Estimar com Déu mana (Dimecres 31)

“L’únic deure vostre ha de ser estimar-vos els uns als altres”. Ho deia sant Pau als cristians de Roma per subratllar el deure principal de la comunitat, fonamentada en els principis de la Torà jueva. Per això repeteix dues vegades que qui estima als altres ha complert tota la Llei, i que estimar és tota la Llei. Per això quan l’Apòstol menciona els manaments del decàleg, fa referència als que tracten sobre les relacions humanes, perquè han d’estar marcades per aquest deure d’estimació.

Jesús, abans que sant Pau, també proclamava que estimar Déu i estimar els altres són els manaments més importants de la Torà. Però a l’evangeli d’avui Jesús ens interpel·la convidant-nos a realitzar un salt mortal: si volem ser veritablement deixebles seus hem d’estimar-lo més que als pares, familiars, germans, i que la pròpia vida. Veritablement som capaços d’estimar fins aquests nivells? Quin missatge deu haver-hi rere aquesta interpel·lació tan contundent?

De la tribulació a la gloria celestial (Tots Sants 2021)

“Aquests són els qui venen de la gran tribulació”. Ho deia el llibre de l’Apocalipsi referent als primers màrtirs cristians, considerats indesitjables per l’autoritat romana, la qual decretava la seva persecució i convertia la seva mort en un espectacle públic. “Aquests són els qui venen de la gran tribulació” també ens remet als tres màrtirs caputxins catalans que el proper dissabte seran beatificats a la seu de Manresa, quan l’Església celebrarà oficialment la seva veneració com a beats. Ells també, com els primers màrtirs cristians, i com tantíssims altres homes i dones, preveres, religiosos, religioses i laics, van ser considerats indesitjables i perseguits, torturats i occits durant la Guerra civil, només per professar la condició de cristians.

Tots ells, i tantíssims altres de qualsevol època i geografia, són “els qui vénen per veure-us de cara, Senyor”, com repetíem en el salm responsorial. Són la multitud de sants i santes celestials, tant els reconeguts com els anònims, que gaudeixen en plenitud la condició de fills i de filles de Déu; una condició que van tastar ‒i que nosaltres també tastem‒ en la vida terrenal gràcies a la fe. Ens ho deia la primera carta de Joan: “Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem”. Els creients vivim la nostra vida terrenal amb aquesta esperança, confiant de viure la plenitud de fills i filles de Déu en la vida celestial, quan “el veurem tal com és”.

Les benaurances que Jesús proclama en l’evangeli són les pautes de vida per esdevenir fills i filles de Déu: anuncien l’esperança en el món futur i encoratgen a comprometre’ns en el món present per viure’l amb sentit, gaudint d’una felicitat que en lloc d’excitar l’adrenalina la pacifica. Les benaurances de Jesús són propostes difícils de pair pels tòpics de felicitat que floten en la superficialitat social, però garbellant més a fons, ens adonem que aquestes propostes constitueixen l’essència de qualsevol ésser humà que vol viure en harmonia amb ell mateix i amb els altres: sense pretensions, sense evasions, sense fums, sense doble cara, sense intransigències, sense justificacions, sense agressivitat, sense amagar el cap sota l’ala. Si som capaços de fer tot això, celebrem-ho! A la terra seguríssim que no tindrem cap recompensa, ans al contrari; però al cel, on hi ha tots els sants i santes, sí que la tindrem: “La vostra recompensa és gran en el cel”, afirma Jesús.

Accés al Regne de Déu per Jesucrist (Diumenge 31)

“No ets lluny del Regne de Déu”, li respon Jesús a un mestre de la Llei que debatia amb ell sobre el manament més important de la Torà. La sintonia dels dos interlocutors és total: coincideixen en la citació del Deuteronomi d’estimar Déu sobre totes les coses i en la citació del Levític d’estimar els altres com a un mateix. De fet, la frase “No ets lluny del Regne de Déu” vol subratllar que el missatge de Jesús i el missatge de la Torà convergeixen: són propers i compatibles malgrat les dues tradicions religioses hagin optat per camins de confrontació i recel enlloc de seguir camins paral·lels i cordials. El judaisme no és lluny del Regne de Déu si compleix els manaments de la Torà resumits en estimar Déu i els altres. El cristianisme no és lluny del Regne de Déu si compleix el manament de Jesucrist: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”, fonamentat en els dos manaments de la Torà.

La tradició jueva i la tradició cristiana coincidim en aquesta visió transcendent de l’existència, centrada en un Déu creador, bo, fidel, just, misericordiós i salvador. També coincidim en formar comunitats que exigeixen un comportament concret, cara endins i cara enfora. Es tracta de la dimensió vertical i creient de la vida que es complementa amb la dimensió horitzontal i social de la mateixa. Són les dues realitats de la condició humana, malgrat escoltem veus que tracten amb desdeny o neguen la dimensió vertical de la nostra existència amb l’argument que no és tangible ni visible.

Aquesta línia vertical que ens connecta amb Déu queda enfortida i garantida per Jesucrist, “que viu per sempre”. Ho explica la carta als Hebreus quan parla dels sacerdots temporals del temple antic que acaben morint en virtut de la seva condició humana. Però Jesucrist és el sacerdot etern, que ressuscitat i enlairat a les altures, manté la connexió amb Déu a través de la seva intercessió constant. Jesucrist és la víctima perfecta perquè no té pecat, però també és el sacerdot perfecte perquè “viu per sempre”. Jesucrist consolida l’enllaç continu entre cel i terra, entre Déu i els qui creuen en la dimensió vertical i transcendent de la vida. Aquests som nosaltres.

Seguir-lo camí enllà (Diumenge 30)

“Jo sóc un pare per Israel”. Són paraules que el profeta Jeremies anuncia en nom de Iahvè. Es tracta de revelar als israelites, exiliats a Babilònia, dispersats per les nacions veïnes, i malvivint en la pròpia terra, que la renovació d’Israel és propera, i que s’acosta el retorn a casa. No hi faltaran els més limitats com cecs i coixos, ni els més ocupats com les mares que crien. Seran una gran gentada la que es retrobarà salvada pel Senyor, que estima Israel com un fill.

També eren molta gent els qui envoltaven Jesús quan travessava la ciutat de Jericó. Entre ells, o més ben dit, darrere d’ells, en un marge del camí, hi havia assegut, demanant caritat, el cec Bartimeu. Escoltant de qui es tracta, i conscient de les seves limitacions, es posa a cridar: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Bartimeu invoca Jesús com a Messies salvador perquè desitja participar de la salvació divina que ell irradia. Malgrat el volen silenciar, el cec es referma en la seva reivindicació  i continua cridant fins aconseguir el que vol: que Jesús l’escolti, el cridi, i el guareixi. “I el seguia camí enllà”, acaba l’episodi, significant que la fe en Jesús li esdevé guaridora i el converteix en el seu seguidor. La convicció i perseverança de Bartimeu han de ser per a nosaltres un estímul a alçar la veu quan la multitud vulguin silenciar-nos perquè proclamem la nostra fe. El seguiment de Jesús camí enllà que realitza el cec guarit ha de ser per a nosaltres un estímul a deixar els nostres espais de confort, per petits que siguin, i posar-nos decididament a seguir Jesucrist, faci fred o faci calor.

La carta als Hebreus, posant els sacerdots del temple antic com exemple d’indulgència, parla de Jesucrist com a gran sacerdot celestial, que des de les altures exerceix la gran indulgència vers els humans. També explica que ell esdevé la gran mediació pels nostres pecats, culminant al cel davant el Pare, el que inicià a la terra davant els humans: escoltar i guarir el qui està al marge del camí, esdevenir el gran portaveu de la salvació divina per aplegar una gran multitud i posar-la davant el Pare perquè els abraci eternament. Per formar part d'aquesta multitud i rebre aquesta abraçada paternal hem d'aixecar-nos i seguir Jesucrist camí enllà.