La guitarra (Cròniques sarrianenques 42)

Toca la guitarra a les eucaristies del centre penitenciari. Ho tenia abandonat però la reclusió li ha desvetllat capacitats adormides. Diumenge rere diumenge va recuperant la finor musical, la desimboltura dels dits, i es mostra més segur i confiat amb l’instrument.

L’observem durant un cant de la celebració i ens quedem absorts gaudint de la imatge que destil•la el seu cos i el seu esperit, meravellosament conjuntats gràcies a la guitarra. La mira sense veure-la, amb un esguard dispers. Els dits li ballen damunt les cordes, construint acords i imprimint un ritme que el transporten a espais inexorables. Cos i ànima, matèria i esperit, cap i cor bellament harmonitzats i extasiats, fins que, captant la nostra mirada, retorna discretíssimament a la celebració.

-On eres...?- li preguntem finida la missa, amb un somriure de complicitat. Ell, captant la intenció de la demanda, es limita a respondre amb un altre somrís.

Un parell de mandarines (Cròniques sarrianenques 41)

Arrossega amb facilitat un gros carretó. La seva còrpora i alçada fan pensar en un gegant mitològic. Però el caminar serè i un xic desmanegat d’home subsaharià, la mirada infantil que li irradien els ulls, i el somriure tímid que li esbossen els llavis esvaeixen qualsevol prevenció. El barret de cuina i l’uniforme blanc que vesteix arrodoneixen la proximitat del personatge. Tragina capses de mandarines per les galeries del centre penitenciari.

-Ja reparteixes el dinar? – li preguntem per correspondre a la simpàtica mirada de salutació que ens adreça.
-No, solo los postres –ens respon.

-Quines mandarines més maques els hi portes! –exclamem per subratllar la seva sol•licitud per més de mil interns. Amb tota naturalitat n’agafa dues i ens les ofereix.
-Gràcies, però quan estic de servei no menjo- bromegem per justificar-nos. Estem confessant interns i no ens sembla delicat fer-ho acompanyats de fragància de mandarina.

Acabat el nostre servei coincidim amb un voluntari que, posant-se la mà a la butxaca, treu dues mandarines i ens les ofereix.

-Me les ha donades per a tu el xicot de la cuina.

Les guardem amb delicadesa, commoguts del detall. Al convent les mengem amb un respecte silenciós.

Sois mi familia (Cròniques sarrianenques 40)

-Feliz Navidad un año más, que sois mi familia... – ens diu un intern “antic”, abraçant-nos amb inusual emoció als qui som a la capella del centre.

Les festes nadalenques són especialment dures en una presó. L’emotivitat brota a flor de pell. Són moments privilegiats per captar la tendresa d’uns cors endurits per les garrotades i les frustracions que, malauradament, han canalitzat vers la comissió de delictes.

Els interns més propers s’acomiaden dues, o tres vegades amb sentides abraçades, insinuant-te amb timidesa infantil, quasi amb vergonya, que els corresponguis amb efusió.

La manifestació d’aquest intern que som la seva família ens sona estranya. No ho ha fet per quedar bé, no és d’aquests. Ho ha dit de cor, però amb un matís esqueixat que revela algun sentiment amagat.

Ens assabentem que fa pocs dies li ha baixat la sentència: set anys i mig de presó. Intuïm que en el to de la seva frase bategava la resignada mentalització que ha de seguir empresonat uns anys més.

Nosaltres som dins la cova (Nadal 2011- Des de l'Ajuda 9)

“Nosaltres som dins la cova”, ens expliquen enfervorits els qui ha muntat el pessebre del cancell de l’església.

Enguany s’ha canviat la perspectiva: al fons, damunt les muntanyes de suro, venen els reis; més a prop, apareix l’escena de l’anunciata; i el naixement llueix intencionadament en primer pla, convertint als observadors en partícips immediats de l’esdeveniment. D’aquí el comentari “Nosaltres som dins la cova”.

Però l’espai on contemplem la nativitat no és una gruta com la que explica Plató en el mite de la caverna, que des del seu interior es percep una realitat ombrívola i limitada, i que el món ideal només l’abastarem si sortim a l’exterior.

La cova des d’on admirem el pessebre és el cancell de l’església. És cert que no és un indret ideal, que té unes dimensions limitades, però de cap de les maneres ofereix una visió reduïda i borrosa de la realitat. El que es viu al carrer i al barri batega en aquest reduïdíssim espai, que esdevé l’avantsala de la porteria i de l’església, on la gent acut per pregar, per demanar consell, per sol•licitar ajut, o per oferir-lo. Es tracta d’un entremig que expressa magníficament el deambular entre llums i ombres de la nostra existència; el lloc on irromp, de forma imprevista i meravellosa, l’esclat d’un naixement celestial.

Per això la nativitat del pessebre d’enguany retrata amb seductora simplicitat el missatge de Nadal: un Déu tan proper que el tenim a tocar, un Déu tan petit que hi cap a l’Ajuda.

I nosaltres, com la pagesa amb el cistell, ens acostem amb desimboltura a adorar l’Infant, suscitant la mirada vigilant de sant Josep, que no sabem si esguarda la pagesa atrevida o el cistell farcit d’ous.

El caixonet del cancell que acull el naixement escenifica el caixonet una mica més gran que és aquesta nau, on nosaltres esdevenim figures vivents d’un pessebre extraordinari: un Déu que ens esborrona de tanta immediatesa, gairebé incomòdes de tanta gosadia.

Perquè Nadal és celebrar que Déu esdevé més pròxim que el veí de la façana del davant. Contemplem-lo i adorem-lo, perquè “nosaltres som dins la cova”.

El portal de l'Ajuda (Des de l'Ajuda 8)

El portal de l’Ajuda no fa bona olor,
hi passa hores un home
que viu al carrer i està sol.
De nit el tapem amb una flassada
i amb un plàstic quan plou.

El portal de Betlem no fa bona olor,
hi habiten un bou i una mula
i ara acull un nadó.
El cobreixen amb una flassada,
però a ell el bressolen amb una cançó.

El tron de David (Advent 4)

El relat evangèlic de l’Anunciació ens explica que Maria estava “promesa amb un descendent de David, que es deia Josep”. I l’àngel Gabriel explica a Maria que el fill que tindrà “El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare”.

No deixa de ser curiós que un dels relats més fonamentals de la tradició cristiana subratlli amb tanta claredat que Jesús era, per part del seu pare terrenal, un descendent de la família de David, i per part del pare celestial, el successor legítim del tron davídic.

Els primers cristians, tots ells de matriu jueva, veien a Jesús com el Messies d’Israel, el salvador del seu poble que revelà el pla de Déu “posat a l’abast de tots els pobles”. Així de convençut ho explica sant Pau als cristians de Roma. Per l’apòstol, Jesucrist era alhora l’acompliment de les esperances messiàniques d’Israel i la seva irradiació a tots els pobles: tot a la vegada! I sense fer trencaments!

La profecia de Natan al rei David, anunciant-li que el seu casal, la seva dinastia i el seu tron es perpetuaran davant Déu i es mantindran per sempre ens explica els orígens d’aquesta tradició messiànica. Els profetes posteriors mantingueren viva aquesta promesa, proclamant que el seu salvador nacional seria un descendent del rei David.

La litúrgia del quart diumenge d’Advent, amb la selecció de lectures que ens ofereix, es manté fidel a aquesta insistència neotestamentària d’enllaçar a Jesús amb el llinatge i el tron de David, i d’ampliar la seva reialesa i messianitat a tots els pobles.

Aleshores, si prediquem un cristianisme de braços oberts i aglutinador de tots els pobles no podem excloure, d’entrada, el poble de Maria, de Josep, del mateix Jesús, i dels primers cristians, amb l’excusa barata que no cregueren en Jesús o que no accepten la seva divinitat.

Jesús ve a sumar i a multiplicar. ¿Per què els seus seguidors ens entossudim a restar i a dividir, especialment amb el poble que el va veure néixer?

“Jo dono el benestar i provoco la desgràcia” (Dimecres 3 Advent)

“Jo dono el benestar i provoco la desgràcia”. És una frase altament desconcertant per la nostra sensibilitat moderna, i que el profeta Isaïes posa en boca de Déu per subratllar l’Omnipotència divina.

Als humans, siguem creients o no, ens és més fàcil atribuir a Déu la causa dels mals i desgràcies, que restar perplexos i sense respostes davant aquest misteri que colpeja periòdicament les nostres vides.

Però Isaïes no acusa a Déu de res, ni té al cap la imatge d’un Déu punitiu i malcarat, un tòpic que els cristians, fent gala de la nostra superficialitat, utilitzem per desqualificar el Déu de l’Antic Testament.

El profeta ens diu que tot està en mans de Déu, i que confiem en ell, perquè la seva Omnipotència és capaç de capgirar el mal i les desgràcies, com ho expressa meravellosament Jesús a l’evangeli adaptant, per cert, un text del profeta Isaïes: "els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova".

Un senyor profeta (Advent 3)

Escoltar, o llegir el profeta Isaïes, és introduir-se en un escenari d’imatges que no deixen indiferent: unes fan arronsar el melic per la seva cruesa, altres eixamplen l’esperit per la capacitat imaginativa que irradien. Per dir-ho en llenguatge cinèfil, el profeta dirigiria amb excel•lència pel•lícules del gènere dramàtic i del gènere fantàstic.

Isaïes és un dels grans profetes de la tradició jueva, i la seva incidència fou assumida de bell principi pel cristianisme primitiu. La primera lectura d’avui protagonitza l’escena de la sinagoga de Nazaret, on Jesús s’aixeca a llegir aquest passatge i assumeix el seu contingut: "L'Esperit del Senyor reposa sobre meu...". L’evangeli de Joan ens explica que Joan Baptista es fa seva la frase d’Isaïes: “Sóc una veu que crida en el desert. Aplaneu el camí del Senyor”.

Isaïes és un poeta que fa teologia, o un teòleg que fa poesia. La nostra vanitat creient ens faria dir que, si fos vivent, guanyaria els principals premis literaris amb la seva mètrica, o no s’hi cabria en la seva aula si ensenyés teologia. Però el que el fa més destacable no són els dons artístics o agudesa intel•lectual, sinó la seva vivència d’home creient atrapat per Déu.

Això li permet llegir a la llum de la fe -i donar la volta- a un moment fatal per la història del seu poble: l’invasió babilònica, la destrucció de Jerusalem i del seu temple, l’exili d’una part important de la població durant dues generacions, i un retorn i restauració molt trencadissos.

Isaïes sap posar el dit a la nafra en les febleses i pecats que han contribuït a tals esdeveniments, però alhora obre escletxes de transcendència que enforteixen l’esperança, fent creïbles uns temps nous i millors.

Isaïes esdevé un raig lluminós en el nostre ara i aquí, desemmascarant catastrofismes financers i amenaces de fallida del sistema, que converteixen a uns en éssers atemorits i submisos, i a altres els permet mantenir els seus privilegis. Isaïes ens anuncia a tots que, passi el que passi, peti qui peti, el sol tornarà a sortir el matí següent, el bosc seguirà irradiant silenci, i Déu continuarà fent camí al nostre costat. La vinguda del Messies Jesús n’és la gran prova.

Embolics marians (Immaculada Concepció 2011)

L’Àngelus és una devoció mariana que ho té tot: un missatge teològic cenyit, un llenguatge extret de la Bíblia, una recitació dinàmica i participativa, i un segell de pregària popular.

“L’àngel del Senyor anuncià a Maria. I ella concebé per obra de l’Esperit Sant”. Així resa la primera invocació dialogada, una mena de gran titular que encapçala la pregària i que solemnitza l’escena de l’Anunciació.

“Sóc l’esclava del Senyor. Que es compleixi en mi la teva paraula”. Amb el segon recitat comencen les disfuncions, sobretot quan es proclama en comunitat. Hi ha qui, adaptant el canvi proposat per la nova edició de la bíblia catalana, diu “Sóc la serventa del Senyor” substituint a “l’esclava del Senyor”, una expressió que incomoda la nostra sensibilitat moderna, que no vol veure a Maria com una dona submisa i servil, encara que sigui amb el mateix Déu.

El tercer recitat tampoc està exempt de canvis. La formulació més antiga començava “I el Verb es feu carn”, que traduïa el pròleg llatí de sant Joan “Et Verbum caro factum est”. Però els bisbes de la Tarraconense l’actualitzaren fa quasi dues dècades, convertint-la en: “I la Paraula es va fer home. I habità entre nosaltres”.

Aquesta darrera versió va quedant progressivament en evidència quan diu només “home”, perquè pot ser qualificada de sexista. Una versió més políticament correcte seria “I la Paraula es va fer home i dona”. Però més enllà d’equilibris paritaris, aquesta proposta afebliria la cadència de la formulació, i ens faria pensar més en els “ciutadanes i ciutadans” dels discursos municipals que en una pregària planera.

“Pregueu per nosaltres santa Mare de Déu. Perquè siguem dignes de les promeses de nostre Senyor Jesucrist”. És una cloenda on Maria s’ha convertit en la mare de Déu assumpta al cel que intercedeix per nosaltres.

Hem fet un recorregut marià teològicament completíssim, que seria rodó si afegís la festa d’avui: la seva concepció immaculada, l’avantsala de tot plegat, la constatació que Maria fou un ésser humà amarat de divinitat de cap a peus, per dins i per fora, des del principi fins a la fi.

Mentrestant, nosaltres, concebuts menys immaculats, seguirem afanyant-nos a millorar l’Àngelus, distraient la nostra atenció de millorar-nos a nosaltres mateixos.

Un consol eficaç (Advent 2)

“Consoleu, consoleu el meu poble” demana Jahvè, per boca del profeta Isaïes. Són paraules divines que contraresten el desconsol social que ens afeixuga: l’atur augmenta, i els gran gurus de l’economia no saben com aturar l’espiral de recessió. Allò que ens donava seguretat va fallant de forma encadenada i, ara per ara, sembla que la religiositat esdevingui l’únic conhort, el pal més segur on agafar-nos quan tot trontolla.

La Sagrada Escriptura, i més especialment l’Antic Testament, desvelen la seva força quan venen mal dades. En temps de vaques grasses aquests textos ens deixen indiferents però, en temps de vaques magres, ens interpel•len amb una seductora vivacitat.

És el cas del profeta Isaïes, que ens ofereix un doble missatge. Primer de consol, però immediatament de passar a la praxi: “Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu”. No es tracta d’aplicar retallades pressupostàries, ni mesures d’austeritat, ni de fer càrregues policials, sinó de preparar quelcom nou, una nova realitat que tingui a Déu com a pal de paller.

Tampoc es tracta d’implantar un govern i una societat teocràtica, sinó de maldar per l’irrupció d’un “cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia”, com ens explica la segona carta de sant Pere.

Es tracta del “dia del Senyor”, de la seva vinguda definitiva, vers la qual ha de tendir tota la nostra activitat. Com Joan Baptista, hem d’anunciar-ho sense embuts, mostrant que, amb crisi o sense, amb retallades o sense, amb càrregues policials o sense, tenim posada la mirada i el cor en afers més elevats: en aquell que ens batejarà amb l’Esperit Sant.

Tot fos això... (Des de l’Ajuda 7)

Ens trobem en el cancell de l’església mentre en surt. Sosté el pal de fregar en una mà i un cubell amb aigua i lleixiu en l’altra.

-Un dels pobres que sovinteja l’església ha estat estona davant l’altar de sant Antoni- ens explica.
-Després he entrat i he notat una olor àcida i penetrant. Havia orinat en un recó de l’altar. Vinc de fregar-ho- arrodoneix amb naturalitat.

-Tot fos això!- clou l’afer amb comprensiva convicció, i responent a la nostra estupefacció badoca.

No obrim boca, emmudits per la dolça serenor que, en tot moment, irradiaven els seus mots. Pugem les escales del convent reflexius i admirats: cap crítica, cap queixa, cap comentari despectiu, i brodat amb un definitiu “Tot fos això”. Ens preguntem si no estarem ja assaborint comportaments paradisíacs...

Demanar comptes (Diumenge 33)

“L’amo tornà i els demanà comptes”, explicava la paràbola evangèlica dels talents. Més enllà de la paràbola, la nostra existència està marcada per aquesta realitat. De ben petits, a l’escola, i d’adolescents i joves a la universitat, els professors i els pares ens demanen comptes periòdicament del nostre esforç acadèmic. Més tard, en la vida laboral, els amos ens demanen comptes del nostre rendiment en el treball. Si arribem a ser amos, el gremi, el sector, o el govern, ens demanen comptes de la nostra gestió. Als governs, els demanen comptes els altres governs, o estaments supra-estatals. Ningú no se n'escapa!

La paràbola dels talents adapta a la vida de fe aquesta realitat tan estesa i determinant: també haurem de donar-ne comptes. Tanmateix, el cas de la fe roman més inconcret i indefinit. Una aproximació infantil és pensar que, arribat el moment, el resoldrem amb quatre llagrimetes de penediment que commouran la infinita comprensió del Déu.

No obstant, una opció més madura i responsable, i per aquí va el missatge de la paràbola, és que nosaltres mateixos ens demanem comptes periòdicament de com gestionem la pròpia fe, la qual, en definitiva, és una resposta interior i personal al do que Déu ens regala.

La crisi econòmica que estem vivint és una evidència que la vida regalada i el diner fàcil acaben, més tard, o més d’hora, passant factura, amb conseqüències ben doloroses. Una imatge nítida per preguntar-nos si a nivell de fe succeeix el mateix o, en canvi, podem fer passar bou per bèstia grossa.

El segon cognom? (Des de l’Ajuda 6)

Les pluges provoquen talls de llum molt pintorescos al barri de sant Pere. Mentre un edifici es queda a les fosques, l’immoble veí segueix gaudint de llum. Aquests contrastos arriben a l’extravagància quan es tracta del mateix edifici, com és el cas del convent. Incomprensiblement, la subministració de força es manté activa, però el ramal de la llum queda estroncat, o viceversa.

No us podeu imaginar l’atordiment que això pot provocar, arribant fins i tot al bloqueig mental, per mor d’endevinar quins aparells de la casa funcionaran i quins no. En aquests casos, la radicalitat és indefectiblement més efectiva. El tall de llum clàssic, negre, absolut, desvetlla el sentit pràctic, però els entremitjos són sempre desconcertants.

Una d’aquestes interrupcions, no sabem precisar si ha estat de llum, o de força, o de tot alhora, ha espatllat la rentadora mentre girava animosa el seu tambor, i la roba, negada d'aigua i sabó, xarbotava a l'interior.

Truquem al servei assistencial del fabricant. L'havíem avisat recentment per substituir el programador de rentats que s’havia fet malbé.

- Dígame el nombre, por favor- demana la telefonista.

- Frares caputxins- li responem.
- ¿Y el segundo apellido?-

Ni oli ni torxa (Diumenge 32)

“Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen”, diuen les noies desassenyades a les prudents, confiant en el seu suport. Semblantment, els grecs demanen oli als països més assenyats de la Unió Europea, confiant en el seu suport. Igualment, els qui han viscut despreocupats durant els anys de bonança i ara veuen com la bossa els toca fons, demanen suport.

La resposta de les noies prudents és educadament negativa: “Aneu a comprar-ne”, i això provoca que es quedin fora del convit. La resposta als grecs és més contundent: “Espavileu o us expulsarem de l’euro”. Veurem si quedaran dins o fora del convit europeu. La resposta als qui han viscut de forma regalada pot seguir la mateixa línia: “Tal faràs, tal trobaràs”.

En aquestes aproximacions no volem ser insensibles als més afectats per les recessió econòmica, que són els qui viuen en la precarietat o en el seu llindar. Però aquests, d’alguna manera o altra, sí que reben ajuts.

Dit això, la negativa de les noies prudents de la paràbola esdevé més acceptable en temps de crisi -quan tothom s’espavila com pot- que en temps de bonança, quan l’oli regalima per totes bandes i compartir-lo no representa cap dificultat. En època de vaques grasses, les noies prudents fan l’efecte de ser unes repel•lents insensibles, però quan les vaques són magres, fan honor al títol que la paràbola els atorga.

No obstant, la narració evangèlica no aborda temes econòmics, sinó tracta de la vinguda del Regne del cel que, com la crisi, apareixerà de sobte, i també repercutirà segons les disposicions de cadascú. Els més febles seran els primers a participar-hi, els prudents després, però adverteix als qui viuen amb descura la fe, des de l’autoritat eclesial aposentada al fidel que arriba a misses dites: que no ens refiem. L’oli de la fe no es pot improvisar.

Podríem eixamplar l’horitzó de la paràbola, i pensar en els que ni arriben a tenir fe, i que a més, la crisi els afecta de forma directa i restrictiva. Són els qui no tenen ni oli ni torxa, res transcendent ni intranscendent on agafar-se, cap seguretat interior ni exterior. Res de res, la inconsistència més absoluta.

Les precarietats existencials i econòmiques són una bona oportunitat per esperonar-nos al seny i a la prudència en l’administració dels nostres béns i les nostres vides.

Xavuot (Cròniques jerosolimitanes 26)

(La festa s’esdevingué el mes de juny, però fins ara no hem fet l’escrit)

Les cartelleres dels carrers, els fanals, i altres espais públics comencen a exhibir múltiples cartells anunciant la vetlla de Xavuot, la festa que commemora el lliurament de la Torà al poble d’Israel dalt la muntanya del Sinaí. Les sinagogues hi anuncien el seu programa, presentant els horaris i els noms dels experts que, un rere l’altre, parlaran aquella nit. Es tracta d’una vigília dedicada íntegrament a la catequesi, amb breus intervals de descans entre xerrada i xerrada.

Si la comunitat sinagogal és més o menys ortodoxa, les conferències duraran fins l’alba o només fins la matinada. Així mateix, la quantitat i el renom dels ponents variarà segons la seva capacitat econòmica. Els continguts dependran si és una comunitat ortodoxa, conservadora o reformista.

Amén d’aquests detalls organitzatius, el fonamental és que, així com el poble d’Israel i Moisès es prepararen per rebre la Torà, tot Israel ha de preparar la festa de Xavuot, reflexionant sobre els manaments i la seva incidència en la vida personal, comunitària i social.

Els oficis sinagogals del capvespre són més breus i senzills. Cal deixar temps per anar a casa a sopar, i reunir-se novament, disposats a escoltar -segons els ànims i la pietat de cadascú- el màxim possible de xerrades.

El matí següent els carrers estan deserts, irradiant un silenci religiós, amarat de les lliçons de la Torà que han ressonat durant la nit en totes les sinagogues de la ciutat.

Fer-se veure (Diumenge 31)

“En tot obren per fer-se veure de la gent”. Aquesta crítica de Jesús als fariseus i els mestres de la llei no té cap rellevància en la nostra societat actual que, dit ras i curt, vivim de cara a la galeria. La nostra màxima aspiració, ja d’infants, és fer-nos veure, i com més ho aconseguim, sigui de forma individual o col•lectiva, millor. Aleshores tindrem més reconeixences i ens atorgaran més reverències. Cal buscar qualsevol motiu, rellevant o no, per mantenir l’atenció i ésser notícia. Avui dia, qui no es fa veure és com si no existís, una ànima en pena, un “don nadie”, com diríem en castellà.

Dins l’àmbit eclesial tenim la magnífica excusa que si ens fem veure és per qüestions eminentment pastorals i d’irradiació de la Bona Nova. Ara no portem filactèries ni borles ben llargues, però continuem atorgant i ocupant llocs de preferència, seguim saludant els qui s’apleguen per veure’ns, i continuem donant i rebent títols afalagadors.

És massa fàcil i tòpic desqualificar als mestres de la llei i als fariseus del segle I, acusant-los d'ostentació i vanitat, i no mirar-nos a nosaltres mateixos. Però atenció, també és massa fàcil i tòpic acusar les autoritats eclesials d'ostentació i vanitat. Hauríem de dir allò de “o tots o ningú”.

Fixem-nos que la frase evangèlica exagera quan diu “En tot obren per fer-se veure”. Aquest “en tot” magnifica intencionadament l’acusació. L’objectiu és qüestionar, als qui ostenten algun tipus d’autoritat religiosa, la condició d’intocables i d’inqüestionables .

El profeta Malaquies es mostra duríssim amb els sacerdots del seu temps, acusant-los de provocar l’allunyament dels fidels, i la pèrdua del respecte i l'estima; talment com avui podem acusar els sacerdots pederastes que han abusat, no sols d’un menor, sinó del seu estatus religiós.

La institucionalització d’una religió, sigui quina sigui, no és un mal necessari, sinó un bé fonamental per cohesionar-la, estructurar-la i dignificar-la. El que sí és un mal dificilíssim d’evitar és valorar l’autoritat religiosa com una promoció i un estatus.

Ensurt (Des de l’Ajuda 5)

És quasi mitjanit. El silenci nocturn afavoreix una concentració densa, amable, delitosa. Una brisa lleugera llisca per la finestra oberta de la cel•la arrodonint el clima d’estudi.

De sobte, a la façana veïna, no més enllà d’uns cinc metres de distància, algú inicia una conversa telefònica des de la finestra. Parla una llengua estrangera que no ve al cas, i el seu to de veu –juvenil, animadíssim i emocionat- provoca que el volum sigui considerable, i la ressonància extrema.

-Es deu enyorar i té ganes de xerrar- l’excusem amb el pensament, confiant que la conversa finirà aviat.

Però la xerradissa esdevé increïblement inacabable i la nostra concentració minva de forma progressiva. Passada una bona estona de mitjanit optem per tancar la finestra. Ho fem amb un cop sec, audible, eficaç, perquè l’entusiasta garlaire s’adoni que totes les finestres del carrer de la Volta de la Perdiu seguim la seva conversa sense cap dificultat.

El nostre gest és infructuós, i el parloteig continua i continua, ara amb riallades que deriven en xisclets que travessen descaradament els vidres de la finestra, ultrapassen els nostres timpans, i assalten -amb desvergonyiment- la nostra sensibilitat, que es va alterant per moments.

-Cal actuar amb educada contundència- decidim sense embuts. Obrim la finestra i ens aboquem, no traient el nas, sinó primer la voluminosa barba. Ho fem amb una lentitud teatral, hieràtica, esperant que capti la seva atenció. Ara li toca el torn al nas, que no és pas petit, on s’hi repengen les ulleres que portem caigudes sota els ulls. Per últim, apareix la calvície que governa la testa. Tot plegat, un panorama gens atractiu.

Continuant amb la representació, girem el cap amb una parsimònia maquinal i estudiada, i li adrecem una mirada difícil d’explicar, una barreja de recriminació i de súplica adolorida que produeix uns efectes immediats. La visió de la nostra closca l’ha espantat, estroncant-li la veu, i provocant una agilíssima retirada dins la casa.

La calma ha tornat a la Volta de la Perdiu.

Estimació al proïsme (Diumenge 30)

Un segle després de la mort de Jesús, rabí Aqiba, un dels grans rabins de la història, martiritzat pels romans l’any 135, sintetitzava la religiositat jueva amb una frase: “Estima els altres com a tu mateix; aquest és el gran principi de la Torà”.

Poc abans del naixement de Jesús, la tradició jueva explica que un pagà s’acostà a rabí Hilel i li digué: “Em convertiré al judaisme a condició que m’ensenyis tota la Torà mentre em sostinc amb un sol peu”. El rabí l’acceptà en el judaisme instruint-lo així: “El que et resulti odiós a tu, no ho facis tampoc al teu proïsme. Aquí tens tota la Torà. La resta és comentari d’això. Vés i aprèn-ho!”.

Entremig de rabí Aqiba i rabí Hilel apareix Jesús, anomenat també rabí pels seus contemporanis. Responent a la pregunta sobre quin és el manament més gran de la Torà, respongué: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”; i afegí: “Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Torà i els Profetes provenen d’aquests dos”.

Aqiba, Hilel i Jesús, tres rabins amb unes coincidències: la primera que visqueren en la mateixa terra durant el llarg període d’ocupació romana de la zona i, la més important, coneixien la Torà amb tal profunditat que sabien extreure’n el més fonamental.

La Torà, que la tradició cristiana anomenem Llei amb un cert desdeny, és un ensenyament revelat que aglutina religiositat, ètica i moral. Com bé resumeix Jesús, citant els llibres del Deuteronomi i del Levític, l’amor a Déu no pot separar-se de l’amor al proïsme. Ho expressava amb una gran delicadesa el llibre de l’Èxode: no maltractis ni oprimeixis l’immigrant, ni cap viuda ni cap orfe, si prestes diners no exigeixis interessos, si et quedes una penyora torna-la ràpid. Dit això, sobren els comentaris.

La religiositat jueva i cristiana que, gràcies a Jesús, compartim els mateixos anhels, també compartim el mateix repte: fer creïble la nostra fe amb la nostra sol•licitud vers el proïsme; el judaisme amb el referent de la Torà, nosaltres amb el referent de Jesús.

Barreges (Diumenge 29)

La història testimonia que el rei persa Cir entrà a la ciutat de Babilònia el 29 d’octubre de l’any 539 aC. No li calgué conquerir-la, la trobà amb les portes obertes i sense cap resistència. L’imperi neo-babilònic s’havia desintegrat progressivament i els perses ocuparen el seu lloc dominant l’antic Pròxim Orient.

Aquest esdeveniment històric el recull el llibre del profeta Isaïes amb una explicació desconcertant: el rei Cir, un estranger, és afavorit per Jahvè i considerat un ungit seu. Jahvè el precedeix per sotmetre-li nacions, desarmar reis i “obrir-li les ciutats perquè no trobi tancades les portes”, al•ludint clarament a la conquesta de Babilònia.

Un any després, l’edicte del rei Cir, datat del 538 aC, autoritzà el retorn als exiliats i la reconstrucció de les muralles de Jerusalem i del temple. Per això és comprensible que el rei persa fos vist pels jueus com un salvador enviat per Jahvè, i encara que no conegués el Déu d’Israel -com subratlla dos cops el text d’Isaïes-, esdevingué un instrument a les seves mans per realitzar els seus designis salvadors. Fins a quin extrem havia arribat el desànim israelita per considerar a un rei estranger com l’ungit de Jahvè!

Aquesta associació de poders divins i poders reials– on hi cauen fins i tot els profetes bíblics!-, forma part de la història de la humanitat, d’orient a occident, i de nord a sud. L’exemple més recent i proper el tenim amb les antigues pessetes que portaven la solemne inscripció: “caudillo d’España por la gracia de Dios”.

Jesús, a l’evangeli, no es deixa atrapar per aquestes barreges que ens neutralitzen i ens hipotequen religiosament. L’Ésglésia espanyola encara està pagant el preu del nacional-catolicisme que imperà durant dècades.

Amb la frase “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”, Jesús s’avançà moltíssims segles, i de forma pacífica, al que la revolució francesa aconseguí guillotinant caps: la separació entre Església i Estat, entre religió i política.

Tanmateix, si la barreja de poder religiós i poder polític pot esdevenir nociva pels pobles, la seva separació absoluta ha propiciat la irrupció de poders ideològics i de poders econòmics que, barrejats amb el poder polític, han esdevingut encara més nefastos. ¿Trobarem algun dia la manera de concretar de forma equilibrada i assenyada la frase de Jesús?

... i de nou aparegut (Cròniques sarrianenques 39)

(Continuació de Cròniques sarrianenques 38)

Ha aparegut! Han passat quasi dues setmanes. S’ha presentat ben cofoi a comunicar-nos que li han concedit la llibertat condicional i que, com havíem pactat, ha deixat immediatament el pis, però amb la brusquedat i manca de formes que el caracteritzen.

No obstant, ha acabat fent-se present. Encara que no ho verbalitzi som els únics que l'escoltem i el prenem seriosament. Sabedor que el seu cap i cor no es corresponen amb el que diu i exterioritza, ha optat per escriure tot el que vol dir-nos. Es deu tractar d’un missatge important.

Expressa que està decidit a començar una nova vida, on ell sigui responsable dels seus actes i s’enfronti directament als seus problemes sense que els altres li diguin el que ha de fer. Sembla com si el discurs que li hem martellejat durant tot aquest temps se l’hagi fet seu.

Ara comprenem la marxa sobtada del pis i l’oblit de les fotografies: unes accions maldestres però expressives de tallar definitivament amb el que ha viscut fins al moment. Ens commou l’esforç que ha fet de redactar el que volia dir-nos: que s’atreveix a volar sol i ho intentarà.

Un cop més, mentre s’explica, la rusticitat el traeix, però el contingut ens emociona, i ens confirma que està ben decidit a continuar el seu procés de reinserció, en el qual nosaltres hi hem tingut una decisiva i esgotadora aportació.

Ha sabut fer-se estimar a causa de la seva transparència, sens dubte mal gestionada, però que reflecteix un candor connatural que, malgrat tot el que li ha passat a la vida, encara li brilla com el seu do més preuat.