual, segrestaven persones com a modus vivendi.

L’any 2018 es compliran 800 anys d’aquest esdeveniment que no ha quedat arraconat en els annals de la història de la ciutat, sinó que continua viu i actiu a través d’un santuari on es venera la marededéu de la Mercè que ha esdevingut la patrona de la ciutat des de l’any 1687; també a través dels frares mercedaris que continuen, sota l’empara de Maria, apropant-se als empresonats d’arreu del món i, en la nostra ciutat, tenint cura dels seus dos centres penitenciaris: el de dones de Wad-Ras i el d’homes de la Model.

La constatació que fa Maria en l’evangeli de les noces de Canà: “No tenen vi”, és la frase més contundent i expressiva del relat que descriu el rol de Maria no només en l’escenari del casament sinó també en la tradició cristiana. Maria és la mare a qui no se li escapa cap detall, vetllant perquè tots els seus fills tirin endavant. Maria empeny el seu fill Jesucrist a obrar el miracle de transformar la nostra realitat aigualida en un vi de qualitat.

La contundència mariana del “No tenen vi”, seguida del “Feu el que ell us digui” esdevé el detonant perquè Jesús reaccioni convertint l’aigua en vi. Maria fou també el detonant perquè Pere Nolasc i els altres barcelonins reaccionessin encetant aquell esbojarrat projecte de mediació i de rescat. Qui sap si li sentirien dir la frase: “Hi ha captius a rescatar!”.

La marededéu de la Mercè és la digníssima patrona d’una ciutat atenta que, quan cal, sap mobilitzar-se, no només per macro-esdeveniments, sinó també per micro-esdeveniments que dignifiquen les vides de moltes persones, també de les privades de llibertat. Mantinguem ben viva aquesta tradició.

UNA REALITAT MÉS GRAN...

Diumenge XXV, 21 de setembre de 2014

Is 55, 6-9/Sl 144/Fl 1, 20c-24.27a/Mt 20, 1-16a

INJUSTÍCIA! Més aviat aquest seria (i és molt sovint) el clam espontani davant les paraules que acabem d’escoltar a l’Evangeli d’avui davant aquesta actitud estranya de l’amo de la vinya que dóna el sou complet d’un dia (un denari) tant als nouvinguts que sols han treballat una hora com als qui han treballat suportant totes les inclemències del dia, oblidant així el mínim sentit d’equitat laboral que pagaria més a qui treballa més i menys a qui porta menys temps treballant. INJUSTÍCIA!

Però, què vol dir-nos l’Evangeli explicant-nos una història tan estranya capaç de fer-nos reaccionar així? Quina mena d’amo és aquest? Quin amo seria capaç d’actuar d’aquesta manera que no tingués un problema greu amb tota la plantilla dels seus treballadors?

En posar-nos davant d’aquest text no podem fer-ho sense oblidar les paraules que Jesús posa com a introductòries del relat, que són la clau: Amb el Regne del cel passa com... El que Jesús vol dir-nos, vol explicar-nos per mitjà d’unes realitats que són preses del dia a dia del seu temps (els homes que asseguts a les places esperaven ser llogats per alguna feina) és la realitat del Regne. Però, en fer-ho, tot i que mira d’expressar-les amb un llenguatge o una comparació entenedors, hi ha un moment en què la comparació queda curta, perquè ha d’expressar quelcom que depassa el nostre raonament. És a dir, hi ha un moment, fins i tot quan és Jesús qui vol compartir com funciona el Regne del cel, que s’acompleixen les paraules del profeta Isaïes que hem escoltat avui: Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra. Jesús ens vol parlar del Pare i del Regne i les paraules queden curtes. I per poder-ho entendre ens cal la conversió, un canvi de sentit, un canvi de mentalitat, de la manera de veure les coses.

Sant Pius de Pietrelcina (1887-1968) ho suggeria tot aconsellant: Perquè pugui donar-se la imitació (de Jesús), són necessàries la meditació diària i la reflexió freqüent sobre la vida de Jesús; de la meditació i de la reflexió, brolla l’estimació de les seves obres; i de l’estimació, el desig i el consol de la imitació. Ens cal un cor nou i ens cal tota una nova dinàmica. Quan hom va entrant en aquesta dinàmica no està vivint el cristianisme com una moral ni com un dogma, està vivint immers en una relació de tu a tu amb Déu. Hi ha un intercanvi entre amants que porta a la comunió. Aleshores un pot posar-se davant aquest text i veure’l no com un atemptat contra els drets del treballador, sinó com una oportunitat per a l’acció de gràcies.

Sant Gregori el Gran, papa (ca. 540-604) per exemple interpreta aquest text d’una manera original: l’amo de la vinya és Déu; la vinya és l’Església o fins i tot el món com a àmbit del qui Déu en té cura; els obrers de la primera hora i de les hores següents són, respectivament, patriarques, jutges, profetes, tots creients jueus de l’Antiga Aliança... i els obrers cridats a la darrera hora som nosaltres, els pagans que no havíem escoltat mai d’un Déu que ens estimés desinteressadament, que vivíem sota la por i la superstició. És a nosaltres, doncs, que Déu s’atansa, perquè vol que tothom se salvi, i tot i que som cridats a la darrera hora, dirà Sant Gregori, som participants de la mateixa gràcia i les mateixes promeses que els altres.

Demanem al Senyor, en aquesta Eucaristia que, com un infant, no deixem de sorprendre’ns per aquest Déu que ens estima, que cada dia renova amb nosaltres la seva aliança i la seva comunió cridant-nos a la conversió i a la vida plena amb ell. Venim agraïts davant la seva presència pel do de la fe que ens enforteix, per l’esperança que omple de sentit la nostra vida, per la caritat que ens edifica i ens fa germans els uns dels altres. Celebrem que n’és de bo el Senyor!

LA CREU O L’ABSURD

Hi ha un escriptor gironí que diu: “No pensis que és insensat allò que no entens”. Cal saber escoltar i posar-se en el lloc de l’altre per no fer tants judicis precipitats i radicalment injustos. Però fer aquest esforç de no jutjar i saber-se’n distanciar és molt més difícil quan ets tu qui hi estàs involucrat. Quan ets tu que no t’entens, quan és la teva vida la que esdevé incomprensible. O, i encara més, quan el sofriment i la mort truquen a la porta de la teva vida i dolorosament esdevens estrany a tu mateix. Esdevens “allò que no entens”. La teva vida esdevé opaca i sense sentit.

Aquí hi ha la gran alternativa: o pensar que és insensat allò que no entens; o sigui tu, la vida, la mort, tot. Per tant que tot és absurd, que la vida no té sentit... perquè no l’entenc. És el que llegim a l’Escriptura, en el llibre dels Nombres: “Tot fent camí el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès”. Com nosaltres quan en el camí de la vida no sabem on anem i cansats i desorientats malparlem de Déu i acabem perdent la fe o, simplement, no comptant amb ella en la nostra vida real. O també tenim una altra opció: pensar que, malgrat que no ho entengui, que no m’entengui, que no entengui la vida i la mort, malgrat tot és profundament humà pensar que pel fet de no entendre-ho no ha de ser insensat, faltat de sentit, absurd. És assumir la meva humanitat, el no saber-ho tot, més encara, el no poder-ho saber tot. Saber que no sé, que no ho sabré mai tot. En el misteri de la vida s’hi entra per la confiança, per la tendresa, per l’amor, no pel coneixement.

Viure sòlidament que allò que no entenc no és insensat és assumir que sóc home, que no sóc Déu. Que he de viure, conviure amb i en el misteri i que sols la confiança, la fe, em fa viure, m’asserena, em dóna forces per caminar, que és el més pròpiament humà.

I és Jesús mateix qui construeix aquest camí i el duu a terme. Ell mateix el recorre i ens acompanya: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau... i s’abaixà... fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Aquest abaixament de Déu fins acceptar i viure el nostre desconcert, la temptació de l’absurd, de l’ateisme: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. I tot “perquè Déu estima tant el món que ha donat al seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó tinguin vida eterna. Déu va enviar el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”.

Sant Pau ens diu que “així Déu ha mostrat el seu poder”. Costa d’entendre. I també diu que ell “viu con-crucificat amb Jesús”... costa d’entendre. I Pau també diu: “Que ja no sóc jo que visc, sinó que és Crist que viu en mi”, “Per a mi viure és Crist”. Què està dient? Potser caldria recordar les paraules de l’inici: “No pensis que és insensat allò que no comprens”. Potser estan assenyalant una porta que mai has obert. Potser aquestes paraules les han enteses molts perquè s’han atrevit a viure-les. Aquells que han sentit l’atracció de Crist a la creu i no s’hi han resistit. “Quan seré alçat damunt de la terra atrauré tothom cap a mi”, digué Jesús. Això ho entén qui ho viu. Les respostes a les grans preguntes són raonables, certament, però només s’entenen quan es viuen. El misteri de la vida és una Persona i una persona no s’entén simplement pensant i raonant sobre ella sinó relacionant-t’hi. El Misteri del món, de la nostra vida, de la meva vida és en Crist crucificat. Parlem-li, seguim-lo i ho entendrem.

SER MEMBRES DEL CRIST

Dimarts, 16 de setembre de 2014

Sant Corneli, papa i sant Cebrià, bisbe, màrtirs

1 Co 12, 12-14.27-31a/Sl 99/Lc 7, 11-17

L’Evangeli de la vídua de Naín fa de mal llegir i, segons com, de mal meditar. Especialment per aquells que poden estar passant per una situació semblant a la de la protagonista: una dona vídua, a qui la vida se li ha endut el fill únic que, val a dir-ho, en aquells temps era la única seguretat de pervivència d’aquella pobra dona lluny com estava la societat d’aquells moments de la nostra situació de benestar en pensions i assegurances. La dona de l’Evangeli, morint el seu fill únic, queda sola i desemparada. Tota persona que perd un ésser estimat avui també, com sempre, sent un buit en el seu interior, que quelcom es trenca... i pot sentir com una ferida fonda que Déu no hagi intervingut com hem llegit que passà a Naín, que no hàgim tingut la mateixa sort, la mateixa coincidència del pas oportú de Jesús i de la seva mirada compassiva que fes ressuscitar l’ésser estimat perdut.

Però filant més prim, deixant-nos amarar pel text, podem descobrir que l’Evangelista vol parlar-nos, no de la vídua, sinó de Jesús, el veritable protagonista del relat. I parlant-nos de Jesús ens transmet esperança i una esperança ferma.

Destaca en el text el fet que ningú crida Jesús a actuar. No hi ha una petició, un prec, com podem trobar en altres llocs d’aquest mateix Evangeli. Es diria que Jesús actua altruistament. És la mirada de Jesús que tot ho canvia. L’Evangelista subratlla la immediatesa de l’acció: Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. Ara, quin atreviment dir “no ploris” quan la malaltia o un accident t’ha llevat aquell que més estimes. Quina altra cosa podrem fer, sinó plorar? Però Jesús no ha acabat la feina: El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Un gest que fa de Jesús aquell que es compromet a fons amb la humanitat. Un jueu sabia que tocar un fèretre, tocar un mort, era fer-lo ritualment impur i capaç, fins que no es purifiqués, de fer impura qualsevol cosa o persona que toqués. Jesús, el Fill de Déu, no té por de tocar i atansar-se a les nostres misèries i que el titllin d’impur o d’alguna cosa pitjor. Encara més, Ell és l’únic capaç de tocar-nos en les nostres misèries i de guarir-nos. De canviar la mort en vida. La seva és la única veu amb autoritat per fer-nos aixecar definitivament del llot i de les ombres de la mort on ens podem trobar: Jove, aixeca’t! Escoltem aquesta veu que avui ens arriba en la nostra situació de dolor, de pèrdua, de limitació, d’incomprensió, d’oblit, de dependència, d’angoixa. Agafem-nos com un clau roent a aquesta Paraula seva: Aixeca’t, que des del nostre baptisme ja fou pronunciada, participant de la seva Resurrecció; que en cada Eucaristia ens arriba renovada quan mengem el Seu Cos i bevem la Seva Sang, promesa de vida, de vida a desdir, no de mort ni d’esclavatge; que en cada Sagrament ens arriba com a perdó i salut, com a reconciliació i comunió íntimes amb el Déu que és vida i vol que vivim.

Quan hom sent una veu així reconeix, com és ben cert, que Déu ha visitat el seu poble, que mai no és Ell qui ens abandona i que, per pura gràcia seva, ens associa amb Ell per esdevenir nosaltres mateixos sagrament per al nostre germà, per al nostre veí, per al nostre món. Com diu Pau: Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. Que siguem els seus braços, les seves mans, la seva presència arreu!

SIGNATS AMB LA SEVA CREU

Diumenge, 14 de setembre de 2014

Festa de l’Exaltació de la Santa Creu

Nm 21, 4b-9/Sl 77/Fl 2, 6-11/Jn 3, 13-17

A l’Imperi Romà (la creu) era considerada com la forma més ignominiosa d’execució. No és estrany, doncs, que als inicis de la predicació apostòlica, com relata sant Pau, molts es resistissin a creure en Jesucrist justament per la manera com havia mort (Prof. David Amado Fernández, ABAT OLIVA CEU).

Què ha passat, doncs? Com és que un instrument de tortura i, a més, pedra d’escàndol per a jueus i per a grecs en temps de sant Pau ha canviat tant de significat que ara ha esdevingut un objecte de veneració per als cristians?

El que ha passat és que en aquesta Creu hi ha mort Jesús. I això ho ha canviat tot. En cert sentit Jesús no va morir de forma diferent dels altres condemnats a la mateixa pena, com ho testimonien els Evangelis en parlar dels dos lladres ajusticiats a un costat i a l’altre de Jesús. Però la tradició cristiana ha meditat profundament sobre la mort de Jesús i el seu significat.

Avui la litúrgia ens proposa justament alguns d’aquests textos per a la nostra meditació. D’una banda, el text de la Carta als Filipencs on Pau recull un himne (i un himne, com un poema, és sempre el recull de la fe d’un poble feta sentiment). El text que hem escoltat és tot just l’himne, però ens manca l’exhortació que fa Pau als de Filips a què tinguin els mateixos sentiments de Jesús. Jesús s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort i una mort de creu. De manera que, per a sant Pau, la creu ja no és un mer instrument de tortura, sinó el lloc on Jesús expressa la seva obediència al Pare. Però, permeteu-me que faci aquesta reflexió: l’obediència de Jesús al Pare no és morir en creu. Quin pare vol veure la mort del seu fill i d’una manera sagnant com aquesta? Més aviat la fidelitat de Jesús al Pare, el seu parlar clar i català, és a dir, no callar sinó condemnar o fer evidents la hipocresia i l’ús banal del nom de Déu que feien alguns dels líders religiosos del seu temps; el seu posar per endavant no la norma d’una llei morta, sinó descobrir la nova llei de l’amor que supera tota norma, perquè l’amor sempre és donar-se més i més, sense reserves a l’Estimat, cosa que fa de Jesús el qui acull no els lletrats i poderosos, sinó els publicans, les prostitutes, els pecadors com tu i com jo. Totes aquestes coses són les que porten Jesús a la creu. Com avui senzillament ser cristià en alguns llocs del món significa la creu en forma de mort, de persecució, d’expropiació de béns.

L’altre text són les paraules de Jesús a Nicodem: Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. I això és important, perquè revela que Jesús assumeix la creu també com la mostra més forta d’amor per a TOT EL MÓN, no per a uns quants. Amb aquesta mort és com si Déu digués: NO VULL NINGÚ MÉS CLAVAT EN CREU, ja ha mort un, l’Innocent per antonomàsia. Qui viu a l’ombra d’aquesta Creu viurà per sempre més, i ja no cal que, per viure jo, un altre hagi de ser sacrificat; que per tenir més i aparentar hagi de fer-ho a expenses dels més febles. Tots podem viure sota l’Arbre de la Creu. Per això, ho hem de recordar també, la vida del cristià comença amb el senyal de la creu i aquesta l’acompanya durant tota la vida. És el senyal que el sacerdot, pares i padrins fan al front de l’infantó que és presentat al bateig, com a senyal de benvinguda a l’Església de Déu. És record també de què serà batejat per compartir la mort i la resurrecció de Jesús. És igualment el signe amb el que obrim qualsevol acte litúrgic, com ho hem fet en començar aquesta Eucaristia i, sobretot, com hem fet abans d’escoltar l’Evangeli, d’escoltar les paraules i fets de Jesús, el Senyor. És el signe prefigurat ja en la profecia d’Ezequiel: Passa pel mig de la ciutat, pel mig de Jerusalem, i marca amb una creu al front els homes que gemeguen i es dolen de totes les abominacions que es fan enmig d’ella (Ez 9, 4) i que sant Francesc adoptà per a signar els seus documents esdevenint la TAU franciscana, el signe dels qui estimen Déu i són estimats per Ell. I cada cop que fem sobre el nostre cos el senyal de la creu, d’alguna manera, aspergim la sang de Crist damunt del nostre cos com la sang que era passada per damunt dels dos muntants i de la llinda de les cases on els jueus menjaven la seva primera Pasqua, abans de ser alliberats del poder de Faraó (Ex 12, 7), per recordar-nos que som seus i que ningú no ens podrà separar de l’amor de Déu.

Si això és així, venerem amb devoció aquesta Creu on ha mort el Salvador del Món, recordem que som seus i visquem com Ell va viure: completament donats, en la mesura de les nostres possibilitats, a Déu i al proïsme.  

ENVIAT EN MISSIÓ

Dimarts, 9 de setembre de 2014

Sant Pere Claver, prevere

1 Co 6, 1-11/Sl 149/Lc 6, 12-19

L’apòstol Pau és l’home que no té pèls a la llengua. Per això, fins i tot avui en dia, hi ha persones que o bé els agrada o bé no el poden veure. Sens dubte: és l’apòstol que no deixa indiferent quan hom llegeix els texts que ens han arribat com a seus.

Avui és un d’aquests dies, dins d’aquestes setmanes en què estem fent una lectura semi contínua de la seva Primera Carta als Cristians de Corint, on es despatxa a gust amb el seu auditori fins i tot fent servir el recurs de la ironia. Però és que sant Pau és l’home que predica la gràcia, que entén la dificultat del creient que vol viure com a tal en un ambient majoritàriament contrari, però que clama per una cada cop més gran coherència en la vida dels seus feligresos, dels homes i dones que formen el nucli de les primeres comunitats per ell fundades.

No sabeu que el poble de Déu un dia haurà de judicar el món? No sabeu que haurem de judicar fins i tot els àngels? I davant d’aquesta revelació d’una tan gran responsabilitat en un futur escatològic, la trista realitat quotidiana de les baralles i els plets ENTRE GERMANS. Ja és del tot un descrèdit que pledegeu entre vosaltres. Abans d’arribar a aquí, ¿per què no deixeu que us perjudiquin i us desposseeixin? Però no: sou vosaltres qui perjudiqueu i desposseïu els vostres mateixos germans. El clam de sant Pau és que tu i jo tornem a mirar la nostra història com a història de salvació, com a història que té un principi en Déu i una fi gloriosa també en Déu. Sant Pau fa una llarga llista de les conductes que allunyen de Déu per acabar afirmant: Alguns de vosaltres éreu així, però ara, en el nom de Jesús, el Senyor, i per l’Esperit del nostre Déu, ja heu estat rentats, santificats, fets justos. És aquí on ens cal mirar: el que som i també la nostra missió.

L’Evangeli ens presenta un dels moments cabdals en el ministeri de Jesús: l’elecció dels Dotze. No és una elecció fàcil. Jesús la farà només després d’haver passat tota la nit en pregària. N’escull Dotze, que ja sabem que no són ben bé una meravella, i els dóna el nom d’apòstols, que vol dir enviats: gent amb un encàrrec, amb una missió concreta, que Déu mateix els dóna i que han de fer en el seu Nom. Ja sabem que el paper dels Dotze és únic en la història de l’Església però, com sant Pau, sabem que l’encàrrec d’apòstol no estarà limitat només a ells. Feta la meva vida una història de salvació, una trobada amb Jesús, puc adonar-me que Ell també em crida i m’envia a mi en missió. Conscient d’aquest enviament, contemplant l’exemple d’un sant Pere Claver, que avui celebrem, qui acabarà entenent que Déu mateix el fa apòstol i esclau dels esclaus; contemplant aquesta Eucaristia on és Jesús mateix qui se’ns dóna i es fa model de donació, farem bé de posar-nos a l’escolta i demanar-li: Senyor, què vols de mi? Senyor, on em vols enviar? No per fer de jutge dels altres, sinó, més aviat, per poder ser jutjat per tothom com a digne de portar el nom de cristià.

DESVELAR EL ROSTRE DE DÉU

Un feligrès va anar a veure el rector de la seva església i li va comunicar la situació extrema en què vivia. La seva dona era alcohòlica i la situació que es creava a la família era insostenible, sobretot de cara als fills. Ell, malgrat que ho sentia molt perquè l’estimava, estava pensant molt seriosament en trencar el matrimoni. El rector, després d’escoltar-lo, va convenir que no hi havia cap més camí que la separació. Però una dona de la comunitat parroquial que coneixia el matrimoni s’hi oposà: “Hem de cercar una solució!”, digué. Va reunir els membres del grup de la parròquia a què pertanyia la parella, juntament amb el matrimoni, i van començar a sospesar entre tots la situació i a cercar camins de solució. Es va trobar un centre de desintoxicació seriós i on la dona acceptava d’anar-hi. El problema, és clar, era l’econòmic. Entre la comunitat es van reunir els diners per poder-la enviar. L’altra dificultat era què fer amb els fills mentrestant i les famílies de la comunitat van acceptar de fer-se càrrec dels nens fins que la mare acabés el tractament.

Una comunitat cristiana és això: una comunitat on hom és sentinella, responsable de l’altre. “L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”, diu sant Pau. Però un amor compromès, real, concret. “No fet de frases i paraules, sinó de fets”.  I un amor obert. Cal ser sentinella, també, del món que ens volta; cal tenir els ulls oberts, les orelles atentes, les mans disponibles: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”. Una comunitat així desvela el rostre de Déu. L’amor real i concret mostra la cara del Senyor. I és així que el cristianisme es va propagar per Europa i més enllà. Això donava credibilitat a les seves paraules. I encara avui la fe en Crist es va propagant d’aquesta manera a molts llocs del món. Quan l’Església ha escollit altres mitjans ha traït el seu Mestre i Senyor.

En canvi, l’odi vela el rostre de Déu. “La guerra ha matat també Déu”. Aquesta frase la diu un dels personatges del llibre La por, escrit el 1928 per Gabriel Chevallier, una obra fruit de l’impacte causat per la terrible guerra del 1914.

Certament que l’odi i la violència amaguen el rostre de Déu i que l’amor el desvela. Però Crist es revela com Aquell que es manté en l’amor enmig de la violència i l’odi, aquest és el misteri de Crist a la creu: Déu hi és, malgrat l’odi, la violència i fins si el maten. Ell hi és. I això sota la llum de la seva resurrecció. I aquí hi ha el fonament de la comunitat cristiana i la seva missió: comunicar amb el fer i el dir que Déu no ha mort, que l’odi i la violència dels homes no tenen la darrera paraula. Que “quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”.

Hem de fer visible aquesta Presència a través de tenir cura de l’altre, de la reconciliació, de l’estimar-se, no sols en paraules sinó amb fets i de veritat, com diu sant Joan. I per això l’hem d’escoltar, acollir: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. La Paraula de Jesús sempre pressuposa un entorn de dificultat, de confrontació i fins de persecució. És aquí on cal ser el seu testimoni i actuar com Ell, en coherència amb les seves paraules i exemples.

QUÈ ÉS UN CRISTIÀ?

Diumenge XXIII, 7 de setembre de 2014

Ez 33, 7-9/Sl 94/Rm 13, 8-10/Mt 18, 15-20

Què és un cristià? Com el definiríem? Què el caracteritza que el faci diferent als altres? És, potser, el fet que llegeix la Bíblia amb certa assiduïtat? És, potser, que resa amb certa freqüència? És, potser, les vegades que va a missa a més dels Diumenges? Sens dubte que el cristià farà tot això, però és ben bé això el que el distingeix com a cristià? No ho fan, en certa mesura, els practicants d’altres religions també?

La litúrgia ens proposa avui per a la nostra meditació tres lectures que podrien tenir un comú denominador: l’essència del que és ser cristià. Trobo en aquestes lectures la proposta que un cristià és aquell que és a la vegada excèntric i responsable.

T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel, hem escoltat que Déu li diu al profeta Ezequiel. El profeta no és un assalariat o un contractat pel rei de torn (a l’estil de molts profetes cortesans que hi havia en temps d’Ezequiel), és algú responsable. Responsable no de la seva seguretat (el profeta de Déu se la juga cada cop que obra la boca pronunciant l’oracle de Déu), sinó de la seguretat, del benestar, de la salvació del seu poble. Fustiga, potser, amb dures paraules, però la seva crítica vol portar el remei a la malaltia. Per això la figura del sentinella li escau: adverteix del perill per salvar.

Qui estima els altres ha complert la Llei. Estimar és tota la Llei, ens diu Pau. I ho diu un jueu de tradició farisea, que sabia molt bé què era allò de pagar el delme de la ruda i el comí; de fer les purificacions que tocaven sobretot quan tornava a casa, per si de cas s’havia contaminat fregant el seu vestit amb algú impur; que sabia fil per randa tot els manaments de la Llei sobre el que era pur i el que no ho era. Aquest home arriba a la plena maduresa de la seva fe quan s’adona que estimar és tota la Llei, que no cometre adulteri, no robar, no envejar tenen el seu acompliment quan cerquem visceralment i entranyablement el bé de l’altre. No és un amor sentimental, és un amor compromès.

Si el teu germà peca, vés a trobar-lo, i parleu-ne vosaltres dos sols, diu Jesús. Mirem que Jesús no diu, com fem tan fàcilment: Si el teu germà peca, vés i tanca’t a la teva cambra i remuga donant-li mil voltes al que t’ha fet, justificant una volta i una altra que ets tu qui té raó i l’altra qui està errat. No, Jesús sap que pequem, Jesús no viu penjant en un núvol, toca de peus a terra, perquè el pecat hi és i divideix l’home contra l’home; el fill contra el pare; la filla contra la mare i així fins a l’infinit. Si el teu germà peca... vés a trobar-lo! Perquè el cristià és aquell que és, primer de tot, l’excèntric: no està centrat en ell mateix, mira cap en fora. I mira cap en fora perquè ha descobert fora d’ell mateix un amor molt gran, el de Déu. Un amor entranyable, un amor que no jutja amb prejudicis, un amor desinteressat que no està basat amb el si fas això... et donaré això altre. I en viure fora de si, centrat en Déu, va aprenent (perquè no és quelcom que un assoleix d’un dia per un altre) a donar-se i a ser, aleshores, responsable. Però no responsable de l’acompliment d’unes normes tancades i estrictes, sinó responsable dels altres, perquè ressonen dins d’ell les paraules que ja en el Gènesi Déu adreçava al primer homicida de la història, a Caín: On és el teu germà? I això em converteix en responsable del progrés i del benestar de l’altre, de la mateixa manera que una mare o un pare, moguts per l’amor entranyable que tenen al seu fillet, deixen de pensar en les seves comoditats i pensen només en el benestar del petit infantó.

Que el Senyor vulgui donar-nos en aquesta Eucaristia, on recordem aquest mateix amor de Déu per nosaltres tot fent memorial de la passió, mort i resurrecció de Jesús, de ser cada cop més excèntrics i responsables.

LA FE FA NOSA

El 24 d’agost el president de la Conferència dels Bisbes de l’Irak va escriure una carta a la Conferència Episcopal Europea. En ella exposava la terrible situació en què es troben els cristians d’aquell país. Descriu com, pel sol fet de ser cristians, han estat espoliats dels seus béns (a vegades pels seus propis veïns) i desplaçats dels seus llocs de residència. Molts d’ells han estat assassinats amb crueltat. Sabem per altres fonts que famílies senceres han estat deixades al mig del desert, d’altres decapitats i d’altres fins crucificats. El bisbe ha quedat decebut de les quasi inexistents i aigualides condemnes del món musulmà, però també de la indiferència d’Europa, que no vol adonar-se de la tragèdia humanitària que té a les portes i de la qual és, en bona part, responsable. Recordem el trio de les Açores. Desapareix la presència cristiana a l’Orient Mitjà que té les seves arrels allí des dels inicis i sembla que a ningú no l’interessa. 

A més dels cristians són també perseguides altres comunitats religioses i ètniques. Vull subratllar el fet de la tragèdia de les comunitats cristianes, perquè és una constant en d’altres parts, tant d’Orient Mitjà com d’altres parts del món, i que entre nosaltres està silenciat perquè no queda bé parlar-ne. És com si en el fons ens estigués bé que desaparegués el cristianisme, com deia un articulista l’altra dia en un diari. Entre nosaltres hem neutralitzat el cristianisme i fins l’hem criminalitzat reduint-lo a quatre tòpics negatius. Ens està bé que desaparegui? Ens hauríem de preguntar si no estaríem millor sense Església? Sense fe? Cadascú amb les seves creences, sense comunitat ni llocs de culte? És això el que volem? És cert que Europa no s’entén sense el cristianisme, però també és cert que no tot, ni la majoria, de la cultura d’Europa és cristiana. En moltes ocasions és voluntàriament i explícitament anticristiana. Aquí ha nascut l’ateisme més militant i ferotge. La fe en Crist fa nosa.

Però aquest és, sobretot, el nostre problema, el meu problema: Jo voldria que la fe no existís, em fa nosa, m’és una ferida enutjosa? De fet així ho manifesta un dels creients més paradigmàtics: el profeta Jeremies. “M’has seduït Senyor i m’he deixat seduir, us heu apoderat de mi i m’heu dominat... tot el dia la paraula del Senyor m’és motiu d’escarni i de burles”. Per això continua dient el profeta: “No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia entre els meus ossos un foc devorador. He mirat de contenir-lo i no he pogut”. El creient és algú que no encaixa amb el seu entorn, ni ha d’encaixar. Per això Pau diu: “No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses”. I és una peça fora de lloc perquè té una manera de veure i viure diferent. Tota la vida d’un seguidor de Jesús és un constant caminar per transformar-se a imatge de Crist que diu: “Si algú vol seguir-me, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però qui la perdi per mi la retrobarà”. Si la fe en Crist no fa nosa no és fe.

El contingut de la nostra fe és l’anunci de la més gran esperança, però es deixa reduir a un simple feix de frases dolces per penjar al facebook. Jesús és una alternativa, no un pedaç. Per això moltes vegades ens neguem a deixar-nos atreure per Ell, tenim por de les conseqüències. I malgrat tot podem dir amb el salmista: “Tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”. “La meva ànima s’ha enamorat de vós”, però el salmista sap perfectament el que diu: “L’amor que em teniu val més que la vida”. Déu és més que jo, per això pot salvar-me, per això el cerco amb tot el cor, sense Ell no sóc.

Que els cristians siguin perseguits i no els perseguidors és bo, està en la línea del seu Mestre. Que els cristians siguin perseguits i criticats és bo, perquè vol dir que no encaixen amb el seu entorn. Que els cristians siguin perseguits i criticats també ens ha de fer preguntar si ho som per  ser coherents amb Jesús o per altres raons per les quals ens cal canviar.

En aquest sentit el bisbe de l’Irak acaba dient: “Estem orgullosos del destí dels nostres fills i filles i de la seva fermesa i coratge davant la tragèdia per raó del seu credo”. I ens diu que no necessiten “declaracions esgotadores, sinó comunió real”, com ho ha fet la Conferència Episcopal Francesa i el mateix papa Francesc.

Aquests cristians demanen sobretot la solidaritat dels altres cristians i ens mostren el rostre de Crist, Aquell que ens crida a seguir-lo.

QUINA PARAULA ÉS AQUESTA?

Dimarts, 2 de setembre de 2014

1 Co 2, 10b-16/Sl 144/Lc 4, 31-37

Què vol dir tot això? O millor, com diu literalment l’original: Quina paraula és aquesta? Totes dues versions posen de relleu un interrogant.

Primer, l’interrogant d’aquells que es troben davant de Jesús i contemplen no tant el miracle, sinó el seu significat; és a dir: el que implica que Jesús hagi pogut, només amb la seva Paraula, alliberar un home de la seva profunda divisió interior (recordeu el plural: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?) i tornar-lo a la realitat, a fer-lo un ésser humà sencer, sense divisions interiors, d’una peça: Llavors el dimoni el llançà al mig i en sortí sense fer-li cap mal.

Jo també sóc convidat aquest vespre a posar-me davant d’aquesta escena i, vist el miracle, interrogar-me: Quina paraula és aquesta? Qui és aquest home que pot canviar la vida d’un endimoniat (el pitjor que li podia passar a una persona: esdevenir algú  completament allunyat de Déu i dels homes) només amb una ordre?  És posar-me davant de Jesús i demanar-me amb valentia: I Jesús... podrà canviar la meva vida? O encara la més important: Vull que Ell digui aquesta paraula per a mi? Vull que Jesús em canviï la vida? En resum: Què vol dir tot això... per a mi?

Segon, l’interrogant que també posa en envidència una altra cosa: la meva ignorància o la meva incapacitat d’entendre les coses de Déu i segons Déu. És el que ens recorda Pau a la seva carta als cristians de Corint (experts, d’altra banda, en experiències místiques i carismàtiques, però plens de divisions internes, de capelletes, de manca de comunió concreta amb el germà): El que té mires purament humanes no admet res que vingui de l’Esperit de Déu; li sembla un absurd i no ho entén, perquè només ho podria penetrar amb els ulls de l’Esperit. Ens cal pregar incessantment com hem fet al principi per rebre aquests ulls de l’Esperit: Sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament... perquè sols, tancats en nosaltres mateixos, ni que parlem en mil llengües, ni que profetitzem... si no tenim amor, si no tenim el SEU ESPERIT, els SEUS SENTIMENTS... no hem après encara res de res. Sant Pau, però, no ens deixa desesperats, ens anima dient: Però nosaltres tenim el sentit de Crist. Ens toca, certament, aprofundir-lo, actualitzar-lo cada dia com si fos el nostre personal antivirus.

Tercer, l’interrogant encara em porta un xic més enllà: a fer-me la pregunta si jo mateix sóc un interrogant en el món que m’envolta. Si jo, revestit del Crist des del dia del meu baptisme, sóc també algú (en la meva vida, en la meva forma de reaccionar davant els problemes, els dolors, les mil contrarietats que ens porta la vida) que provoca en els demés un interrogant.

Aquest vespre, doncs, deixem-nos interrogar per l’Evangeli i demanem-nos també, ben de cor: Què vol dir tot això?