“Els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por”. L’evangeli de sant Joan explicava, amb aquesta sordina prèvia, la primera aparició de Jesús ressuscitat als deixebles. De fet, els quatre evangelistes coincideixen en expressar els recels inicials dels deixebles davant la resurrecció de Jesús: Marc explica la por i el silenci de les dones al trobar la tomba buida, Lluc narra la desolació dels dos deixebles d’Emmaús, només Mateu afegeix que les dones tenien por, però també alegria. Però l’evangeli de Joan és el que més detalla les dificultats inicials de creure en la resurrecció. Si el deixeble estimat, després de contemplar la tomba buida, va creure, l’apòstol Tomàs, absent en la primera aparició del Ressuscitat, no creurà l'anunci dels altres deixebles fins que ell mateix experimenti l’esdeveniment en pròpia carn. De fet, aquesta és l’essència de creure: experimentar personalment el transcendent per assumir-ho interiorment amb convicció: “Senyor meu i Déu meu!”, serà la confessió final de Tomàs. És durant el temps de Pasqua que estem convidats a renovar aquesta confessió de fe, proclamant, un any més, que Jesús mort i ressuscitat és el nostre Senyor i el nostre Déu. Tot plegat, com anunciava el final de l’evangeli, perquè “havent cregut, tinguem vida en el seu nom”.
Continuant amb sant Joan, la primera carta afirmava, també sobre el tema de creure: “Tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu”. De fet, creure significa viure una nova vida, bo i sentint-se acompanyat per Déu. Aquest és el gran regal de la fe, intangible com a concepte, però tangible com a experiència de vida. La carta també afegia: “La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?”. La fe en Jesús com a Fill de Déu aporta la gran lucidesa de no deixar-se entabanar per mil seduccions falagueres que només pensen en l’ara i l’aquí. El llenguatge joànic, quan parla de vèncer el món, no es refereix a gnosticismes dualistes, que contraposen carn i esperit. Vèncer el món significa posseir, gràcies a la fe, el discerniment adequat per llegir el present de manera alliberada i emmarcat en un futur diví sense límits.
Vèncer el món és creure en les descripcions entusiastes que feien els Fets dels Apòstols, que sense deixar de ser utòpiques, exhalen els aires d’aquella primitiva comunitat cristiana que portava un estil de via diferent, amb detalls tan significatius com: "Tot ho tenien el comú" i que “Eren molt ben vistos de la gent”. De fet, els Fets dels Apòstols descriuen un segon moment de les primitives comunitats cristianes, quan aquestes estan mínimament consolidades. Aleshores, apareixen les exigències de ser coherents amb uns orígens que es viuen com a extraordinaris. Nosaltres hem de fer el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada