Formen una sola carn (Diumenge 27)

“Des d'aquell moment ells dos formen una sola carn”. Ho afirmava el llibre del Gènesi, explicant els orígens de l’ésser humà i la unió harmònica entre l’home i la dona. La imatge de la costella indicava que un i altre gaudeixen de la mateixa constitució i la mateixa procedència divina. Així ho declarava el mateix Adam al contemplar l’obra femenina: “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn”. A més, el relat declarava que home i dona es complementen de manera única i exclusiva, deixant les arrels familiars i unint-se formant una sola carn.

El salm responsorial també lloava la unió masculina i femenina, així com els seus fruits, engendrant fills i filles. Tot plegat, viscut com una benedicció divina que permet contemplar, fins i tot, els nets: “Que puguis veure els fills dels teus fills”. De fet, el salm esdevé un cant al model tradicional de família, que avui dia es comparteix amb altres models alternatius.

L’episodi de l’evangeli de sant Marc també participava d’aquesta proposta de família tradicional, on Jesús és interpel·lat sobre la possibilitat de divorciar-se. En el seu context històric, respon que la Llei de Moisès ho permet, però ell la qüestiona. Afirma que aquesta possibilitat és una concessió a la nostra duresa de cor. Fa pocs dies, un advocat jubilat ens deia que les lleis volen posar ordre a les situacions, però que no solucionen el problema, que sempre és d’ètica personal. Per això Jesús, fidel al missatge de l’Escriptura, opta pels màxims i no pels mínims, i sentencia: “Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar”. Fins i tot concreta que separar-se i casar-se de nou és cometre adulteri. Són declaracions que fan mal a les orelles i al cor dels creients actuals, quan contemplem realitats ben properes i fins i tot personals. Però les paraules de Jesús no jutgen ningú, sinó que proclamen el projecte diví sobre l'home i la dona. Un projecte que, com a creients, no podem oblidar; però, com a creients, tampoc podem convertir en motiu d’exclusió. El papa Francesc, acollint la realitat, ho proclama constantment: “Tothom, tothom té lloc a l’Església”.

La carta als Hebreus explicava de Jesucrist, referent als humans, que “no s'avergonyeix d'anomenar-los germans”. Tal declaració trenca qualsevol classificació humana. Jesucrist anomena germans, sense distinció i sense vergonya, a tots aquells que es decideixen a seguir-lo i que s’esforcen per confrontar la seva vida amb la d’ell, compartint èxits i compatint fracassos.

EL CALLISTA

Fa uns anys que vaig anar a una callista perquè tenia unes durícies a la part dreta del peu i em costava caminar,  m’havia sortit fins i tot un ull de poll. La callista me’l va treure i vaig poder tornar a caminar bé. Però al cap de poc, tornem-hi. I al cap de poc, una altra vegada. Al final li vaig preguntar a la callista el perquè em sortien aquestes durícies i els ulls de poll i em va dir que amb l’edat passava. És l’edat. Paciència. Resignació. No s'hi pot fer res.

Al cap d’una temporada vaig tornar a tenir-ho, i la callista estava de baixa i no em va poder atendre, i vaig anar a un altre que amb prou feines deia bon dia. I al final també em vaig atrevir a fer-li la pregunta del perquè em sortien les durícies i els ulls de poll i em va respondre que això era postural. No em vaig atrevir a preguntar-li què volia dir. Però ell mateix em digué que això era de la postura en la qual posava el peu. I vaig començar a mirar com posaven   els peus els altres, i sí, i veia que tots els peus estaven posats a terra bé i jo no els posava així sinó que els posava de cantó. Era això la causa. Des que vaig anar aquella vegada, posava els peus a terra plans els dos, i han passat anys i ja no hi he tornat per aquesta raó al callista.

 El primer problema és diagnosticar bé. Però no n’hi ha prou amb això. Si aquell senyor m’hagués dit que el problema era postural i jo no hagués fet res, ara tindria les durícies igual que abans, exactament igual. No n’hi ha prou amb saber, cal fer. Però és important saber per poder fer el que és correcte de fer.

El Papa, sovint, ha fet també el seu diagnòstic del món actual. Un diagnòstic una mica dur.  estem en un moment de grans convulsions, en el que gairebé hi ha una tercera guerra mundial, a trossets. Però, diu ell, el diagnòstic no és el d'una agonia que acabarà en mort, sinó que són els dolors d’un part que acabarà en un naixement, en un món nou. Els sintomes són semblants però el diagnòstic és diferent. Oposat. Igual que la primera callista em va dir que era a causa de l’edat i no hi podia fer res, i el segon em va dir que era postural i hi podia fer alguna cosa. Si és una agonia el que vivim, no podem fer res. Si en canvi és un part hi podem col·laborar. Hem de preparar un món nou. I crec que malgrat tots els dolors i les dificultats es tracta del món i es tracta de nosaltres també, del nostre petit món, de la nostra vida. O podem veure les nostres dificultats i dolors, les nostres durícies i ulls de poll que ens surten a la vida com una agonia constant que només porta dolor i mort, o ho podem veure com dolors necessaris per a un part, per a una vida nova, per a una transfiguració.

És la visió que Jesús ens demana de tenir. Jesús ens demana veure el món, la meva vida, la meva situació, com un camí que puja la muntanya alta no per cansar-se, no per morir-se a dalt de la muntanya, sinó per transfigurar-se. I això només ho farem d’una manera, la que diu el Pare, enmig del núvol: “escolteu-lo”. Els creients hem de saber escoltar el Senyor, escoltar-lo seriosament fins arribar a obeir-lo, fins arribar a seguir-lo. La Segona Carta de Sant Pere ens diu: “fareu bé d’escoltar els profetes, que són una llum en un lloc fosc, fins que no aparegui l’estrella del matí en l’horitzó dels vostres cors”. Els profetes són una llum en un lloc fosc, però el Crist, l’estrella del matí que anuncia un dia nou, que anuncia una vida nova, que anuncia la transfiguració de les nostres vides.

I per això hem de saber, nosaltres cristians, pujar a la muntanya alta, no quedar-nos arran de terra amb quatre raons superficials que tothom repeteix. Pujar, anar amunt. I allí estar amb el Senyor. No estar sol, sinó estar amb el Senyor. I dir com Pere: “què n’estem de bé aquí”. I quan un està bé amb el Senyor, de cop i volta es veu rodejat d’un núvol lluminós que el terroritza, perquè el fa passar de mort a vida, el fa passar d’una vida a una altra, el transfigura, per quedar-se amb Jesús tot sol, amb Jesús que s’acosta a nosaltres, ens toca i ens diu: " no tinguis por".

Gregori de Nissa, un pare de l’Església del segle IV, diu que no és tan important saber què és la salut, el que és important és estar sa, i això és el que ens mostra l'Escriptura, no parlar simplement, sinó seguir, escoltar el Senyor, obeir-lo, seguir-lo, transformant-nos en aquest seguiment. Si no ens transfigurem és que no l’hem escoltat. Si el nostre cor continua en les mateixes coses és que no l’hem escoltat. Perquè Ell el que vol és fer davallar sobre nosaltres com aquest núvol lluminós per transfigurar-nos, per canviar-nos, per fer de la nostra vida un part d’una nova vida, d’una nova llum, d’una nova existència. La seva.

 Homilia Festa de la Transfiguració
Fra Jacint Duran
6 d’agost de 2023

LA GLÒRIA, LA FAMA

A bans quan anaves  al metge, ara no tant, hi havia revistes  a l'estil de: l'Hola, El Lecturas, El Garbo... Eren revistes de la “premsa rosa”. Encara avui en dia ho trobareu . És el que en diem simplement la premsa rosa i també està present en moltes revistes, ara cada diari en té una secció, que en diuen “Gent” o “Celebritats”... En aquesta premsa rosa normalment hi surten celebrity, gent famosa, del cine, del futbol, de la reialesa... I allí hi ha el que en diuen glamour. Aquesta paraula es fa servir però també es podia fer servir la paraula “glòria”, però s’utilitza poc. I la paraula “glòria” tenia aquest sentit de glamour, era gent que tenia glòria, que tenia fama: de ser un gran escriptor, de ser un bon polític...

La paraula “glòria”, que traduïm així, està en els escrits del Nou Testament i en altres textos, i ve de la paraula “doxa”. “Doxa”, en grec, vol dir opinió. Per tant, qui té glòria? Doncs aquell que la gent opina que és important. Qui té molta glòria? Aquell de qui tothom en parla bé, de qui diuen coses boniques, l’exalcen, és glorificat.

Però és important veure una cosa, que la paraula grega“doxa” és la traducció d’una paraula hebrea que és “cabot”. I aquesta paraula no la dic per erudició, sinó que és important des d’un punt de vista espiritual, perquè la glòria, fins i tot quan parlem de la glòria de Déu, ens pensem que li donem glòria nosaltres a Déu, però no. La paraula “cabot”, en hebreu, no ens diu el que nosaltres fem a Déu, que li donem lloances, sinó que la paraula que hi ha al darrere és el pes. La glòria recau en la persona. Una persona té glòria perquè té pes, encara que no sigui reconeguda. La glòria no se la donen els altres sinó que la té ell, encara que ningú la reconegui.

L’Èxode dirà: “quan jo alliberi Israel d’Egipte, jo manifestaré la meva glòria, manifestaré allò valuós que soc”. Déu és infinitament gloriós, perquè en Ell hi ha el pes, la realitat en si mateixa, el pes que fonamenta tota la realitat. Per tant, encara que ningú li canti lloances, Déu és gloriós, perquè té un pes infinit.

Per això l’Església, la litúrgia ho diu en el prefaci IV: “els nostres cants que res afegeixen a la vostra glòria”. Res s’afegeix a la seva glòria. Déu és gloriós, sant en si mateix.

I és el que està passant també amb Jesús i que veiem a l’evangeli. Jonàs és una persona que té fama i se li reconeix. Però Jesús si es compara amb Jonàs, pot dir aquí hi ha molt més, I amb Salomó, i fins i tot amb el temple. Aquí hi ha molt més. Tot això són coses que nosaltres glorifiquem. Però Jesús està dient: “aquí teniu més que el temple, aquí teniu més que Jonàs, aquí teniu més que Salomó...” Quan està Jesús, tenim més que tot el que puguem pensar. Encara que els fariseus i els mestres de la llei diguessin que Jesús és un borratxo, amic de prostitutes i fora de la llei, encara que es digués que Jesús tingués molt mala fama i tothom parles malament d'ell  i no tingués glòria reconeguda, encara que no parlessin bé d’ell, en ell radicava la glòria, en ell estava el pes substancial per la qual van ser fetes totes les coses. Per tant, és més que Jonàs, és més que Salomó, és més que el temple, és més que la llei, és el Senyor gloriós per sempre.

Tant de bo que reconeixem la glòria de Déu, que es manifesta en Jesucrist. Ell és la veritat,en Ell trobem la nostra veritat, i així com diu sant Francesc: “allò que som davant de Déu, això som i res més”. I la nostra gran glòria és l’amor de Déu cap a nosaltres, que s’ha revelat en Jesús . Ell mostra qui som davant Déu i per tant la nostra veritat, el nostre "pes" real i no simplement el que es diu.

Fra Jacint Duran
24 de juliol de4 2023

El crit dels segadors (Diumenge 26)

“Entraren en estat d'exaltació profètica i no paraven”. El llibre de Nombres explicava que aquestes són les conseqüències de rebre l’Esperit de Moisès. Eren setanta els ancians agraciats, seixanta-vuit presents en el lloc sant del tabernacle, on tocava; però dos d’ells absents i tanmateix receptors d’aquest do. “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!”, és la resposta oberta i integradora de Moisès, que neutralitza l’intent de silenciar els dos ancians despistats. De fet, l’Esperit de Moisès es refereix a la seva autoritat moral per causa de la proximitat amb Déu. Aquesta autoritat, associada a una gran responsabilitat, quedarà, a partir d’ara, compartida; però, també envoltada d’afanys i lluites de poder. Ho reflectia el salm responsorial quan el salmista implorava: “Preserveu-me, Senyor, de l'orgull, que no s'apoderi de mi”.

En la mateixa línia s’expressava l’evangeli de sant Marc, en l’episodi on els deixebles de Jesús neutralitzen un home que guaria en nom de Jesús, sense pertànyer al grup dels cridats pel Mestre. “Deixeu-lo fer”, és la resposta de Jesús, eixamplant les fronteres del sentit de pertinença. Jesús es pronuncia a favor de la universalitat d’actuar en el seu nom, sense restriccions ni apropiacions del mateix: un missatge adreçat més als seus futurs deixebles, quan el seu seguiment quedarà institucionalitzat i convertit en ortodòxia. Però Jesús també declara la gran responsabilitat de parlar i actuar en el seu nom: si fer-ho bé implicarà una recompensa, fer-ho malament, tindrà un gran rebuig: “Valdria més que el tiressin al mar amb una mola d'ase lligada al coll”. Fer-ho malament és apropiar-se d’aquest do, per convertir-lo més en un guany propi que en un benefici pels altres: en suma, en un abús de poder.

El fragment de la carta de san Jaume anava dirigit als rics de la comunitat, no als rics en general. L’apòstol els ataca sense miraments i ho fa de manera provocadora per fer-los reaccionar: “Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt”. Les delícies terrenals i les seves possessions no els serviran de res, però sobretot, els seus abusos de poder, tampoc quedaran sense resposta: “El crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l'univers”. El cop de falç no serà humà, sinó diví.

Trencaré el jou (Mare de Déu de la Mercè 2024)

“Trencaré el jou que el meu poble porta al coll”. Són paraules de Iahvè en boca del profeta Jeremies en un context dramàtic: la destrucció de Jerusalem i la deportació de la població a Babilònia, tot sota el jou de l’imperi babilònic. Tanmateix, la frase és ben actual: hi ha tants pobles que viuen sota el jou de la guerra, de dirigents sense escrúpols, d’una pobresa endèmica, de la dependència inflexible de països veïns. Però la lectura parlava que Déu trencarà aquest jou: “perquè jo soc amb tu per salvar-te, diu l’oracle del Senyor de l’univers”. Quan sembla que no hi ha solució és quan apareix la salvació divina.

La carta als Hebreus també convidava a centrar la mirada en Jesús per mantenir-nos ferms en les dificultats: “Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme”. El camí de la fe en Jesús ens salva: en primer lloc, d'una vida sense sentit; segonament, de caure en la desesperança; tercer, de resignar-nos als mals i les injustícies, tant personals com col·lectives.

L’evangeli ens presentava l’episodi de les noces de Canà, on s’hi fan presents Maria, Jesús i els seus deixebles. Aquí es tracta de salvar la celebració d’un casament, quelcom aparentment intrascendent, però que és una paràbola de la nostra vida: plena de bons desitjos i de projectes, però quedant-nos a mig camí quan hi ha manca de previsió. De fet, l’episodi presenta Maria i Jesús com a garants que el casament amb la vida no acaba en un ridícul o en un fracàs. Maria, atenta a les necessitats, és la mediadora eficaç; i Jesús, és el qui intervé discretament en la realitat i la transforma.

Aquest seria el missatge de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la nostra ciutat. També, per extensió, patrona de les persones empresonades, sigui pel motiu que sigui. Maria, sota l’advocació de la Mercè, esdevé la mediadora eficaç per trencar cadenes, com sovint reflecteix la seva iconografia: cadenes físiques, cadenes morals i cadenes existencials. “Feu el que ell us digui”, és la frase que Maria adreçava als servents de l’episodi i que fa possible el miracle de Jesús. Fer el que ell ens diu, és la clau del nostre alliberament interior i exterior, propiciat per Maria i concretat per Jesús. Si fem el que ell ens diu, segur que anirem bé; o si anem malament, ens n’adonarem més aviat.

Ens fa nosa (Diumenge 25)

“Ens fa nosa i és contrari a tot el que fem”. Ho declarava el llibre de la Saviesa, establint un diàleg entre uns impius que menyspreen la religió i un just que els posa en evidència amb el seu comportament i el seu discurs. De fet, fer nosa m’atreviria dir que és un sentiment compartit per tantes persones creients, que sense ser justos, no obstant, sentim que anem al revés del món i contracorrent davant un pensament majoritari i oposat. La reacció dels impius de la lectura contra el just és contundent: “Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal”. De fet, aquesta és la prova del cotó per comprovar la resistència de qualsevol persona, no només un creient: suportar ultratges i tortures sense tenir cap culpa. Per fer-ho, cal molta convicció, la que encarna Jesús com a veritable just: “Condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà”.

L’evangeli de sant Marc continuava amb aquest tema, explicant l’episodi on Jesús instrueix els seus deixebles a encarar el fracàs i la ignomínia col·lectiva. Així li succeirà a ell: “El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies”. De fet, més que aprendre la lliçó, els deixebles comencen a discutir qui tindrà el privilegi de succeir-lo, posant el pràctica la dita castellana: "Rei muerto, rei puesto”. Però Jesús els posa a to amb aquesta declaració: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Un frase que sabem de memòria però que ens costa horrors de posar en pràctica, tot i saber que el que ens enemista amb els altres és precísament el nostre afany per ser els primers.

La carta de sant Jaume, continuant amb el seu sentit pràctic, també manifestava una cosa molt semblant al que succeïa als deixebles: “on hi ha gelosies i rivalitats hi ha pertorbació i maldats de tota mena”. La carta té més raó que un sant, i afegia: “Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu”. Però la carta no només posava en evidència els nostres impulsos amagats i la raó de les nostres bregues; també ens indicava el camí a seguir, que és la justícia amb un mateix i amb els altres com la font constant de pau i de pacificació:  “El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau”.