“Li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida”. El llibre del Gènesi ens presenta aquesta bella escena per indicar de manera al·legòrica que l’ésser humà és una obra divina. El relat continua dient que Déu col·locà l’ésser humà en un jardí paradisíac, una nova escena per explicar que l’hàbitat on vivim també és obra seva. Però en aquest escenari idíl·lic una tercera escena introdueix una serp xerraire, que provoca l’ésser humà amb afanys desmesurats. Adam i Eva cauen de quatre potes a la provocació i malmeten l’harmonia entre l’home, la dona i Déu. Aquest relat tan conegut no és cap crònica històrica dels orígens de la malvestat humana, sinó que remunta pedagògicament als orígens el que realitzem de manera constant amb el nostre comportament: nosaltres som Adam, som Eva, i fins i tot som la serp, quan oblidem que Déu ens ha bufat a la cara donant-nos l’alè de vida i pensem que esdevé quelcom que gaudim per dret propi; així mateix, pensem que l’entorn que ens envolta no és cap regal diví sinó una propietat que ens pertany. En definitiva, ens pensem que som amos i senyors de tot i que les nostres possibilitats no tenen aturador: aquest és el gran pecat dels humans de sempre.
Sant Pau remetia a aquest relat del Gènesi quan escriu
als cristians de Roma: explica que el pecat –figurat en el Gènesi per la serp– l’introdueix
el mateix ésser humà en el món amb el seu comportament, i que l’alè de vida que
Déu ens bufa a la cara el transformem en alè de mort. Però l’apòstol no és
fatalista i afirma amb convicció: “el do
no té comparació amb la caiguda”. Aquest do que Déu lliurà malgrat el
rebuig humà és Jesucrist, que ens aixeca de les nostres caigudes constants i
ens dignifica a través de la seva gràcia. Jesucrist capgira l’espiral del mal
que ensorra la condició humana als abismes i l’enlaira vers Déu, il·luminant el
nostre destí etern.
L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de Jesús temptat al desert, que coincideix amb el que indicava sant Pau: que Jesús trenca les estratègies del mal, que en l’evangeli li sobrevenen en forma de temptacions en boca del diable; són temptacions molt difícils d’evitar: el poder, el prestigi i les possessions. De fet, es tracta del que provoca les guerres que vivim, les migracions constants a països rics, l’explotació als països pobres, les injustícies socials, les baralles familiars, les violències de tota mena. Jesús no entrà en aquesta espiral i la rebutja de manera contundent amb arguments de l’Escriptura. Aleshores, acabava el relat: “el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo”. Però a nosaltres el diable no ens deixa estar perquè ens manca convicció i arguments per neutralitzar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada