Amb les portes tancades (Diumenge 2n Pasqua)

“Els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por”. L’evangeli de sant Joan explicava, amb aquesta sordina prèvia, la primera aparició de Jesús ressuscitat als deixebles. De fet, els quatre evangelistes coincideixen en expressar els recels inicials dels deixebles davant la resurrecció de Jesús: Marc explica la por i el silenci de les dones al trobar la tomba buida, Lluc narra la desolació dels dos deixebles d’Emmaús, només Mateu afegeix que les dones tenien por, però també alegria. Però l’evangeli de Joan és el que més detalla les dificultats inicials de creure en la resurrecció. Si el deixeble estimat, després de contemplar la tomba buida, va creure, l’apòstol Tomàs, absent en la primera aparició del Ressuscitat, no creurà l'anunci dels altres deixebles fins que ell mateix experimenti l’esdeveniment en pròpia carn. De fet, aquesta és l’essència de creure: experimentar personalment el transcendent per assumir-ho interiorment amb convicció: “Senyor meu i Déu meu!”, serà la confessió final de Tomàs. És durant el temps de Pasqua que estem convidats a renovar aquesta confessió de fe, proclamant, un any més, que Jesús mort i ressuscitat és el nostre Senyor i el nostre Déu. Tot plegat, com anunciava el final de l’evangeli, perquè “havent cregut, tinguem vida en el seu nom”.

Continuant amb sant Joan, la primera carta afirmava, també sobre el tema de creure: “Tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu”. De fet, creure significa viure una nova vida, bo i sentint-se acompanyat per Déu. Aquest és el gran regal de la fe, intangible com a concepte, però tangible com a experiència de vida. La carta també afegia: “La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?”. La fe en Jesús com a Fill de Déu aporta la gran lucidesa de no deixar-se entabanar per mil seduccions falagueres que només pensen en l’ara i l’aquí. El llenguatge joànic, quan parla de vèncer el món, no es refereix a gnosticismes dualistes, que contraposen carn i esperit. Vèncer el món significa posseir, gràcies a la fe, el discerniment adequat per llegir el present de manera alliberada i emmarcat en un futur diví sense límits.

Vèncer el món és creure en les descripcions entusiastes que feien els Fets dels Apòstols, que sense deixar de ser utòpiques, exhalen els aires d’aquella primitiva comunitat cristiana que portava un estil de via diferent, amb detalls tan significatius com: "Tot ho tenien el comú" i que “Eren molt ben vistos de la gent”. De fet, els Fets dels Apòstols descriuen un segon moment de les primitives comunitats cristianes, quan aquestes estan mínimament consolidades. Aleshores, apareixen les exigències de ser coherents amb uns orígens que es viuen com a extraordinaris. Nosaltres hem de fer el mateix.

Ja sabeu què ha passat (Pasqua 2024)

 

“Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país”, no és cap recordatori de res succeït a casa nostra recentment. La frase sortia de la boca de Pere en els Fets dels Apòstols. El seu discurs reflectia que els fets protagonitzats per Jesús eren coneguts, així com la seva inspiració divina i el seu final penjat en un patíbul. Però Pere afegia una novetat: “Déu el ressuscità el tercer dia”. D’això en donaven testimoniatge els qui ho van experimentar en la pròpia pell, bo i anunciant “que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom”.

Amb la resurrecció de Jesús d’entre els morts s’acompleix la proclama messiànica del salmista: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici”. Amb la resurrecció de Jesús contemplem com el rebutjat esdevé el proclamat, tot obra divina digne d’admiració. També ho indicava el salmista, dient: “És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen”.

Els primers de protagonitzar l’exclamació del salm i d'admirar-se de la meravellosa resurrecció de Jesús van ser, segons l’evangeli de sant Joan, Maria Magdalena, Pere i Joan. La pedra remoguda del sepulcre i la tomba buida eren els testimonis muts que suscitaren la reacció dels deixebles a creure en el prodigi: “Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts”.

Després d’aquest primer encaix de l’esdeveniment per part dels deixebles, la carta als Colossencs, dècades després, s’adreçava als batejats en el nom de Jesús, dient-los: “Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt”. De fet, la resurrecció de Jesús significa enlairar la mirada existencial vers les altures, “on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu”. Perquè estar batejat en el nom de Jesucrist significa estimar més les coses celestials que les terrenals, significa omplir la nostra quotidianitat de la vida del Crist Ressuscitat, significa inhalar vida divina en cada respir, significa irradiar esperit diví en cada acció, significa il·luminar els nostres pensament amb raigs celestials, significa esperar cada any plens de deler la celebració de la Pasqua, el gran moment d’actualitzar el devessall de dons celestials que rebem per creure en Jesucrist.

Ha fet justos els altres (Divendres Sant 2024)

“Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum” era una de les nombrosíssimes afirmacions que el profeta Isaïes explicava del Servent de Iahvè. La frase ens serveix a nosaltres com a lliçó de vida, bo i exhortant-nos a resistir els sofriments perquè un raig de llum il·lumini el patiment. Però el profeta no pensava en nosaltres quan escrivia això, sinó en un Messies Sofrent, en l’Enviat diví vingut a redimir el poble d’Israel del seu pecat i omplir-lo de dignitat i de benaurança. Aquesta redempció es concreta convertint-se ell mateix en víctima expiatòria segons la tradició sacrificial del boc expiatori: “el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d'ells”. La tradició cristiana de matriu jueva veié en les descripcions d’Isaïes un magnífic retrat de Jesús. La litúrgia del Divendres Sant ha consagrat aquesta semblança, per respondre al sentit de la mort de Jesús a la creu. De fet, la primitiva tradició cristiana també llegeix la mort de Jesús com un sacrifici expiatori, únic i irrepetible, que redimeix de manera perpètua els qui es deixen aspergir amb la seva sang.

La carta als Hebreus és un pont natural entre la tradició jueva i la tradició cristiana. Explica la figura de Jesús amb les categories del culte israelita en el temple de Jerusalem; en concret, equipara Jesús amb el gran sacerdot que entrava un cop a l’any en el Sant dels Sants terrenal per aconseguir l’expiació del pecat de tot el poble. La carta als Hebreus converteix Jesucrist en gran sacerdot celestial, que ha entrat en el Sant dels Sants del temple celestial. Des del seu tron, al costat de Déu, vetlla per nosaltres. Però la mediació celestial de Jesucrist primer hagué de passar la prova del sofriment en la seva vida mortal: “Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir.”

El verset que introdueix i resumeix la passió segons sant Joan, també resumia el fragment de la carta als Hebreus: “Crist es feu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort de creu. Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom”.

La passió de sant Joan, solemne en presentar un Jesús més diví que humà, explica que davant el cos mort en la creu “un dels soldats li donà una llançada al costat i a l'instant en sortí sang i aigua. En dona testimoni el qui ho veié”. La primitiva comunitat cristiana es serví d’aquesta sang i aigua brollant del cos de Jesús per expressar amb una imatge colpidora el sentit de l’eucaristia i del baptisme, els espais privilegiats on fer comunió amb la mort i resurrecció de Jesús. És el que celebrarem amb solemnitat la nit de Pasqua!

Aquest calze és la nova aliança (Dijous Sant 2024)

“Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el "pas" del Senyor.” Així de clar s’explicava Iahvè en el llibre de l’Èxode, prescrivint als israelites la celebració del Sopar Pasqual. Es tracta d’un àpat que supera la mera commemoració per esdevenir un memorial: “Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua". Quan Iahvè diu que aquest sopar ha de ser un memorial i una institució perpètua, al·ludeix a l’alliberament realitzat en el passat i que s’actualitza en el present dels qui el celebren, bo i anticipant un alliberament escatològic futur. De fet, l’alliberament d’Egipte fonamenta la identitat dels israelites, i celebrar-ho a través del sopar pasqual esdevé la reafirmació d’aquesta identitat. No en va, és la festa més important del calendari jueu, i, a partir de la qual, la tradició cristiana construeix la seva Pasqua, el pas de la mort a la vida protagonitzat per Jesucrist.

La celebració cristiana de la Pasqua també està acompanyada d’un àpat, el darrer sopar de Jesús, celebrat en el context d’un sopar pasqual jueu. Sant Pau ho explica de meravella als corintis, testimoniant que es tracta d’una tradició que ha rebut dels primers deixebles. L’Apòstol recorda que les paraules de Jesús sobre el pa i la copa de vi han de constituir un memorial: “Feu això per celebrar el meu memorial”, i ho repeteix dues vegades. Com succeeix amb el sopar pasqual jueu, el sopar eucarístic també commemora un gest històric que s’actualitza en cada celebració, i alhora és una pregustació de l’àpat celestial que acomplirem a la fi dels temps. També, com succeeix amb el sopar pasqual jueu, la celebració eucarística fonamenta la identitat cristiana, i, la seva repetició diària o setmanal, ens reafirma en aquesta identitat, com declarava sant Pau: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”.

“Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua”. Així començava el fragment de l’evangeli de sant Joan, ambientat en la celebració de la pasqua jueva. És el moment decisiu: “Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare”. Jesús celebra anticipadament la seva Pasqua, el seu pas d’aquest món al món diví, i l’evangeli joànic subratlla el gest del lavatori de peus com el complement pràctic a l’altre gest del pa i del vi eucarístic que expliquen els evangelis sinòptics. Per l’evangeli de sant Joan, el rentament de peus també forma part de la identitat cristiana. Així ho diu Jesús a Pere: “Si no et rento, tu no ets dels meus”. Deixar-se rentar i rentar els peus testimonia el tarannà d’un cristià, que celebra devotament l’eucaristia i que serveix devotament els germans rentant-los els peus.