EM FA POR LA POR...

Dimecres, 9 de gener de 2013

1 Jn 4, 11-18/Sl 71/Mc 6, 45-52

Em fa por la por. I això que la por és un sentiment ben humà, quelcom que portem inserit en el nostre ADN particular des que érem allò més semblant a un mico. I també imagino, com diuen els experts, que quelcom ben útil de cara a què un no posi en risc la vida inútilment i pugui reaccionar a temps davant un perill vingut de fora.

Malgrat tot, em fa por la por. Em fa por aquella por que és capaç de fer-me inútil. Aquella por que, en lloc d’injectar-me un xut d’adrenalina que m’espavili, em faci covard i pusil·lànime. Que faci de mi un estruç capaç de buscar un forat ben fondo on ficar-hi el cap, autojustificant-me de mil maneres (totes ben lògiques, naturalment, perquè, quan m’hi poso, a lògic no hi ha qui em guanyi!) per tal d’oblidar, obviar o arraconar per a un altre moment (quin? Vés a saber!) el problema que no vull afrontar ara i que sé que tornarà un dia i un altre, fins que no sigui capaç d’encarar-lo.

I em fa por, sobretot, aquella por que no es mostra amb tota la seva crua realitat. Perquè, si ho fes, imagino que aleshores ens faria reaccionar d’alguna manera, cap a un cantó o un altre, no ens permetria restar-hi de braços creuats. El problema és aquella por que es disfressa de por del què diran, del què pensaran, de preocupació de la meva imatge, de la meva posició social, aquella por a què es descobreixin les meves limitacions, les meves febleses, que jo tant m’entesto en disfressar i dissimular. Em fa por la por que ve de tenir ofuscat l’enteniment com els deixebles que veuen Jesús venint cap a ells i el confonen amb un fantasma. Hi ha quelcom més trist que confondre, que no saber distingir, la Vida d’un fantasma? Em fa por la por que no em deixa veure amb claredat la llum que ve de Déu.

M’ha fet pensar en quines són les meves pors l’èmfasi que els textos d’avui posen, justament, en no tenir-ne, de por. D’una banda, l’Evangeli és clar, és el mateix Jesús qui ha d’adreçar la paraula als espaordits deixebles als qui, més que el fort vent i la negra nit, ara els fa por aquell “fantasma” que els ha vingut a l’encontre. En lloc de veure la llum que ve dins d’aquella foscor amenaçadora, la llum que pot obrir portes i finestres en les nostres foscors, veuen el fantasma, cosa que encara els sumeix en més desesperació. Dóna’m Senyor un cor net, un enteniment clar, per veure la llum dins la foscor!

L’escriptor de Primera de Joan també parla de por. En aquest cas per dir-nos lacònicament: L’amor no coneix la por. Si l’amor és prou gran, treu fora la por. I l’amor, a jutjar per aquest autor, és prou gran, perquè poques línies abans havia dit Déu és amor. Pot haver-hi un amor més gran? Dóna’m Senyor més d’aquest amor, perquè ocupant tot l’espai pugui foragitar totes les meves pors, per a què, com diu Joan a la seva primera carta jo també pugui dir: Dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res, ja no necessito res.