SILENCIS ELOQÜENTS

Dimecres, 23 de gener de 2013

Sant Ildefons, bisbe

He 7, 1-3.15-17/Sl 109/Mc 3, 1-6

Si com deia fra Jacint en un dels seus sermons (concretament el de l’1 de gener): “Hi ha mirades que maten”; avui podríem dir, segons l’Evangeli, que hi ha silencis eloqüents, que parlen més alt i més clar, potser, del que es pensen aquells que els fan.

Seguim amb el tema del dissabte que ahir vèiem a l’Evangeli sols que avui un pèl “dramatitzat” per l’evangelista. La remor de fons (silenciosa, però d’aquell silenci que es pot tallar per la seva densitat) és la que ens indiquen aquestes paraules: Hi havia un home que tenia la mà paralitzada i ells esperaven a veure si el curaria en dissabte per poder acusar Jesús.

Jesús, en canvi, no defuig el repte. Podria haver esperat el seu torn, suposant que aquell dissabte el volguessin convidar a fer la lectura (com s’acostumava a fer com a signe de deferència amb un rabí reconegut o amb un nouvingut a la sinagoga de la vila), podria haver llegit i prou, fer les pregàries que tocaven del dia i prou. Però no, Jesús pren la iniciativa i s’adreça a l’home amb la mà paralitzada: Posa’t aquí al mig. Allà, davant de tothom, passi el que passi (que encara ningú no sap què passarà!!) hi és aquell home. També en silenci, potser esperant en què acabarà tot allò. Com sigui, aquest home és allà, davant de tothom, amb aquella mà paralitzada, sense força, inerme. La seva presència és evident, com si fos un testimoni o un acusat davant d’un tribunal. Segurament, però, ningú no el mira, tots miren Jesús i esperen què farà Jesús.

I arriba la gran pregunta, Jesús, sempre qüestionant, sempre essent aquella Paraula que no et permet fugir d’estudi, que demana un resposta impertinent: Sí o no! Ara!  No després o demà... ARA: Què s’ha de fer en dissabte, fer el bé o deixar de fer-lo, salvar una vida o deixar-la perdre? Perquè aquí està el quid de la qüestió: Què té més importància? Què cal posar en primer terme i què en segon? Què és allò essencial i què allò secundari? Les nostres eleccions fan la tria. Els fariseus presents també fan la seva tria: Però ells callaven.

I ve la mirada de Jesús, mirada d’indignació, mirada trista pel seu encegament. Efectivament, ningú no mirava l’home de la mà paralitzada. L’home ja no era un home, era una cosa, una estadística a través de la qual jutjar el que es pot fer i el que no... Jesús actua: Estén la mà! Ell l’estengué i recobrà el moviment. L’home de la mà guarida, allà enmig, esdevé testimoni del poder de Jesús. L’home de la mà guarida esdevé senyal davant de tothom per avalar que no tot s’hi val: que no és el mateix fer el bé que no fer-ho en dissabte, per sant que sigui el dissabte. L’home de la mà guarida esdevé confessor dient que Jesús té el poder de Déu, que Ell és, certament, Senyor del dissabte. Els fariseus, però, segueixen cecs: Quan sortiren, començaren a planejar amb els partidaris d’Herodes com podrien fer-ho per matar Jesús.

Senyor, en aquesta Eucaristia, QUE HI VEGI!