Caminem donant l’esquena a la plaça Francesc Macià, per l’ample
passeig de vianants de l’avinguda Diagonal. Els vianants transitem en ambdues
direccions, els ciclistes pedalen pels seus carrils, els esportistes corren
segons les seves possibilitats, tots sota l’ombra dels arbres arrenglerats que
configuren la zona de passejada.
Ens crida l’atenció un xicot que corre a un ritme lent i
desmanegat. És un subsaharià que trenca la imatge habitual dels qui fan esport
lluint samarretes i sabatilles fluorescents, mallots cenyits, aparells per
escoltar música o per mesurar el quilometratge i el temps.
Ell no porta res d’això. El calçat són unes discretíssimes
sabatilles amb uns mitjons foscos que es dilueixen amb el color bru de les cames.
Porta uns pantalons curts multi usos de quadres petits de color marró que li
arriben als genolls i, per arrodonir, una descolorida samarreta vermellosa de
màniga curta d’alguna talla més gran.
Deu ser un jove que, malgrat les precarietats que intuïm que
pateix, vol ser com els altres, vol fer com els altres en el mateix àmbit, en
aquest cas, practicant esport per la Diagonal. Admirats pel gest decidit d’integració
que li suposem hi ha quelcom en ell que ens resulta proper. L’esguardem amb
atenció mentre s’allunya... A la fi el reconeixem: és un dels residents de La
Caseta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada