Una mica d’aigua (Diumenge 32)

“Porta'm, si et plau, una mica d'aigua per beure”, era la petició del profeta Elies a una viuda de Sarepta. Veient la seva disponibilitat, Elies aprofita per demanar-li també un tros de pa. Però la resposta que rep és una lamentació, perquè el seu rebost és a punt de tocar fons. Però malgrat l’extrema precarietat, la vídua fa cas del profeta perquè li ha anunciat, en nom de Déu, que el pot de farina i el setrill d’oli no s’extingiran fins que torni a ploure i la contrada doni els seus fruits. El gest de la dona, que és literalment treure’s el pa de la boca per donar-li al profeta, no té preu, perquè tot i l’extrema precarietat, manifesta una confiança total en Déu i en les paraules del profeta. Quan la necessitat ens assetja, hem de reconèixer que és molt difícil reaccionar com aquesta vídua.

La convicció de fe d’aquesta dona la proclamava el salm responsorial quan cantava aquesta estrofa: “El Senyor dona pa als qui tenen fam” i també: “Manté les viudes i els orfes”. Creure això fins a les darreres conseqüències és treure una nota ben altra en l’examen de la fe.

L’evangeli de sant Marc explicava una crítica de Jesús als mestres de la Llei. No perquè fossin dolents, sinó per fer ostentació de la seva autoritat moral i religiosa sobre el poble. “Són els qui seran judicats més rigorosament”, declarava Jesús, que posava com exemple de comportament una viuda pobra que lliurava al tresor del temple el poc que tenia. Ella serà judicada amb benevolència, seria la conclusió malgrat l’evangeli no ho digui.

La carta als Hebreus, referent al judici, deia: “Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici”. L'escrit vol subratllar la importància de fer les coses una vegada i amb convicció, que en el cas de Jesús no va ser oferir-se molts cops, sinó només un i per prendre damunt seu els pecats de tots. Aquesta és la grandesa de Jesús, que amb un gest personal de lliurament complet, ens ha purificat el cor i la consciència, obrint-nos un camí espiritual que ens acosta a Déu sense fer giragonses perquè, com deia la carta: “s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu”. Confiem plenament en aquest emplaçament celestial de Jesucrist, aleshores la mort i el judici ens seran benèvols si hem fet com la viuda de Sarepta i la viuda del temple

No feu cap mal a la terra (Tots Sants 2024)

“No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu”. Ho escoltàvem en el llibre de l’Apocalipsi, en boca d’un àngel que posava ordre als quatre àngels encarregats de fer mal a la terra i al mar. De fet, el llibre de l’Apocalipsi no ha de servir per argumentar que els aiguats mortals d’aquests dies al País Valencià han estat obra d’aquests àngels, perquè aleshores no haurem entès l’Apocalipsi ni el seu missatge, que no és de malaurança sinó de benaurança. Els quatre àngels expressen que Déu domina cel, terra i mar, i que els seus designis són de marcar el front de tots els creients: la multitud que constitueix les dotze tribus d’Israel i la multitud incomptable de nous creients d’arreu. El missatge a extreure d’aquesta escena és que la nostra lloança ha d’eixamplar aquest cercle creient a tothom. Aleshores, es compliran els designis divins, que són aplegar cel i terra al voltant de Jesucrist per lloar-lo eternament.

De fet, els creients no hem de tenir por als designis divins, que no són de condemna, sinó de salvació. Per trencar aquesta mala visió, la carta de sant Joan parlava de Déu com a pare i dels creients com a fills i filles: “Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Sentint-nos fills i filles, viurem la nostra vida terrenal amb esperança, sabent que tot acabarà bé i a prop seu: “Sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”.

En el discurs de les benaurances de l’evangeli de Mateu, Jesús concreta i resumeix de manera brillant els designis divins sobre tots els humans. Només al final fa referència directa als deixebles: “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies”. Ser deixeble de Jesús implica assumir un plus d’incomprensions i fins i tot de persecucions, com la història s’encarrega tan sovint de manifestar. Però Jesús no deixa de considerar-los feliços. Més encara, els diu: “Alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel”.

Com a creients en Jesucrist no hem de buscar excessives recompenses terrenals, només les justes, perquè les veritables recompenses són les celestials. Allí hi ha tots els sants que aclamen Déu nit i dia. Allí volem afegir-nos-hi amb els nostres difunts, que ens han precedit en el camí de la fe.

Tots hi seran (Diumenge 30)

“Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien”. Així parlava el profeta Jeremies, en nom de Iahvè, anunciant als israelites el retorn a Jerusalem després de la diàspora i la deportació a Babilònia. Aquest retorn inclourà a tothom, des del més fort al més feble, perquè la voluntat divina és aplegar sempre a tothom, com un pare bo. Així ho manifestava el profeta: “Perquè jo soc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran”.

El salm cantava aquest anunci profètic de renovació i de retorn: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”. El poble, retornat a casa, recomençava la seva vida proclamant que Déu acompanya el seu poble a les verdes i a les madures.  

L’evangeli de Marc explicava l’episodi de Bartimeu, el cec captaire de Jericò, que reclamava compassió de Jesús, a qui anomenava “Fill de David”, perquè, malgrat la seva ceguera, reconeixia la presència del Messies. Aquest és el missatge subtil de l’episodi: que un cec marginal, gràcies a la seva fe, reconeix la proximitat divina a través de Jesús com a Messies d’Israel. Per aquesta raó li demana amb convicció que es compadeixi d’ell. Però els qui envolten Jesús són incapaços d’apreciar-ho, per la senzilla raó que els falta la fe suficient per anar més enllà del que veuen els seus ulls. Per això Jesús diu a Bartomeu: “Ves, la teva fe t’ha salvat”. Per això l’evangeli clou l’episodi dient: “Hi veié i el seguia camí enllà”. El qui, per la fe, veu qui és veritablement Jesús, li demana compassió, i, guarit, el segueix camí enllà.

La carta als Hebreus també donava un missatge subtil i potser més complicat d’entendre, perquè la nostra religiositat no té la figura del gran sacerdot, l’aleshores gran responsable de la tradició jueva de presidir el culte en la diada de les Expiacions, l’anomenat Yom Quipur, el jorn sagrat de rebre el perdó diví dels pecats. Aleshores entendrem que Jesús també és anomenat gran sacerdot per voluntat divina, per exercir un sacerdoci de compassió molt més excel·lent que el dels humans. La raó d’aquesta excel·lència és que ell és el Fill en majúscula: “Tampoc el Crist no s'atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t'he engendrat.”