Il·luminats per Jesucrist (Diumenge 4 Quaresma)

“Allò que l’home veu no és allò que val”. La frase podria passar com un refrany popular, però són paraules que Iahvè adreça a Samuel perquè faci la correcta elecció del futur rei d’Israel. La frase no deixa de ser desconcertant, perquè quan escollim algú per qualsevol tipus de responsabilitat sempre ho fem a partir del què veiem d’ell. Però l’argument de Iahvè era ben clar: “l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”. Sabem que l’escollit serà David, el més petit de tots, i el relat sembla que es contradigui quan el descriu així: “Tenia el cabell roig i els ulls bonics; tot ell feia goig de veure”. Però no hi ha contradicció, sinó la declaració que la presència externa i el fons del cor coincideixen amb David.

Sant Pau, escrivint als efesis, utilitza el llenguatge de la foscor i de la llum per parlar de la fe: “Germans, en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum”. L’apòstol està parlant d’una foscor interior que ha estat transformada en llum gràcies a "estar en el Senyor". Aquesta llum interior és la nostra fe en Jesucrist, que no només transforma la nostra sensibilitat i la nostra mentalitat: també transforma el nostre tarannà; per això l’apòstol també afirma: “Viviu com els qui sou de la llum”.

L’evangeli de sant Joan, en l’episodi de la guarició del cec de naixement, també utilitzava un doble llenguatge que expressava un doble nivell: la ceguesa física i la ceguesa espiritual. El cec de naixement és guarit físicament per Jesús, i a continuació, obre els ulls de la fe per creure que ell és el Fill de l’home i ho expressa amb molta claredat quan afirma en primer lloc: “només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig”. Aquesta és la resposta contundent que dona als qui l’interroguen i volen diluir la seva guarició. Però l’home guarit, després de ser interpel·lat per Jesús, li confessa amb claredat: “Hi crec, Senyor”. Aquell cec de naixement rep una doble il·luminació: exterior que guareix la ceguesa, i interior que el converteix en creient en Jesús. Per això la primitiva tradició cristiana anomenava al baptisme “la il·luminació”. Per això Jesús critica als contemporanis que l’envolten, que malgrat veure’l amb els ulls físics, i tenint-ho tot a favor: tradició, sensibilitat, religiositat, romanen tancats a creure en ell. La història sembla que es repeteix en la nostra societat catalana, quan també tenint-ho tot a favor per creure en Jesús, fins i tot havent estat batejats, preferim tancar els ulls físics i espirituals per no veure’l. Però Jesucrist seguirà repetint des del cel el que digué a la terra: “Soc la llum del món”.

SUPERMAN

"¿Qué es esto? ¿Un pájaro? ¿Un avión? No, es Superman". Moltes vegades als còmics de Superman sortia aquesta frase. En una situació en la que ja no hi havia sortida, de cop i volta es veia una cosa en el cel i la gent comentava: Què és això? Un ocell? Un avió? No, es Superman. I venia a salvar de la situació. Superman és un dels personatges dels còmics més coneguts i que ha tingut més èxit. Segons tinc entès, va començar als anys 40. Però després n’han vingut altres personatges d’aquest tipus: Spiderman, Batman... tota una colla, que han passat del dibuix, del còmic, a les pel·lícules i als dibuixos animats.

La paraula Superman vol dir Superhome. Als anys 40, quan va sortir això, era el principi de la guerra amb els nazis. I era una de les paraules més emprades gràcies a un pensador que encara continua tenint molta influència: Nietzsche. Ell deia que l’home ha de superar-se, influït pel pensament de Darwin. Deia que igual que totes les espècies s’han anat superant fent-ne altres, l’home s’ha quedat estancat, i hauria de fer una cosa diferent, un superhome. Fins i tot Nietzsche té un llibre que es diu: “Humà, massa humà”. Deia que s’havia de fer una cosa nova, diferent, més que l’home, perquè l’home queda petit. Per tant, s’ha de fer un superhome. I això que va portar tants maldecaps a través de moviments als nazis, també va portar maldecaps per altres cantons, perquè aquesta idea de superar l’home, avui en dia és el nucli de quantitat de coses que són bones de la ciència. No tenen connotacions necessàriament dolentes. Però, al darrera hi ha aquesta imatge, superar l’home, fer-lo etern, buscar pròtesis i més pròtesis perquè la persona duri eternament. Això sí, molt avorrit, però tot ple de pròtesis. Es busca una cosa diferent, una cosa que sigui superior a l’home.

Fins i tot aquí està la gran temptació que ja està en el capítol tercer del Gènesi, molt ben explicat per la serp: “Si menges d’aquest fruit seràs com Déu”. En definitiva, aquesta és la gran temptació que travessa el cor de l’home: ser com Déu, omnipotent, omniscient, sobretot una cosa ben clara, sense dependre de ningú. Religió vol dir estar lligat a... per tant, res, l’home, ell mateix, superhome, ser com Déu o ser Déu.

Aquesta frase de la serp: "sereu com Déu", Déu mateix segurament que hi estaria d’acord, totalment d’acord. Voleu ser com Déu? Sí, cap problema. El problema nostre no és voler ser com Déu, sinó posar l’accent de Déu en l’omnipotència, la força, l’omnisciència, en ser totalment independent... "Tranquils, jo us mostraré com és Déu, com soc jo" diu Déu. I com ho mostra? Encarnant-se. Aquest és Jesús de Natzaret. Voleu ser com Déu? Aquí teniu la imatge. "Qui em veu a mi, veu al Pare", diu Jesús. El gran desig de la persona humana és ser com Déu, ser profundament humà com Déu, perquè Déu esdevé Déu assumint plenament la humanitat, no destrossant-la, no violentant-la, sinó sent persona humana, sent home. Aquesta és la gran proposta que fa Déu. Jesús és Déu amb vosaltres. Imiteu-lo. Voleu ser com Déu? Doncs aquí teniu la imatge a imitar, a seguir, i sereu fills, més del que pensàveu.

I això, que de vegades ens pot semblar una cosa molt externa, està profundament arrelada en la vida quotidiana. La vida quotidiana, avui en dia sobretot, hi ha una al·lèrgia a la religió, i no només en relació amb Déu sinó en tota aquella cosa que sigui depenent de... La gran imatge de la persona avui en dia és ser independent, ser individu, no dependre de ningú, ni de Déu ni dels altres, sinó tot sol. Per això, la imatge de Jesús com a imatge de Déu ens entendreix, ens torna a posar en el que és humà, profundament humà, que és dependre de, i que altres depenguin de nosaltres, perquè la dependència és lo profundament humà. La interdependència.

Per començar, Déu depèn de nosaltres. Per poder-se encarnar va necessitar del sí de Maria. Sense el sí de Maria no es podia encarnar. Sense la col·laboració de sant Josep no es podia encarnar. Sense la nostra col·laboració, sense el nostre sí, Déu no pot intervenir en el món. Déu no pot salvar-nos si no ens obrim a Ell. Necessita el nostre sí. Déu depèn de nosaltres. I ens demana que nosaltres depenguem d’Ell, que confiem en Ell, igual que Ell confia en nosaltres.  Això no és fàcil i és la gran aventura de la fe, confiar en Déu i en concret en Jesús, perquè en Jesús sabem com Déu actua, com Déu pensa, què és el que Déu vol de nosaltres. Aquí hi ha el punt. I això ho podem fer no per les nostres pròpies forces, perquè depenem de Déu, perquè la persona humana és tendrament, profundament depenent, i sobretot depenent de Déu.

La imatge que presideix aquesta església, la Mare de Déu gràvida, és la imatge del que som nosaltres. Déu està al nostre interior, no simplement individualment sinó com a comunitat cristiana. Estem en cinta. I d’aquí ve la nostra força: deixar-lo créixer, infantar-lo, donar-lo a llum com dirà sant Francesc

 Homilia Diumenge IV d’Advent
Fra Jacint Duran
18 de desembre de 2022

Profetes que fan més nosa que servei (Dilluns 3 Quaresma)

“Fes-me'l venir i veurà que hi ha profetes a Israel”. Ho deia el profeta Eliseu al rei d’Israel per guarir de la lepra al comandant siri Naaman. Complint les indicacions del profeta de banyar-se set vegades al riu Jordà, i aconseguida la guarició, la confessió de fe d’aquell siri esdevé important: “Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra”.

 A l’evangeli, Jesús posava els profetes Elies i Eliseu com a model per argumentar els recels que la seva persona despertava en la seva pròpia vila de Natzaret. Quan els diu “No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal” i explica que Elies i Eliseu només van obrar prodigis amb persones estrangeres, la reacció dels seus veïns és immediata: intentar estimbar-lo muntanya avall.

Diguem-ho clar: les persones que testimonien de manera seriosa i eficaç la seva fe fan més nosa que servei. La nostra mediocritat queda en evidència i procurem anul·lar-los. La dita popular ho corrobora: “Ningú no és profeta a casa seva”.

Tot el poble podrà beure (Diumenge 3 Quaresma)

“En aquells dies el poble passava tanta set”. Ho explicava el llibre de l’Èxode referent a Israel, afeixugat de bell principi per les incerteses del seu itinerari pel desert. De fet, les incerteses i les necessitats sempre desvetllen queixes i reclamacions als qui haurien de proveir-nos de certeses i de benestar. Així ho fem amb els pares quan som infants i adolescents, amb la societat quan som joves, amb els governants quan som adults. També ho fem a nivell espiritual amb Déu quan les coses no ens funcionen. En el llibre de l’Èxode hi ha resposta ràpida al clam del poble: Moisès, sensible a la queixa, demana suport diví, que li és lliurat en forma de miracle: una roca de la qual brolla aigua, així “tot el poble podrà beure”, corrobora Iahvè a Moisès. La Bíblia hebrea anomena sovint Déu al·legòricament com la “roca”, per significar la solidesa de la seva persona i per manifestar que d’ell brolla l’aigua que sacia la set espiritual dels humans.

L’evangeli de sant Joan explicava l’intens episodi de Jesús amb la dona samaritana en el pou de Jacob, situat en l’actual Nablus de l’Autonomia Palestina, el tradicional hàbitat dels samaritans amb el mont Garizim com a centre de culte. Després d’escoltar les declaracions de Jesús a redós del pou, la dona samaritana li demana: “Senyor, doneu-me aigua d’aquesta: que no tingui mai més set”. De trobar-se els dos a la recerca d’aigua del pou, acaben parlant de l’aigua espiritual que brolla del nostre interior quan creiem en Jesús. Per això el ritus d’iniciació en el seguiment de Jesús està ambientat amb el signe de l’aigua: l’aigua material i beneïda del baptisme ens banya per fora i per dins amb les aigües sempre vivificadores de l’Esperit Sant, que és l’Esperit de Jesús, i que són portadores de vida inesgotable, de vida eterna.

També ho explicava sant Pau, amb un vocabulari diferent, escrivint als cristians de Roma: “com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm”. L’apòstol explica que creure en Jesucrist significa estar en pau en Déu, és a dir, tenir calmada la set espiritual; i que la fe en Jesucrist ens fa posseir una gràcia segura, és a dir, saber que la nostra aigua espiritual no s'esgotarà perquè està amarada de Déu.

Un present que prepara el futur (Diumenge 2 Quaresma)

“Ves-te’n del teu país”, és l’únic verb en imperatiu present que Iahvè adreça a Abraham. La resta ho anuncia en futur: “el país que t’indicaré”, et convertiré en un gran poble”, “et beneiré i faré gran el teu nom”, “beneiré els qui et beneeixin”, “els qui et maleeixin els maleiré”. Malgrat la nul·la concreció al moment present que Iahvè realitza, la fe i la confiança d’Abraham en aquest futur promès el posen en moviment, a fi que s’acompleixi el que també se li declara en futur: “Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se”. Com succeeix amb Abraham, el nostre present està sempre condicionat i motivat per les expectatives de futur que tinguem.

Sant Pau, escrivint a Timoteu, l’exhorta a encaixar amb dignitat el sofriment present amb “la fortalesa que Déu ens dona”, però sobretot a través de Jesucrist, que “ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat”. L’Apòstol no parla en futur, sinó en present, on el sofriment immediat queda il·luminat i consolat per la presència de Jesucrist. Aquesta és també la nostra realitat: la fe no alleugereix el sofriment però dona resistència per suportar-lo, perquè creiem en un futur ple de Déu i en un present acompanyat per Jesucrist.

L’evangeli de sant Mateu explicava la Transfiguració de Jesús i ho feia en passat: presentava un episodi que, en un primer moment, desconcertà els deixebles per la seva magnificència: la contemplació de Jesús amarat de divinitat de cap a peus. Els tres deixebles escollits, Pere, Jaume i Joan, fan un primer tast del que assaboriran posteriorment amb la resurrecció de Jesucrist. Per aquesta raó “Jesús els manà que no diguessin a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts”. Per posar ordre al sacseig d’aquella meravellosa visió fugaç, i per entendre el seu sentit, els tres deixebles hauran de passar per la prova de contemplar la passió i mort d’aquell que era molt més que un mestre que seguien. Aquest tast els permeté de no tancar les portes a la mort fatal de Jesús; però sobretot de creure en ell quan el van veure ressuscitat. Aquest és el missatge que ens serveix també a nosaltres: els petits tasts que ens aporta la nostra vida de fe, sigui en la pregària personal i comunitària, sigui en compromisos eclesials, sigui en la nostra quotidianitat viscuda amb sentit, esdevenen un pòsit que va augmentant i consolidant la nostra creença en un futur al costat de Déu. El salm responsorial ens ho concretava molt bé quan deia: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.

Li bufà a la cara (Diumenge 1 Quaresma)

“Li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida”. El llibre del Gènesi ens presenta aquesta bella escena per indicar de manera al·legòrica que l’ésser humà és una obra divina. El relat continua dient que Déu col·locà l’ésser humà en un jardí paradisíac, una nova escena per explicar que l’hàbitat on vivim també és obra seva. Però en aquest escenari idíl·lic una tercera escena introdueix una serp xerraire, que provoca l’ésser humà amb afanys desmesurats. Adam i Eva cauen de quatre potes a la provocació i malmeten l’harmonia entre l’home, la dona i Déu. Aquest relat tan conegut no és cap crònica històrica dels orígens de la malvestat humana, sinó que remunta pedagògicament als orígens el que realitzem de manera constant amb el nostre comportament: nosaltres som Adam, som Eva, i fins i tot som la serp, quan oblidem que Déu ens ha bufat a la cara donant-nos l’alè de vida i pensem que esdevé quelcom que gaudim per dret propi; així mateix, pensem que l’entorn que ens envolta no és cap regal diví sinó una propietat que ens pertany. En definitiva, ens pensem que som amos i senyors de tot i que les nostres possibilitats no tenen aturador: aquest és el gran pecat dels humans de sempre.

Sant Pau remetia a aquest relat del Gènesi quan escriu als cristians de Roma: explica que el pecat –figurat en el Gènesi per la serp– l’introdueix el mateix ésser humà en el món amb el seu comportament, i que l’alè de vida que Déu ens bufa a la cara el transformem en alè de mort. Però l’apòstol no és fatalista i afirma amb convicció: “el do no té comparació amb la caiguda”. Aquest do que Déu lliurà malgrat el rebuig humà és Jesucrist, que ens aixeca de les nostres caigudes constants i ens dignifica a través de la seva gràcia. Jesucrist capgira l’espiral del mal que ensorra la condició humana als abismes i l’enlaira vers Déu, il·luminant el nostre destí etern.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de Jesús temptat al desert, que coincideix amb el que indicava sant Pau: que Jesús trenca les estratègies del mal, que en l’evangeli li sobrevenen en forma de temptacions en boca del diable; són temptacions molt difícils d’evitar: el poder, el prestigi i les possessions. De fet, es tracta del que provoca les guerres que vivim, les migracions constants a països rics, l’explotació als països pobres, les injustícies socials, les baralles familiars, les violències de tota mena. Jesús no entrà en aquesta espiral i la rebutja de manera contundent amb arguments de l’Escriptura. Aleshores, acabava el relat: “el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo”. Però a nosaltres el diable no ens deixa estar perquè ens manca convicció i arguments per neutralitzar-lo.