“Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el "pas" del Senyor.” Així de clar s’explicava Iahvè en el llibre de l’Èxode, prescrivint als israelites la celebració del Sopar Pasqual. Es tracta d’un àpat que supera la mera commemoració per esdevenir un memorial: “Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua". Quan Iahvè diu que aquest sopar ha de ser un memorial i una institució perpètua, al·ludeix a l’alliberament realitzat en el passat i que s’actualitza en el present dels qui el celebren, bo i anticipant un alliberament escatològic futur. De fet, l’alliberament d’Egipte fonamenta la identitat dels israelites, i celebrar-ho a través del sopar pasqual esdevé la reafirmació d’aquesta identitat. No en va, és la festa més important del calendari jueu, i, a partir de la qual, la tradició cristiana construeix la seva Pasqua, el pas de la mort a la vida protagonitzat per Jesucrist.
La celebració cristiana de la Pasqua també està acompanyada d’un àpat, el darrer sopar de Jesús, celebrat en el context d’un sopar pasqual jueu. Sant Pau ho explica de meravella als corintis, testimoniant que es tracta d’una tradició que ha rebut dels primers deixebles. L’Apòstol recorda que les paraules de Jesús sobre el pa i la copa de vi han de constituir un memorial: “Feu això per celebrar el meu memorial”, i ho repeteix dues vegades. Com succeeix amb el sopar pasqual jueu, el sopar eucarístic també commemora un gest històric que s’actualitza en cada celebració, i alhora és una pregustació de l’àpat celestial que acomplirem a la fi dels temps. També, com succeeix amb el sopar pasqual jueu, la celebració eucarística fonamenta la identitat cristiana, i, la seva repetició diària o setmanal, ens reafirma en aquesta identitat, com declarava sant Pau: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”.
“Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua”. Així començava el fragment de l’evangeli de sant Joan, ambientat en la celebració de la pasqua jueva. És el moment decisiu: “Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare”. Jesús celebra anticipadament la seva Pasqua, el seu pas d’aquest món al món diví, i l’evangeli joànic subratlla el gest del lavatori de peus com el complement pràctic a l’altre gest del pa i del vi eucarístic que expliquen els evangelis sinòptics. Per l’evangeli de sant Joan, el rentament de peus també forma part de la identitat cristiana. Així ho diu Jesús a Pere: “Si no et rento, tu no ets dels meus”. Deixar-se rentar i rentar els peus testimonia el tarannà d’un cristià, que celebra devotament l’eucaristia i que serveix devotament els germans rentant-los els peus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada