No feu cap mal a la terra (Tots Sants 2024)

“No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu”. Ho escoltàvem en el llibre de l’Apocalipsi, en boca d’un àngel que posava ordre als quatre àngels encarregats de fer mal a la terra i al mar. De fet, el llibre de l’Apocalipsi no ha de servir per argumentar que els aiguats mortals d’aquests dies al País Valencià han estat obra d’aquests àngels, perquè aleshores no haurem entès l’Apocalipsi ni el seu missatge, que no és de malaurança sinó de benaurança. Els quatre àngels expressen que Déu domina cel, terra i mar, i que els seus designis són de marcar el front de tots els creients: la multitud que constitueix les dotze tribus d’Israel i la multitud incomptable de nous creients d’arreu. El missatge a extreure d’aquesta escena és que la nostra lloança ha d’eixamplar aquest cercle creient a tothom. Aleshores, es compliran els designis divins, que són aplegar cel i terra al voltant de Jesucrist per lloar-lo eternament.

De fet, els creients no hem de tenir por als designis divins, que no són de condemna, sinó de salvació. Per trencar aquesta mala visió, la carta de sant Joan parlava de Déu com a pare i dels creients com a fills i filles: “Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Sentint-nos fills i filles, viurem la nostra vida terrenal amb esperança, sabent que tot acabarà bé i a prop seu: “Sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”.

En el discurs de les benaurances de l’evangeli de Mateu, Jesús concreta i resumeix de manera brillant els designis divins sobre tots els humans. Només al final fa referència directa als deixebles: “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies”. Ser deixeble de Jesús implica assumir un plus d’incomprensions i fins i tot de persecucions, com la història s’encarrega tan sovint de manifestar. Però Jesús no deixa de considerar-los feliços. Més encara, els diu: “Alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel”.

Com a creients en Jesucrist no hem de buscar excessives recompenses terrenals, només les justes, perquè les veritables recompenses són les celestials. Allí hi ha tots els sants que aclamen Déu nit i dia. Allí volem afegir-nos-hi amb els nostres difunts, que ens han precedit en el camí de la fe.

Tots hi seran (Diumenge 30)

“Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien”. Així parlava el profeta Jeremies, en nom de Iahvè, anunciant als israelites el retorn a Jerusalem després de la diàspora i la deportació a Babilònia. Aquest retorn inclourà a tothom, des del més fort al més feble, perquè la voluntat divina és aplegar sempre a tothom, com un pare bo. Així ho manifestava el profeta: “Perquè jo soc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran”.

El salm cantava aquest anunci profètic de renovació i de retorn: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”. El poble, retornat a casa, recomençava la seva vida proclamant que Déu acompanya el seu poble a les verdes i a les madures.  

L’evangeli de Marc explicava l’episodi de Bartimeu, el cec captaire de Jericò, que reclamava compassió de Jesús, a qui anomenava “Fill de David”, perquè, malgrat la seva ceguera, reconeixia la presència del Messies. Aquest és el missatge subtil de l’episodi: que un cec marginal, gràcies a la seva fe, reconeix la proximitat divina a través de Jesús com a Messies d’Israel. Per aquesta raó li demana amb convicció que es compadeixi d’ell. Però els qui envolten Jesús són incapaços d’apreciar-ho, per la senzilla raó que els falta la fe suficient per anar més enllà del que veuen els seus ulls. Per això Jesús diu a Bartomeu: “Ves, la teva fe t’ha salvat”. Per això l’evangeli clou l’episodi dient: “Hi veié i el seguia camí enllà”. El qui, per la fe, veu qui és veritablement Jesús, li demana compassió, i, guarit, el segueix camí enllà.

La carta als Hebreus també donava un missatge subtil i potser més complicat d’entendre, perquè la nostra religiositat no té la figura del gran sacerdot, l’aleshores gran responsable de la tradició jueva de presidir el culte en la diada de les Expiacions, l’anomenat Yom Quipur, el jorn sagrat de rebre el perdó diví dels pecats. Aleshores entendrem que Jesús també és anomenat gran sacerdot per voluntat divina, per exercir un sacerdoci de compassió molt més excel·lent que el dels humans. La raó d’aquesta excel·lència és que ell és el Fill en majúscula: “Tampoc el Crist no s'atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t'he engendrat.”

Travessant els cels (Diumenge 29)

“El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor”. Són paraules implacables que el profeta Isaïes explicava del poble d’Israel, presentat en singular i definit com a servidor diví. El profeta s’arriscava a donar raó teològica d’un fet històric dramàtic pel poble d’Israel, que va ser la destrucció del temple de Jerusalem i la seva deportació a Babilònia. Es tracta, diu Isaïes, d’un període de purificació que farà bé a propis i a estranys, i que culminarà positivament, Per això afirmava: “Veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme”. La tradició cristiana s’inspirà en aquests passatges del Servent Sofrent d’Isaïes per entendre el sentit de la passió, la mort i també la resurrecció de Jesús: “Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum”, “amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres.”

Per aquesta raó, els creients de les dues aliances, la primera al Sinaí i la segona a l’eucaristia, proclamem plegats la resposta del salmista: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós”. De fet, la nostra esperança creient, que és molt més que optimisme, té com a horitzó assaborir les realitats celestials: a petits tasts en la vida terrenal i, en plenitud, en la celestial.

L’evangeli de sant Marc explicava aquestes pretensions creients a través dels deixebles Jaume i Joan, germans de sang, que demanaven a Jesús de seure a la seva dreta i a la seva esquerra quan fos glorificat. La resposta de Jesús és que el destí celestial és a les mans de Déu i, que les aspiracions celestials, no han d’anar acompanyades d'aspiracions terrenals, sinó de sacrificis personals. Veient que els altres deixebles, indignats, també reclamen la seva cadira, Jesús els ho diu ben clar: “el Fill de l'home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”.

Les aspiracions celestials les concretava molt bé la carta als Hebreus exhortant a mantenir-nos ferms en la professió de fe en Jesús, el qual, “travessant els cels, ha entrat davant Déu”. És des de les altures on Jesucrist té cura de nosaltres i ens espera amb els braços oberts. Així ho expressava la carta: “Acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l'hora, l'auxili que necessitem".

 

L'ENVEJA , LA GELOSIA

Els nens fan una de les coses més difícils. Un nen, quan té un germanet, se li desvetlla aquest ventall de sentiments que no sap controlar: d’enveja, de gelosia, es creu no valorat... No és fàcil passar de ser sol a acollir algú altre que sigui nou a casa. Costa molt.

Per això, la mateixa Escriptura moltes vegades posa, fa surar, fa treure tots aquests sentiments contradictoris que hi ha al nostre interior i que no entenem, i que són precisament la incapacitat, la dificultat, el dolor d’acollir aquell que no és dels nostres. Perquè per molt germà que sigui, en principi no és dels nostres. Costa molt. I això ho tenim molt arrelat en el nostre interior.

La Bíblia contínuament ens presenta aquestes dificultats, començant ja per la tragèdia que significa Caín i Abel. Però podríem seguir per quantitat de personatges a la Bíblia que mostren aquest antagonisme dels sentiments cap a les persones que ens fan ombra, o que ens sembla que ens fan ombra. La dificultat de viure amb gelosia, la dificultat de viure amb enveges... perquè les tenim. I això ho projectem, no simplement amb els nens sinó amb les nostres relacions de treball, de comunitat..., fins i tot d’església. Quantes enveges i dificultats! la dificultat d’acollir-les. De reconèixer que les tenim i saber-les treballar.

Sant Francesc tenia una frase en que ressona la tradició, els Pares de l’Església, sobretot sant Joan Crisòstom. Deia ben clarament tot meditant una paraula de sant Pau: “Què tens que no hagis rebut?” Pensem-ho. Què tenim que no hàgim rebut. En què tenim dret de reivindicar coses que no són nostres? Tot ho hem rebut. Sant Francesc ho deia ben clarament: “Què tens que no hagis rebut? I si ho has rebut, per què te’n glories, per què te n’apropies? No és teu”. Seran una reflexió de les paraules de sant Joan Crisòstom que dirà: “Déu ha donat tot el necessari perquè tots puguin viure”. El problema és quan hi ha hagut uns quants que s’ho han apropiat. Aquesta és la dificultat. S’ho han apropiat però no és d’ells.

La carta de sant Jaume és molt dura: “Ai de vosaltres els rics, la vostra riquesa s’ha podrit, i el jornal que heu escatimat als vostres treballadors clama al cel”. És el crit d’un Déu que ens ha fet tots de casa, i veu amb dolor l’apropiació indeguda dels béns només per a uns quants.

Moltes vegades Càritas ha d’ajudar gent que treballa. I per què els ajuda? Perquè no arriben a finals de mes i no poden pagar, normalment, el pis en què viuen. Això no ha de ser així. Déu ho ha fet tot per a tots. I és aquesta la disposició que se’ns demana, la de sant Francesc, que sapiguem que tot ho hem rebut de Déu no per apropiar-nos-ho sinó per entrar en comunió amb els altres i no parlar de mi sinó de nosaltres, passar del “jo” al “nosaltres”, del “meu” a la “fraternitat”. Aquí hi ha el gran treball a fer.

Jesús sempre serà per a nosaltres aquell que no és dels nostres, sempre, perquè és Déu, i Déu sempre ultrapassa, trenca esquemes i ens fa sortir de les nostres quatre idees més o menys clares.

Tant de bo que avui el Senyor ens donés aquest sentit de pobresa i de senzillesa que ajudi a fer un món més just segons la voluntat de Déu. I no sigui la gelosia, l'enveja, l'apropiació qui ens governin.

 

 Homilia Diumenge XXVI durant l’any
Fra Jacint Duran
29 de setembre de 2024

 

 

VEURE I MIRAR

Segurament que les coses i fets que veiem durant un sol dia, per la televisió, pel carrer, per tants llocs i pantalles, abans no es veia en tota la vida. Ens passem la vida veient gran quantitat de coses. Amb el zàping, anem passant d’un canal a un altre sense mirar, només veient i veient i veient... Però cal subratllar una cosa. Veiem moltes coses, moltes, com mai, però en mirem molt poques. És diferent veure que mirar. Mirem molt poc. No ens fixem amb el que tenim al costat. No fixem la mirada, simplement veiem de passada. Veiem però no mirem.

I el cas és que la persona humana és algú que per constitució se sent mirat. Ens sentim mirats. Quan fem qualsevol cosa sentim la mirada d’algú. Som algú que està no simplement vist, sinó mirat profundament.

Aquesta és la història de la Bíblia, la història de l’Antic Testament i del Nou. Un dels textos més centrals, que es troba al llibre del Èxode.  Déu mirà el seu poble oprimit, es feu càrrec de la situació i el volgué alliberar. El mirà. La mirada de Déu sobre el seu poble és constant.

I continua el text dient que Moisès veié i mirà l’esbarzer incandescent que es cremava però no es consumia. El mirà. I finalment, diu el text que Moisès es tapà els ulls perquè no gosava mirar Déu. Mirar vol dir tenir l’atenció posada en l’altre. I quan l’altre és Déu tot pot canviar.

Això ho trobem també en Jesús. Si llegiu els evangelis veureu també les mirades de Jesús. En l'Evangeli de Sant Marc diu que Jesús es mirà amb afecte aquell home ric que li preguntà com aconseguir la vida eterna. Jesús o simplement el veié, no simplement el mirà, sinó que el mirà amb afecte. La mirada de Jesús és dirigida, amb afecte.

Però a vegades la mirada de Jesús també és dura. Hi ha el text, també de Marc, d'una dona que tenia la mà paralitzada. I Jesús els pregunta als fariseus i mestres de la llei si és lícit curar en dissabte o no. I el text de sant Marc diu que tothom callava. I Jesús, diu el text, “se’ls mirà de fit a fit, indignat per la seva duresa de cor”. La mirada indignada de Jesús, per tantes vegades que el nostre cor està empedreït i tancat.

També hi ha una altra mirada, que corprèn molt, que és quan sant Pere nega Jesús durant la passió i sant Lluc diu que Jesús lligat amb els soldats es gira i el mira. Pere arrenca a plorar. Jesús mira. Però normalment les mirades de Jesús a l’evangeli són mirar i cridar, a la vora del llac, crida a Pere, Andreu, Jaume, Joan, Mateu..., els mira i els crida: “Seguiu-me”. Aquesta és la mirada que hem de deixar reposar sobre nosaltres mateixos. Aquesta és la mirada que hauríem de saber copiar-la també nosaltres. Mirar amb afecte, mirar a Jesús i seguir-lo.

De fet, la mirada de Jesús reposa sobre nosaltres, perquè canviem el cor, perquè nosaltres sapiguem mirar amb la mateixa mirada i sentiments del Senyor Jesús. Homilia Diumenge

 

XXVIII durant l’any
Fra Jacint Duran
13 d’octubre de 2024

 

Més que la salut i la boniquesa (Diumenge 28)

“L’aprecio més que la salut i la boniquesa”. Ho afirmava la primera lectura referint-se a la saviesa, que també la  considerava com el tresor més gran que un ésser humà pugui aconseguir. Es tracta de declaracions que trenquen els esquemes humans habituals, però, en el fons, ¿quin profit en traiem de la salut, la boniquesa i la riquesa si som uns necis i uns caps de pardal? Els beneficis de la saviesa els expressava el final de la lectura: “Amb la saviesa m’han vingut tots els béns”.

Però la Bíblia no entén la saviesa com posseir molts coneixements per obtenir bons guanys, sinó com l’art de viure la vida amb sentit i amb l’esguard posat en les altures. Així ho concretava el salmista invocant Déu: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”, i també: “Doneu encert a l'obra de les nostres mans”.

De fet, la sintonia amb Déu és fonamental perquè visquem la nostra vida amb seny i tocant de peus a terra. En aquest sentit, la carta als Hebreus proclamava, sobre la paraula divina, que "esclareix les intencions i els pensaments del cor". Per aquesta raó, quan ens manca lucidesa i discerniment a l'hora de prendre decisions, ens hi ajuda la paraula de Déu, que és “viva i eficaç, més penetrant que una espasa de dos talls”.

Per últim, l’evangeli de sant Marc explicava que la saviesa divina es manifesta encarnada en Jesús. Per això un home li pregunta què calia fer per obtenir la paraula divina, que “esclareix les intencions i els pensaments del cor.” Quanvida eterna. La invitació de Jesús a vendre el que tenia per donar-ho als pobres i, que a continuació el seguís, trencà els esquemes d’aquell home voluntariós, que, com detallava l’evangeli: “Se n'anà tot trist, perquè era molt ric”. Jesús aprofita l’avinentesa per qüestionar de manera provocativa la riquesa humana, no perquè sigui intrínsecament dolenta, sinó perquè la contraposa a les riqueses del Regne de Déu, encarnades en la seva persona. Per això Jesús explica als seus deixebles que, deixar-tot per seguir-lo a ell, és la millor manera de gaudir d'aquesta vida, però sobretot, per obtenir la vida eterna, el que aquell home ric volia aconseguir.

EL TEMPS

Aviat canviarem l’hora una altra vegada. Passarem de l’horari d’estiu a l’horari d’hivern. Per tant, ens haurem d’aixecar una hora més tard i el rellotge s’haurà d'adaptar. Hi ha un temps, el del rellotge, que és absolutament intranscendent, el muntem nosaltres, els humans,  tant és així que el podem tirar endavant o endarrere i quedar-nos tan tranquils. Per tant, hi ha un temps del rellotge, regulat per nosaltres. Però hi ha un altre temps, el biològic, i aquest no el podem canviar tan fàcilment. És el temps del nostre cos. El cos té un temps, té un rellotge, i no està a les nostres mans tirar-lo endavant o endarrere. Cada una de les milions de cèl·lules que tenim van fent el seu curs, es desperten, s’aixequen, tenen un horari i van fent tot un procés. Nosaltres no som amos del rellotge biològic.

Però encara hi ha un tercer temps, l’interior. Això ho ha estudiat un alemany que ha fet un llibre sobre el temps. Hi ha un tercer temps, segons ell, el temps interior. És el temps psicològic amb què vivim les coses. De vegades hi ha una visita que es fa molt agradable i el temps passa volant. Cronològicament és el mateix, el rellotge marca la mateixa hora però nosaltres ho vivim molt ràpid. En canvi, hi ha altres moments en què tenim una visita pesadíssima i que no acaba de marxar, i el rellotge sembla que s’hagi alentit, va molt poquet a poquet. Les coses negatives les vivim d’una manera diferent. Per tant, hi ha també el temps interior.

Podríem afegir un quart, que aquest senyor no té en compte, el temps de Déu. Com es viu el temps quan Déu és el nostre centre. Jesús ens ho mostra. L’evangeli de sant Marc, que està molt ben estructurat, ens mostra com organitzava un dia Jesús, com tenia cronometrar un dia, què feia en un dia.

Com començava Jesús el dia? Què tenia programat? Segons l’evangeli de sant Marc, s’aixecava quan encara era fosc, anava a un lloc solitari i pregava. Així començava Jesús la seva jornada segons l’evangeli de sant Marc. Quan encara era fosc anava a un lloc solitari i pregava al Pare. Aquí hi ha la primera cosa central de Jesús. Jesús programa la seva vida a partir del temps de Déu, del temps del Pare.

I continua: després d’aquesta centralitat, estan els germans. El primer que feia després de la pregària, Jesús va a passejar per la vora de llac de Genesaret. Però no va a passejar per fer footing, ni les passes que s’han de fer, ni controlar el rellotge biològic a través d’aquests rellotges que hi ha ara que marquen els passos que fas... No tenia rellotges d’aquests. El primer que fa Jesús és formar la seva família, i crida a Pere i al seu germà Andreu, i a Jaume i Joan. Més endavant diu el motiu: perquè estiguin amb ell i enviar-los a predicar. Fa la seva família. Després, què fa amb aquesta família? Lògicament, seure a taula i dinar. A Jesús li agrada la taula compartida.  Assegut a taula treballant, formant la seva família.

Primer la centralitat de Déu, que sempre hi és, però necessita temps. Després el temps dedicat a la família, i després a la predicació. Una predicació que desconcerta, una predicació que costa entendre, però feta amb autoritat, amb força, que treu el mal, que allibera.

I quart. En què ocupa el dia Jesús? En guarir.  Es passa fins a la nit guarint, restablint, curant, predicant. Així organitza Jesús el seu horari. Ell té el temps de Déu.

Per això és bo que en començar el text de sant Marc també nosaltres ens preguntem: com tinc jo organitzat el meu temps?, com ocupa Déu el meu temps?, o simplement estic centrat en mi mateix, en les meves preocupacions, les meves cosetes, el meu telèfon biològic?, o estic massa preocupat pel temps cronològic i estic pendent sempre del rellotge? Com organitzo el meu temps: cronològicament, biològicament? Quin lloc ocupa Déu en la visió del temps? Perquè, en definitiva, som temps. I quan diem que hem de donar la vida per Déu i per germans estem dient, literalment, que estem donant temps. Si no donem temps no ens estem donant.

I perquè això sigui possible ha de passar el mateix que va passar amb els que escoltaven Jesús a Cafarnaüm. Cal quedar estranyats davant de Jesús. Jesús ens ha d’estranyar. Potser l’escoltem massa sovint i no l’entenem ni ens deixem interpel·lar, però hauria de passar el que els hi passava a aquells que l’escoltaven a Cafarnaüm, que quedaven estranyats, admirats per la doctrina predicada amb autoritat  que té la força d’alliberar.

Homilia Diumenge IV durant l’any
Fra Jacint Duran
28 de gener de 2024