EL NOSTRE COR S'ABRUSAVA

 L’altre dia un economista deia que la millora econòmica actual és, bàsicament, en la retallada dels sous més baixos. I, darrerament,  acompanyat amb  la puja dels preus de l’habitatge.  Ja hi tornem a ser,  llogar una habitació, una habitació, no un pis,  a Arenys costa entorn de 200 euros al mes. I com més t’apropes a Barcelona, més car. I quan algú sense recursos troba una d’aquestes “gangues” no li pots dir que ho denuncií ja que no tindria on anar o encara seria més car. Igual que no es pot denunciar situacions com la d’un hotel molt a  prop d’aquí on s’acumulen mesos i mesos per pagar als treballadors. I no són els únics casos. I els sous no és que sigui massa elevats.  Per això Càrites, cada vegada, ha d’ajudar més gent que té feina. No s’arriba a final de mes. I això a Arenys, però no sols a Arenys.

El ser sensible al sofriment de l’altre i ser concret en l’ajuda és una exigència de tot el Nou Testament. En la Primera Carta de Joan llegim: “que el teu amor no sigui només de frases i paraules sinó de fets i de veritat” . També ho veiem en la Carta a Jaume: “Si un germà o una germana no tenen vestit  i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: aneu-vos-en en pau, però no li donava allò que necessita, de què servirà?” “la religió agradable als ulls de Déu és ajudar als orfes i les viudes en les seves necessitats”. I això mateix és el que trobem en els fets dels apòstols d’una manera més organitzada: “tenien en comú tots els seus bens; venien les seves propietats i les altres coses que podrien tenir, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú”.

Això és fruit , no simplement d’un esforç, d’una revolta, sinó: ”d’una gran alegria” ens diu Pere. Aquesta alegria que neix: de reunir-se per partir el pa i pregar en comú, com diu els Fets del Apòstols.

És el que van experimenta els Apòstols aquells diumenges amb el ressuscitat: de la por pesaren a l’alegria; de la increença a la fe; del ressentiment al perdó; del tancament a la pau. Tot era fruit de trobar-se amb el ressuscitat el dia del Senyor, tot partint el pa.

Però Jesús Ressuscitat es podia reconèixer per les seves  ferides: “porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat”. Jesucrist se’ns fa sempre present en les nafres del nostre món. El reconeixem en elles: “tot el feu a un d’aquests petits a mi m’ho feu” . I certament que això ens fa participar de la pau i de l’alegria del ressuscitat, però també ens descol·loca, ens fa trontollar, ens posa en qüestió, com Tomàs. Qui no participa d’aquest sentir-se descol·locat en l'ajuda a l'altre està tractant amb “usuaris”, amb “clients”, però no amb germans, amb iguals que et posen entre l’espasa i la paret. I que no sols et posa en qüestió a tu mateix, sinó també el món que hem fet entre tots.

Cal que el ressuscitat una i altre vegada ens parli, ens recordi que Ell hi és. Cal saber que ell ens convoca, no ens vol sols. Cal asseure’s amb Ell i que parteixi el pa i el reconeguem.  I reconèixer “que el nostre cor s’abrusa dins nostre quan ens parla pel camí i ens obra el sentit de l’escriptura” i el sentit de tot.

LA FALSA NEUTRALITAT

No se si s’ha fet. Però imagineu-vos, per un moment, que es fes una pel·lícula sobre Messi. Però que la fes algú que no li agrada el futbol. I així volgudament la pel·lícula no fes cap referència al Futbol. O que algú fes una pel·lícula sobre Bach, però sense cap referència a la música. En un cas com en l’altre certament que podrien aportar dades i fets, fins i tot interessants, però no entendríem res del motiu que movia la seva vida. I no entendria el perquè s’ha fet conegut, d’ on li vindria l’admiració que desperta i el cor de la seva personalitat. Això mateix passa amb la figura de Jesús. Ara ha sortit una pel·lícula en que el seu director , Rodrigo Garcia, diu explícitament que no li interessa l’aspecte religiós de Jesús. No dic que una pel·lícula així, i fins molts estudis que es fan sobre Jesús, des d’aquesta perspectiva no-religiosa  no puguin aportar algunes dades interessants. Però certament no tocaran el cor i el centre del que Jesús mateix presenta com al seu centre vital. El foc que el motiva. El per què de la seva vida. A Jesús només ens posem en camí de entendre’l des de la seva relació amb el Pare. És la porta que ens obre el camí al Regne present entre nosaltres.

Cada any per aquestes dades, a l’entorn, de la Setmana Santa, els mitjans de comunicació ens ofereixen pel·lícules, reportatges, entrevistes en aquest sentit. Tot parteix, com un fet, ni tant sols es qüestiona la mirada freda de la increença. És l’època en que es posa en dubte les fonts de la Bíblia, que es redueix tota la historia del cristianisme (i altres religions) a pura lluita pel poder. No es qüestiona, ni es justifica la perspectiva no creient, simplement es dona per un fet demostrat, com si fos l’actitud neutral, l'objectiva.

És el que amb molta sinceritat Emmanuel Carrère, en el seu llibre el Regne confessa. Ell havia estat creient i diu: “El problema és que quan no ets creient no pots evitar …sentir-te superior als creients”. I aquest és el sentiment en que vivim els creients: sentiment d’inferioritat. Moltes vegades he sentit creients que s’expressen tot dient d’un no creient: “però és respectuós”. I és que normalment no sentim que ens tractin amb respecte, com diu Carrère.

Tendim a amagar la nostra fe. No solament no parlant-ne, sinó no actuant o no opinant amb coherència amb ella. Tenim por que se’ns noti, que siguem tinguts per "els de Missa". I això va matant poc a poc, per ofec, la nostra fe. Cal que sentim la veu imperiosa de Jesús: “surt a fora” “deslligueu-la, deixeu-la caminar”. Ell és la resurrecció i la vida, qui creu en Ell viurà per sempre. Ell ens immergim en aquesta vida. Ell és allò que ens defineix, ens constitueix. Sense Jesús som inintel·ligibles, com una pel·licula de Bach sense música. En la pregària inicial dèiem: “Que progressem contínuament en aquell amor, pel qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar fins a la mort”. Submergim-nos en Crist.

Per salvar la nostra vida Jesús va donar la seva. L’ intercanvi. En el cap. 11,50  de Joan es diu que la raó per la qual els saduceus van decidir matar Jesús fou haver donat la vida a Llàtzer. Per mi.

Ell és la nostra vida eterna, o potser millor, infinita. Ell viu en nosaltres. El text de Joan en aquest capítol 11 diu de Llàtzer “aquell que estimeu”, “Jesús estimava Marta, Maria i Llàtzer”. L’anomena “el nostre amic”. Jesús, es commou, plora per ell.

TOT JO TINC SET DE VÓS

Aquest dies de tant de fred moltes parròquies i comunitats cristianes s’han mobilitzat per ajudar i acollir. Ha sigut sobretot la parròquia de sta Anna de Barcelona la que més s’ha mobilitza. La nau de l’església s’ha convertit a la nit en dormitori i durant el dia en menjador i això sense deixar de celebrar l’eucaristia i altres trobades normals en una església catòlica. La quasi totalitat de comunitats cristianes disseminades pel món són llocs on s’acull als qui passen necessitats.

En l’església ressona les paraules les paraules de Jesús: “tot allò que fèieu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho fèieu a mi”. I també ressona amb força en que comencem la quaresma: “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

L’home necessita menjar, beure i, també ser acollit, ser estimat. I, també, i encara més, tot home, per petit que sigui, té fam i set de Déu. No podem oblidar-ho, o tractaríem els altres d’una manera parcial i mutilada. L’altar és una taula parada, una taula parada per a tots ens recorda l’altar on es celebra la Missa.

Per sant Francesc tot porta significació de l’Altíssim. Tot és símbol que ens remet a Déu. El sol, la lluna, l’aire i el foc, la lluna i les estrelles. Però sobretot la vida quotidiana de l’home és un símbol de Déu, una porta, un diàleg amb ell. Tot el que passa a l’home és una transparència que assenyala a Déu. Tot en l’home porta significació de Déu. Només en aquest marc l'home s’entén a ell mateix. Tot assenyala més enllà d’ell, és significació, imatge de Déu. Tot ell tendeix cap a Déu. Certament que hi veu amb els ulls, però també té una mirada interior, hi sent amb les orelles, però també amb el cor, Gustem amb el paladar, però també “tastem i veiem que n’és de bo el Senyor”, com diu el salm.

En el salm 62 hi llegim: “de bon matí jo us cerco. Tot jo tinc set de Vós, per vós es desviu el meu cor , com terra eixuta sense una gota d’aigua”. Tenim set d’aigua, certament, però hi ha una set que ens crida a cercar una font que ens porta a cercar una font amagada que com diu sant Joan de la creu: “solo la sed nos alumbra”.

Jesús dirà a Jerusalem segons el capítol 7 de sant Joan: “qui tingui set que vingui a mi; el qui creu en mi que begui i del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Que és com un ressò, un aprofundiment del que ens diu avui: “ el qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set; l’aigua que jo li donaré jo es convertirà en una font que brollarà sempre per donar-li vida eterna”que brolla de Jesús, que brolla en els deserts més inhòspits, encara que a vegades només en sentim la remor.

“Els voluntaris no han de fer de voluntaris. Només han de fer de persones” Això deia la monja teresiana que ha estat al peu del canó a Sta Anna,Viqui Molins. Així és com se sentia tractada aquella la semaritana per Jesús. Des de la proximitat i envoltada pel misteri d’un Déu que pren rostre i en condueix al més profund d’un mateix.    

Llavors de vida eterna (Diumenge 15)

"Germans, els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat que més tard s'ha de revelar en nosaltres". Ho deia sant Pau en la segona lectura, escrivint als cristians de Roma, encoratjant-los en la fe perquè les persecucions i els martiris presents no els fessin perdre la perspectiva futura d'una recompensa al costat de Jesucrist. Sant Pau ho arrodoneix dient que no només els cristians de Roma, sinó tots els cristians "gemeguem igualment dins nostre esperant l'hora que serem plenament fills."

Aquestes i altres frases paulines i evangèliques que conviden els creients a perseverar en la fe pensant en el nostre destí definitiu, han quedat molt sacsejades en la nostra cultura occidental actual. Un primer pal a les rodes va ser el concepte marxista d'alienació, aplicat inicialment a un proletariat explotat pel capitalisme i transportat al món religiós amb la famosa frase "la religió és l'opi del poble", catalogant la religió d'adormidora de consciències amb promeses d'un futur inexistent. Aquest judici negatiu a la religió sumat a la negació del més enllà ha estat una solemne clatellada als creients europeus que quedem socialment desautoritzats i intel·lectualment en evidència amb la nostra creença en la vida eterna.

El segon pal a les rodes és que la vida terrenal amb les seves constants possibilitats i creixents aspiracions ens té per una banda enlluernats; però per l'altra banda estem també ben preocupats i ocupats a resoldre els seus grans problemes. Tot plegat absorbeix la nostra atenció material, emocional,  psicològica i existencial fent-nos oblidar la vida celestial i les promeses de vida benaurada que proclama la nostra fe. El nostre "més ençà" és tan estressant que no ens queden energies per pensar i sobretot per recrear el "més enllà". Aquesta clatellada és més subtil i és la fusió del pensament marxista que nega la vida futura i el pensament capitalista que la menysté. Són les temptacions actuals que ens volen allunyar de Déu.

No obstant les influències determinants d'aquests pensaments, nosaltres prioritzem el pensament diví que es concreta en la paraula que surt dels seus llavis manifestant-nos que "no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat". Així ens ho revelava el profeta Isaïes en la primera lectura i així mateix ho revelà Jesús als seus deixebles amb la paràbola del sembrador: la llavor divina sempre acaba donant fruit malgrat el terreny sigui poc propici o advers, perquè els seus designis travessen pacientment la història de la humanitat amb una llavor que no és terrenal sinó celestial i que ens estira a tots cap a dalt.

"Muntat humilment en un ase" (Diumenge 14)

"Muntat humilment en un ase". Així és com la lectura del profeta Zacaries ens presentava l'entrada del rei a Jerusalem. Malgrat es diu que aquest rei farà coses espectaculars, una entrada així és poc lluïda i poc convincent. Els reis han d'entrar a les ciutats en un cavall pura sang o en una carrossa, o modernament en un cotxe blindat i escortat. 

Aquesta escena del rei entrant triomfalment a la ciutat muntant un ase la trobem repetida en els 4 evangelis, concretament en l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, aclamat com el Messies i rei d'Israel. Jesús davallà per la muntanya de les Oliveres muntat humilment en un ase, tota una declaració d'intencions del tarannà del seu messianisme, de la seva condició de rei. De fet, aquella entrada també va ser poc convincent: pocs dies després moria crucificat a les portes de la mateixa ciutat.

Però que no s'entengués el significat d'anar muntat damunt un pollí no va ser culpa de Jesús sinó dels qui el portaren a la creu amb convicció. Ells i nosaltres som víctimes del protocol que adjudiquem a les persones segons el seu estatus. ¿Ens imaginem, més enllà de la propaganda puntual, un gran personatge volant en "low-cost", agafant un tren de Rodalies, el metro en un dia de vaga, un autobús interurbà sense aire condicionat, o fins i tot prenent un taxi que són prou cars? I si ho fessin els miraríem de reüll  i ens semblarien poc convincents. El director d'una gran empresa mereix un cotxe i conductor mentre que el recepcionista ha de pagar-se el metro per arribar al treball. Un servidor pot volar en low-cost assegut en un seient estret, però el papa Francesc, per la seva condició de cap de l'Església, ha de fer-ho en un avió privat. És així ens agradi o no.

Però Jesús va més enllà de protocols i la imatge de muntar damunt un ase queda plena de contingut quan a l'evangeli ens diu que ell és "benèvol i humil de cor", que vol dir molt més que ser bona persona; significa trencar protocols i esquemes per arrenglerar-se amb els qui no pintem res ni mai pintarem res; significa compartir la quotidianitat irrellevant de la majoria i ajudar-nos a omplir-la de sentit i de contingut; implica anar més enllà dels nostres deliris de grandesa que ens fan perdre la pau i l'oremus i  trobar el repòs i la llibertat que ens dóna saber-nos a les mans de Jesucrist, que ens aparta la mirada de l'immediat i ens ensenya la bella perspectiva d'un horitzó sense fi. Sant Pau ens ho indicava en la segona lectura: "No viviu segons les mires de la carn sinó segons les de l'esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres". Aprofitem-ho i no ho malmetem!

Les sentències de Jesús i de rabí Nehunia Ben HaQana (Diumenge 13)

En l'època del Nou Testament, a Palestina, a cavall entre el segle I i II, hi havia un rabí anomenat Nehunia ben HaQana. Era ric i tenia molts servents, però es caracteritzava per seva mansuetud i capacitat de perdonar. Tot plegat li serví per proposar aquesta dita que reflectia el seu pensament i el seu tarannà: "Qui es carrega al damunt el jou de la Torà, se li descarrega el jou de la reialesa i de l'atenció a les coses mundanes; i qui es descarrega el jou de la Torà, se li carrega al damunt el jou de la reialesa i de l'atenció a les coses mundanes."

Amb aquesta reflexió tan expressiva rabí Nehunia senyalava els beneficis d'un estil de vida religiós i les incompatibilitats amb un estil de vida no religiós; un missatge intercanviable amb el que Jesús ens deia en l'evangeli d'avui. Per captar la proximitat dels dos missatges substituïm Torà per Jesús en la dita del rabí i veurem que segueix quadrant: "Qui es carrega al damunt el jou de Jesús, se li descarrega el jou de la reialesa i de l'atenció a les coses mundanes; i qui es descarrega del jou de Jesús, se li carrega al damunt el jou de la reialesa i de l'atenció a les coses mundanes". 

Però cenyint-nos a l'evangeli, Jesús fa les comparances amb els pares i els fills, no per rebutjar-los, sinó per recalcar que les opcions de fe impliquen renúncies i incompatibilitats: "Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi," sentenciava Jesús. És a dir, l'opció de fe per Jesús genera molts beneficis, però implica assumir canvis d'estil de vida, refer escales de valors, reordenar prioritats. Això cal fer-ho de bell principi, però també constantment per mantenir-nos fidels. No obstant, aquest missatge no és exclusiu per l'àmbit religiós; totes les opcions que hem fet i que fem a la vida les fem per bé, però aquestes sempre generen canvis, renúncies o incompatibilitats. És el joc de la vida! Un sí a una cosa genera sempre un no a altres: "No es pot posar un ciri a Déu i un altre al dimoni", seria la conclusió. Acabem amb una anècdota: una vegada un jove acabat de casar preguntava, amb certa picardia, a un frare jove acabat de professar:  "Què sents a l'haver renunciat a totes les dones del món?"; el frare jove li respongué: "El mateix que tu, que has renunciat a totes menys a una".

Sense por, fora i dins l'Església (Diumenge 12)

"No tingueu por" deia Jesús tres vegades en l'evangeli de Mateu: "No tingueu por dels homes", "No tingueu por dels qui maten només el cos" i "No tingueu por" en general. L'evangeli situa en temps de Jesús la problemàtica que afectarà dècades després a un cristianisme incipient que començava a incomodar i a sofrir persecucions del seu context religiós, social i polític: el judaisme fariseu, els dirigents saduceus, els tetrarques, els governadors romans, el emperadors, que veien aquell nou col·lectiu de seguidors de Jesús hostil al Judaisme i a l'Imperi romà. No és difícil fer actualitzacions d'aquestes frases de Jesús, però sense oblidar que sempre ha estat difícil expressar alliberadament la nostra fe: durant la persecució religiosa en la Guerra Civil, durant la connivència manipuladora del nacionalcatolocisme, avui dia amb el desdeny subtil (i no tant subtil) sota l'empara d'un estat laic.

No obstant, les coses prenen un caire diferent quan els conflictes succeeixen portes endins com descriu dramàticament el profeta Jeremies en la primera lectura. Les seves denúncies valentes provoquen l'assetjament dels seus propis germans israelites que cerquen la seva perdició. L'únic a qui el profeta pot clamar ajut és a Déu, perquè el seu entorn és tot en contra seva. Per això també podem aplicar el "No tingueu por" a les situacions internes que envolten la nostra realitat eclesial. La situació del profeta Jeremies no és quelcom únic, sinó que s'ha repetit en no poques ocasions dins el Judaisme i el Cristianisme, que personatges rebutjats en el seu moment històric, posteriorment han estat reconeguts. Posem només un exemple: Martí Luter, un autèntic proscrit dins el catolicisme i 700 anys després estem commemorant les seves 95 tesis com un progrés eclesial. 

No són poques les vegades que confonem la unitat i la comunió en la fe amb l'obediència submisa i acrítica als dirigents eclesials. Això pot arribar a fregar el pecat d'idolatria. Qüestionar, dissentir, no compartir declaracions o decisions concretes dels nostres dirigents religiosos no significa ser un mal cristià o ser un mal catòlic, sinó exercir de manera responsable la nostra creença, que sempre toparà amb tots aquells que com diu la dita són "més papistes que el papa". Els cristians no som seguidors d'autoritats religioses humanes, que són canviants; les respectem i les escoltem siguin o no de la nostra corda; els cristians som seguidors de Jesucrist, el Fill de Déu, que ha enviat l'Esperit Sant a la seva Església perquè la governi. Tots hem rebut aquest do des del nostre bateig, un do que ens empeny a no tenir por i a expressar la nostra fe de manera alliberada a dins i a fora de l'entorn eclesial.

Benèvol i humil de cor (Sagrat Cor de Jesús 2017)

"Jo sóc benèvol i humil de cor" diu Jesús en l'evangeli de Mateu, expressant el seu batec interior més íntim i posant de relleu el seu tarannà. Però la frase també connecta amb el batec més íntim del seu poble, Israel. No és casualitat que l'evangeli utilitzi el mateix llenguatge que el profeta Sofonies quan menciona "un poble humil i pobre que cercarà refugi en el nom del Senyor". Es tracta de la categoria teològica dels "Pobres de Iahvè", els anabim, aquells que malgrat les pobreses de tota mena i les adversitats de tota mena es mantindran fidels a Déu. 

Jesús s'arrenglerà teològicament i existencial-ment amb aquest col·lectiu sofert i perseverant de creients que no pinten res i no destaquen en res. Amb ells no cal gastar energies fent-se veure o aparentant. Amb ells i amb Jesús al bell mig, trobarem el repòs que tant desitja el nostre cor.

El Parenostre arameu (Dijous 11)

El Parenostre en arameu que Jesús recitaria als deixebles no ens ha arribat, però la versió grega del Nou Testament mostra afinitats -i àdhuc influències- amb l’antiquíssima pregària jueva del Qaddish que consisteix en magnificar i santificar el nom de Déu. Una de les versions més antigues que es conserven diu així:

Exaltat i santificat sigui el seu gran Nom

en el món creat segons la seva voluntat.

Que Ell estableixi el seu regne

durant la nostra vida i durant els nostres dies,

i durant la vida de tota la casa d’Israel,

ràpidament i pròximament.

El Qaddish seria probablement una oració devocional personal en temps de Jesús i que posteriorment s'incorporava en la litúrgia sinagogal. Semblantment podem dir del Parenostre de Jesús, ensenyat com un model de pregària personal segons Mateu, o com una pregària identificadora dels deixebles de Jesús segons Lluc. La tradició cristiana l'ha convertit en la pregària col·lectiva per excel·lència però sense oblidar el seu ús personal que ens soluciona tantes vegades la nostra pregària quan no sabem que dir i el Parenostre ens ve com anell al dit.

Qui se n'assabentarà? (Dimecres 11)

L'evangeli que hem escoltat era el mateix que es proclamava el Dimecres de Cendra, quan iniciavem el temps litúrgic quaresmal que enllaçava amb la cinquantena pasqual. Aquest context litúrgic concedia al fragment un plus de vibració que ara no tenim. Potser estem condicionats perquè  avui comencem oficialment l'estiu i la inspiració es relaxa fruit de la calor ambiental.

Amb tot, compartim aquest interrogant que deixem sense resposta: quan el relat evangèlic exhorta que ajudem el necessitat en secret, que preguem d'amagat i que fem dejuni dissimuladament, ¿se'ns està dient de no publicar-ho en el nostre bloc o la nostra web? de no explicar-ho en cap correu electrònic? de no penjar cap foto a facebook? de no fer cap piulada a twitter? ni d'enviar cap whatsapp? Aleshores, qui se n'assabentarà?

Perfectes? (Dimarts 11)

"Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare celestial" és una de les sentències que Jesús va desgranant en l'evangeli de Mateu després de les Benaurances. Jesús apuja el llistó col·lectiu predicant intencionadament una doctrina de màxims, en aquest cas convidant-nos a ser perfectes ―així ho diu el text grec― com el Pare celestial. 

Essent literalistes, és impossible ser perfectes o bons del tot, i més com el Pare del cel. Essent creients, sabem que tampoc és possible; però Jesucrist sacseja les mil excuses que posem a la nostra imperfecció i ens proposa un camí evangèlic de creixement constant. Jesucrist segueix sacsejant-nos quan anem enrere enlloc d'anar endavant, quan se'ns pugen els fums o ens aburgesem pensant haver assolit nivells acceptables de perfecció. Jesucrist no pararà de sacsejar-nos fins al darrer moment, quan riurem plegats del ridícul que haurem fet tantes vegades pensant-nos que som prou bons, o si més no, més bons que els altres.

Sóm realment capaços? (Dilluns 11)

 
"No et desentenguis de qui et vol manllevar" proclamava el final del fragment de l'evangeli. Unes frases abans també recalcava: "No us hi torneu contra els qui us fan mal". 

Ens preguntem posant-nos la mà al cor: és possible fer això? Potser si tenim un bon dia, o qui ens ho fa ens cau bé, aleshores serem capaços de fer-ho; però com a tarannà? 

Ens consolem i ens animem des de la fe amb el verset que introduïa l'evangeli: "La vostra promesa fa llum als meus passos, és la claror que m'il·lumina el camí".

Corpus Christi 2017

Fa un parell de dies un frare explicava que les monges on ha celebrat diàriament l'eucaristia durant 20 anys li han comunicat que el seu servei s'acabarà en breu: han quedat dues germanes i la congregació pensa tancar aquesta presència. Corpus Christi.

Fa pocs dies un mossèn rural compartia que en breu potser li assignin dos pobles més als quatre que ja assisteix; l'actual rector està ja molt malalt i no pot tenir-ne cura. Corpus Christi.

No són poques les comunitats religioses contemplatives femenines que han de fer mans i mànigues per aconseguir un prevere que els celebri l'eucaristia diàriament. Corpus Christi.

No són pocs els fidels d'entorns rurals que només tenen missa dominical en el seu poble cada quinze dies o cada mes. Els altres diumenges, si poden, han de desplaçar-se als pobles del voltant. Corpus Christi.

És cert que podríem ressenyar realitats eucarístiques més estimulants i espectaculars, i més avui que celebrem la solemnitat del Corpus; però mencionem aquesta cara més amagada per subratllar que aquest Corpus Christi quotidià i discret, perseverant i esforçat, àdhuc sofert, és el que dóna valor i sentit a la solemnitat d'avui, venerant i exhibint Jesús sagramentat a dins i a fora de les esglésies.

Amén de les sensibilitats personals i els tarannàs de les comunitats cristianes que determinen la manera de celebrar la festa del Corpus, la diada d'avui convida preveres i laics d'entorns rurals (eucarísticament poc assistits) a valorar els esforços que fan;  als preveres i fidels urbans (que gaudim d'excés d'oferta eucarística) a agrair les comoditats que tenim. Uns i altres no hem de perdre de vista la promesa "del viurà per sempre" que Jesús proclama en l'evangeli als qui facin comunió amb el seu cos i la seva sang.

La festa d'avui gairebé clou la temporada de celebrar Primeres Comunions que a tots ens afecta més directament o indirectament. Ambdues coses ens permeten constatar que el cos i la sang de Jesucrist que rebem de forma sagramentada en cada eucaristia és molt més que una tradició: és un estil de vida. Un estil de vida  que no només ens organitza el diumenge, sinó que marca la nostra manera de ser i de fer amb els altres. Un estil de vida que enfortim en cada celebració, i que esdevé una avantsala de la degustació dels bens eterns.

A qui prediquem? (Dijous 10)

"Quan prediquem, no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor" deia sant Pau a la primera lectura. 

Però entre anunciar Jesucrist i anunciar-se un mateix hi ha un entremig, que és el que habitualment assumim els predicadors, que és anunciar formalment Jesucrist com el Senyor però veladament anunciem la nostra idiosincràsia, que plaurà a uns i desplaurà a altres. M'atreviria a dir que potser no sabem fer-ho d'una altra manera. 

La forma de dignificar aquesta barreja també la indica l'apòstol: "nosaltres som els vostres servidors per amor de Jesús". Considerar-nos servidors dels qui hem de predicar és la manera de purificar-nos dels nostres grans o petits egos que subtilment projectem en les nostres prèdiques.

Proximitat divina (Santíssima Trinitat 2017)

"La Trinitat vol estar amb nosaltres! I els tres alhora!" Amb aquesta nitidesa un frare veterà del convent resumia aquest migdia la festa litúrgica d'avui: la Santíssima Trinitat. De fet, aquest "voler estar amb nosaltres" de Déu, és un repte no gens fàcil d'acomplir, sobretot si ho comparem amb el nostre "voler estar amb els altres", perquè malgrat ho fem ple d'estimació i d'un compromís total, pot esdevenir angoixant o neutralitzador, reprimint o anul·lant l'altre.

"Voler estar amb l'altre" és un aprenentatge perpetu que ens purifica interiorment, perquè implica un estira i arronsa inacabable que ens ensenya a respectar l'altre sense allunyar-nos, a estimar sense aclaparar, a ser present sense intimidar, a esperar quan hi ha distanciament, a acollir quan hi ha retorn, a callar quan hi ha tensió.

Tot això i molt més ho fa de meravella aquest Déu u i tri que ens governa com a Pare, que se'ns revela com a Fill i que ens acompanya com a Esperit Sant. La primera lectura ens expressa aquest "voler estar amb nosaltres" de Déu a través de la seva gran misericòrdia: "Sóc el Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor".  ¿Quina por hem de tenir d'aquest Déu que es manifestà a Israel de manera tan comprensiva just després que el poble es construís i adorés un vedell d'or mentre Moisès encara era dalt la muntanya rebent les taules? Moisès reconeix la rebel·lia del poble però també reconeix la misericòrdia divina que tot ho perdona. Aquest és el Déu tant de l'Antic com del Nou Testament.

La segona lectura ens presenta el "voler estar amb nosaltres" de Déu en l'àmbit de la comunitat, on les relacions entre els seus membres han de possibilitar que "la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i el do de l'Esperit Sant" siguin enmig nostre. La comunitat és la gran mediadora que ens apropa o també ens allunya de Déu. D'aquí el gran compromís de saber irradiar aquesta presència, que és un do que se'ns regala. 

Per últim, l'evangeli de Joan ens presenta el "voler estar amb nosaltres" de Déu en forma de salvació gràcies a Jesucrist. Malgrat se'ns digui que els qui no creuen que Jesucrist és el fill de Déu han estat condemnats, això no contradiu que ell ha vingut a salvar el món. És tracta d'una acusació a aquells que en el segle I refusaven ostentosament Jesucrist. Aquesta acusació avui dia l'hem d'utilitzar amb molta prudència i sense oblidar que els designis divins són de salvació i no de condemnació. I si no ho entenem, deixem que Déu faci la feina. No el vulguem substituir, que ben segur que ho faríem malament.

DEIXAR-NOS SORPRENDRE PER DÉU

Dimecres, 7 de juny de 2017

Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27

Aneu ben errats... ha de ser una dura resposta a oïdes d’aquells saduceus que anaren a trobar Jesús per posar-lo a prova. Imagineu-vos, si no, que som un grup de teòlegs reputats i famosos i de cop i volta sentim que Jesús ens diu aquestes paraules: Plantegeu malament tota aquesta qüestió perquè desconeixeu el poder de Déu i el que diu l’Escriptura. I en canvi, crec que de tant en tant ens és necessari i molt sà escoltar aquestes o d’altres paraules semblants vingudes dels llavis de Jesús, que facin trontollar allò que donem per sabut, perquè penso que la nostra conversió (el nostre girar-nos vers Déu) ha de passar també per acceptar que sigui Ell mateix qui qüestioni, potser fins i tot de soca-rel, allò que creiem o pensem creure de Déu.

El que dèiem a nivell, si voleu, intel·lectual també pot ser bo que ens passi a nivell existencial. Tobit, que fins avui l’havíem vist que aguantava tot com un nou Job, esclata en plors i la desesperació el fa dir: Ara, Senyor, que es faci la vostra voluntat, i deixeu-me morir en pau, més m’estimo morir que no pas viure. Però Tobit també va ben errat... perquè Déu té altres plans (com per Sara). La voluntat de Déu no és que Tobit mori, és tota una altra cosa (caldrà que llegim la història completa a les nostres bíblies). Aquí també ens cal ser prudents en treure conclusions, però jo voldria pensar que, davant i dins les circumstàncies que poden aclaparar-nos, hi ha espai per aquesta altra resposta de Déu que pot ser totalment diferent de la que pensem, de la que podríem esperar donada la situació X per la qual ara passem. Certament, com a humans anhelem conèixer totes les respostes, volem veure clara una porta de sortida davant els nostres problemes... no és fàcil anar aprenent a posar humil confiança en aquest Déu que no sols té altres plans per a nosaltres... sinó també un plans que sabem són de vida, perquè és aquest el Déu de vius i no de morts de què ens parla Jesús. Ho hem de reconèixer: caldrà deixar-nos sorprendre per Déu SEMPRE.

Ascensió 2017

Amb la festa de l'Ascensió la Pasqua fa el seu espetec final que culminarà diumenge vinent amb la festa de la Pentecosta. És cert que cada diumenge de l'any celebrem que Jesús ha ressuscitat, fins i tot ho celebrem cada dia participant de l'eucaristia, però els 50 dies del temps litúrgic pasqual que commemoren la resurrecció de Jesús és un regal que hem d'assaborir com mereix, des de les lectures pròpies a l'altar més guarnit, des del ciri pasqual a l'aspersió de l'aigua, des de la benedicció solemne final a l'al·leluia de comiat. 

Celebrar que Jesús ha ressuscitat és reconèixer que després de la mort hi ha una altra vida, i això no és cap broma; i Jesucrist ho testimonià amb les aparicions als seus deixebles. Però la festa de l'Ascensió que celebrem avui hi afegeix un plus: Jesucrist fa un pas més i puja a les altures per seure a la dreta del Pare. Des d'allí ens indica amb tenacitat el camí segur cap al cel; des d'allí ens assegura una acollida misericordiosa. Què més li podem demanar?

És cert que parlar de coses celestials a gent com nosaltres que toquem tant de peus a terra i estem tan implicats en quefers terrenals, ens pot sonar a "música celestial". Però l'Ascensió de Jesús al cel ens serveix per reduir distàncies entre cel i terra, per omplir la nostra vida terrenal de celestialitat, que és el mateix que dir d'esperança i de confiança en un futur de plenitud garantit per Jesucrist.

Parlar de coses celestials no és restar bocabadats mirant el cel com els deixebles en la primera lectura, sinó fer cas del suggeriment dels dos homes vestits de blanc: viure la nostra vida sense perdre de vista l'horitzó d'un futur retrobament amb Jesucrist de forma plena i definitiva. Viure amb aquesta expectativa ens ha d'ajudar a lidiar la quotidianitat amb perseverança i fidelitat.

Parlar de coses celestials és no oblidar el que diu Jesús als deixebles abans de d'enlairar-se: "Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món". Es tracta de creure que ell hi és, misteriosament, àdhuc silenciosament, però que hi és. Això ens eixampla les perspectives de tantes coses: quan el fracàs ens ha ensorrat, quan els conflictes ens han vençut, quan les expectatives d'èxit s'han esvaït. Aleshores només queda mirar el cel i contemplar Jesucrist entronitzat, el triomfador dels fracassos, dels conflictes i de la mort. 

Jesucrist assegut a la dreta del Pare és amb nosaltres cada dia des del cel, però també present a la terra a través del Seu Esperit Sant. Això és el que celebrarem diumenge vinent.

Ni orfes ni desemparats (Pasqua 6)

"No us deixaré orfes, tornaré a venir", anuncia Jesús als seus deixebles en el context del darrer sopar. Avançant-se als esdeveniments els promet un Defensor, "perquè es quedi amb vosaltres per sempre". Presència i acompanyament són les proclames de Jesús prèvies a la seva mort i resurrecció. 

Presència i acompanyament són dues necessitats bàsiques pel nostre creixement físic, intel·lectual, moral i religiós. Si tenim al costat nostre qui constantment ens protegeix, ens acull, ens anima, ens ensenya, creixerem a tots els nivells. Quins són els nostres immensos agraïments quan ens ha succeït així! I quins són els nostres dolorosos laments quan no ha estat així, o quan ens hem allunyat volgudament d'aquesta presència i d'aquest acompanyament! Per això el sentiment d'orfandat és inevitable en la nostra vida: l'allunyament o la pèrdua dels avis, de familiars, dels pares, de la parella, del company de treball, del confessor, de l'amic fidel, de persones han estat referents ens fa sentir desvalguts, desemparats, insegurs, indefensos. 

Preveient aquest situació, amb la frase "tornaré a venir" Jesús anuncia la seva futura presència als deixebles. Malgrat restaran dramàticament orfes amb la seva mort, poc després romandran entusiasmadament joiosos contemplant-lo ressuscitat. Per això també els promet un Defensor, l'Esperit Sant que concretarà el seu acompanyament "per sempre". Nosaltres, l'Església que camina en la Història, i d'Orient a Occident som els receptors d'aquest Defensor promès per Jesús, perquè no ens sentim ni indefensos, ni insegurs, ni desprotegits en la nostra vivència i la nostra pràctica de la fe.

 Perquè l'Esperit Sant no és una energia que flueix pel cosmos i que els humans aprofitem si estem relaxats, concentrats, o en comunió amb la natura. L'Esperit Sant és accessible encara que estiguem malhumorats, deprimits o fins i tot plens de pecats. L'Esperit Sant és l'Esperit de Jesucrist, l'Esperit salvador i misericordiós de Déu que reposa en el nostre món i que concretem de manera visible a través dels signes sagramentals. Els sagraments són gestos dissenyats per la comunitat creient per concretar una presència que esdevé real malgrat no la vegem ni la toquem. La funció d'aquests signes sagramentals, degudament ensenyats i degudament valorats, és transmetre de generació en generació que Jesucrist acompanya perpètuament la seva Església. El contingut d'aquests signes sagramentals és el do de l'Esperit Sant, el nostre Defensor, que manlleva tot sentiment d'orfenesa, que ens fa sentir en comunió amb els germans, que ens fa sentir acompanyats per Déu i per Jesucrist en tot moment.

La torre de la Sagrada Família dedicada a Jesucrist (Pasqua 5)

Si Déu vol i les previsions es compleixen l'any 2020 contemplarem l'edificació més alta de Barcelona: serà la torre principal de la Sagrada Família dedicada a Jesucrist, de 172'5 metres, que junt a la torre dedicada a la Mare de Déu (de quasi 140 metres) i les 4 dels evangelistes (de 135 m), constituiran les 6 torres centrals de l'edificació. 

Segons els dissenys de Gaudí la torre dedicada a Jesucrist expressarà la frase de Jesús que hem escoltat a l'evangeli: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida". Es tracta d'un projecte artístic i arquitectònic fascinant destinat a expressar visualment uns conceptes teològics que marquen el nucli de la teologia cristiana: que Jesucrist ‒mort, ressuscitat, i assegut a la dreta del Pare‒ és el camí veritable que ens porta a la plenitud en Déu. 

I això que diem així de ràpid sintetitza el sentit de la nostra existència creient. Per a nosaltres Jesucrist és camí, veritat i vida en el nostre ençà i en el nostre enllà, a la terra i en el cel. Són dues realitats: una que veiem i vivim; i una altre que no veiem però que gràcies a la fe en Jesucrist ja assaborim. Perquè creure en Jesucrist té un doble valor: el primer és tenir un referent clar en la nostra vida terrenal; i el segon és aspirar a un destí benaurat després de la mort. 

No són poques les vegades que dubtem sobre els millors camins a seguir per a nosaltres i els nostres, sobre quines opcions són més adequades. No són poques les vegades que ens costa apreciar les veritats amagades i discretes que ens envolten quotidianament. No són poques les vegades que vivim insatisfets o decebuts perquè confonem vida amb èxit, plaer o gaudi. Per això el testimoni de vida de Jesús explicat en els evangelis és font de discerniment per caminar amb sentit en aquest món. Per això, com ens deia la segona lectura, "hem de proclamar la lloança d'aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable". 

Aquesta experiència de fe expressada com el pas de les tenebres a la llum, queda arrodonida pel destí final: arribar a la vora del Pare per gaudir del Déu creador, etern i misericordiós; entrar en una nova dimensió de la nostra existència després de la mort; gaudir de la benaurança eterna; admirar com Jesucrist dóna plenitud a totes les esperances humanes. També ens ho deia la segona lectura: "el qui creu no quedarà defraudat". Jesucrist n'és el principal garant.

Mans lliures i arreu (Pasqua 2017)

La capella del Santíssim de la basílica de Montserrat llueix una imatge de Crist Ressuscitat obra de Josep Maria Subirachs. Es tracta d'un gran panell vertical de pedra; la superfície és llisa i sense silueta del cos; només hi ha esculpit el rostre, la ferida del costat, les mans i els peus. Sota els peus hi ha encaixat el tabernacle; i al davant, essent part del mateix bloc de pedra, hi ha l'altar per celebrar l'eucaristia. 

Podríem definir aquest Crist com unes extremitats sense figura que testimonien la llibertat i la polivalència del Ressuscitat: els peus són lliures de moure's en diverses direccions i les mans són lliures d'actuar en diferents accions, talment com un desplegament multiforme i simultani que arriba arreu, però sempre partint de la figura del Ressuscitat. Així és com els evangelis expliquen les primeres aparicions de Jesús: simultànies, en diferents indrets i a diferents persones; a Maria Magdalena i a les altres Maries al voltant del sepulcre, als deixebles reunits en la sala alta, a Pere, a dos deixebles caminant a Emmaús.

Però les mans i peus del panell de Subirachs porten gravades les marques dels claus perquè no oblidem el que també indiquen els evangelis: que el Ressuscitat era el Crucificat. I aquestes ferides, originàriament doloroses, ara guareixen els ferits i els nafrats de tota mena ‒que ho som tots‒, si ens deixem renovar i vivificar per la presència del Ressuscitat.

Subirachs esculpeix la ferida del costat en forma vertical i intencionadament gran, però estreta i profunda. Ho interpretem com el dolor de comunió que pateix Jesús Ressuscitat, una ferida perpètuament oberta que fa memòria dels qui moren injustament com ell, com els 46 coptes assassinats pregant en les esglésies d'Alexandria i Tanta. De la ferida original l'evangeli ens diu que hi brollà sang i aigua, sacrifici i purificació, l'eucaristia i el baptisme, signes perennes del Ressuscitat. De la ferida actual en donen testimoniatge la sang de tantes víctimes i les aigües baptismals que avui beneïm. Finalment, el rostre del Ressuscitat del panell té forma triangular i està expressament il·luminat. Hi destaquen uns ulls grans i oberts; la distància exagerada entre celles i ulls donen intensitat i profunditat a la mirada, deixant entreveure que res no s'escapa al seu esguard atent i silenciós.

El Crist Ressuscitat de Subirachs irradia silenci; no li cal parlar per fer-se veure, que ho fa de manera parcial, simultània i multiforme. Per això nosaltres celebrem la seva presència al voltant de l'altar; per això fem comunió amb ell amb el pa i el vi eucarístic; per això el venerem en el tabernacle; per això discernim les seves petjades escoltant l'Escriptura; per això revifem la nostra fe en ell renovant les promeses baptismals; per això ens il·luminem interiorment admirant el ciri pasqual; per això apreciem les seves nafres en les nostres. Per tots aquests motius ens fem ben nostra la proclama pasqual: "El Senyor veritablement ha ressuscitat".