Fer possible l'impossible (Diumenge 7)

A l'evangeli Jesús recita un repertori d'impossibles: si et peguen en una galta, para l'altra; si et volen prendre el vestit, afegeix el mantell; si t'obliguen a fer una cosa, no la facis a contracor; dona quan et demanin; deixa't enganyar; estima els enemics; prega pels qui et persegueixen. 

Amb aquestes instruccions Jesús convida a anar més enllà del que considerem correcte, just, acceptable, tolerable. Dient això, vol que trenquem els nostres espais de confort i de control, deixant-nos interpel·lar tothora pel que ve de fora, i que exigeix una atenció constant. Jesús trenca esquemes de manera provocativa, i vint segles després, els qui volem ser deixebles seus, encara no sabem on mirar quan escoltem aquest evangeli tan directe, tant interpel·lador. Si en alguns textos de l'Escriptura tenim clar que no s'han de llegir al peu de la lletra, i que s'han d'interpretar, són precisament aquests, que ens sacsegen de dalt a baix, per dins i per fora. Per això hem de diluir-los tot el possible. 

Jesús s'inspirà en l'Antic Testament al fer aquestes propostes. El llibre del Levític ens oferia un petit tast en la primera lectura: no tinguis malícia als teus germans; no callis davant del què està malament; no siguis venjatiu, no siguis rancuniós; estima els altres com a tu mateix. Ja veiem que l'Antic Testament no està superat per a un cristià, com de vegades podem escoltar. 

Si volem sintonitzar amb aquestes instruccions, hem de fer el canvi de registre que sant Pau proposa en la segona lectura: "si algú es té savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat". El món present dona instruccions de tota mena, i encara que totes puguin ser bones —que és dir molt—, aquestes no miren més enllà de la realitat terrenal, i els referents últims queden desdibuixats. No succeeix així amb una persona creient, que té els horitzons ben definits: "Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant", deia la primera lectura. "Sigueu bons del tot, com ho és el vostre pare celestial", deia Jesús a l'evangeli.

NO-VIOLÈNCIA I AMOR INCLUSIU

Diumenge, 23 de febrer de 2020 (VII del Temps Ordinari)

Lv 19, 1-2.18-19/Sl 102/1 Cor 3, 16-23/Mt 5, 38-48

L’altre dia vaig tenir una bona estona de conversa amb un amic. Ell es declarava creient, però també es declarava una persona que pren certa distància amb les exigències ètiques de Jesús. Aquesta conversa em va recordar una altra que vaig tenir fa molts anys amb un company de feina amb qui, després de parlar sobre les evidències que feien tan creïbles l’existència de Jesús de Natzaret com la de Sòcrates (que era el que semblava preocupar-lo), acabà la conversa amb un: “Bé, però és que Sòcrates no m’exigeix que canviï de vida. Jesús, sí”. Tots dos amics coincidien amb una idea bàsica que hom pot, amb cert humor, resumir així: “Jesús, està molt bé, però em complica la vida”.

No sé què pensarien si tinguessin l’oportunitat d’escoltar, com nosaltres, les lectures d’avui diumenge que ens parlen del que podríem anomenar la no-violència (parar l’altra galta, evitar la venjança...) i l’amor als enemics!!! Hem de reconèixer, però, que aquestes són coses que, quan ens passen, ens fan topar amb la gran dificultat que tenim de practicar-les. Jesús, però, com per acabar-ho d’adobar, ho resum amb un: Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. No és una opció, doncs... és el que hauríem de ser.

No crec (no, al menys, quan hom té l’oportunitat de rellegir els evangelis i de llegir alguns comentaris) que Jesús tingui com a principal missió la de voler-nos complicar la vida. Entès això, sorprèn que el que Jesús demana no ho fa posant-se Ell mateix com exemple, sinó posant en el centre, com a model, el Pare del cel qui fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. El Pare és la referència. Caldrà prendre-s’ho seriosament, doncs!

La primera lectura, del llibre del Levític, ens revela que el que Jesús ensenya no s’ho ha tret de la màniga, sinó que té un fonament en la pròpia religió del poble d’Israel que entén tot manament com a voluntat de Déu; podríem dir, com “allò que a Ell li agrada veure fer als seus fills perquè els fa més semblants a Ell”. Però també evidencia que Jesús ve a portar a plenitud, ve a eixamplar l’horitzó d’aquesta Llei revelant el cor profund de Déu: un Pare-Mare que perdona tothom que se li apropa (i per això espera de nosaltres que perdonem setanta vegades set), un Pare-Mare que té cura de tothom (i per això espera que construïm ponts i no murs, hospitals i no presons), un Pare-Mare que inclou tothom (i per això espera que siguem inclusius i no elitistes).

Fem nostra la pregària col·lecta (la que recull la intenció principal de la missa d’avui) i demanem que per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat. Serà un sà exercici que ens prepararà per a la Quaresma que la setmana vinent començarem.

Tradició i novetat (Festa de la càtedra de sant Pere 2020)

L'evangeli d'avui, que corresponia a sant Mateu, també l'escoltàvem abans d'ahir, en la versió de sant Marc. Sorprèn l'explicació tan diferent que donen un i altre evangeli després de la confessió de Pere. A l'evangeli de Marc, Jesús etziba a Pere: "Fuig d'aquí, Satanàs". A l'evangeli de Mateu, entre altres coses, Jesús li promet: "Et donaré las claus del Regne del cel". 

Com sempre, hem de donar valor a les dues versions, i entendre-les en el context de cada evangeli. L'evangelista Mateu insisteix en harmonitzar tradició i novetat, creients de matriu jueva amb els de matriu gentil. Per això emfatitza les atribucions i la missió de Pere, com la figura que aglutinava uns i altres. Primer, se'l menciona amb el nom hebreu: "Simó, fill de Jonàs". A continuació, Jesús l'anomena: "Tu ets Pere". Dos noms que representen dues maneres originàries de seguir Jesucrist: des de la tradició del poble d'Israel, i des de la novetat que s'anomenarà Església.  

Després de vint segles de tradició eclesial, no podem oblidar que la càtedra de sant Pere, si vol ser fidel a la missió originària, ha de seguir aglutinant tradició i novetat: respectant la tradició, i sempre oberta als canvis que li proposa la novetat.

Generació adúltera i pecadora (Divendres 6)

A l'evangeli, Jesús tracta els seus contemporanis de "generació adúltera i pecadora". Hem d'enquadrar aquesta expressió dins el marc escatològic d'aquests versets, on l'acusació vol ser més un advertiment que una condemna, perquè l'objectiu és estar preparats "quan el Fill de l'home vindrà amb els seus àngels en la glòria del seu Pare". 

  
L'expressió "generació adúltera i pecadora", no va adreçada només als contemporanis de Jesús, ni "als altres" del nostre temps: també va per nosaltres, que adulterem la nostra fe, la nostra consagració religiosa, el nostre ministeri, la nostra vida comunitària i eclesial, la nostra vida familiar i laboral. Nosaltres també formem part de la generació adúltera i pecadora dels nostres temps, i també ens cal estar preparats. Aprofitem la Quaresma que se'ns acosta per fer-ho.

Cometeu un pecat (Dijous 6)

La carta de sant Jaume exigeix de no fer accepció de persones dins la comunitat, tractant diferentment les distingides de les  pobres. El paràgraf acaba dient: "si feu diferències entre les persones, cometeu un pecat". 

Es tracta del mateix pecat de Pere a l'evangeli, quan Jesús li diu: "Fuig d'aquí Satanàs!". Pere és acusat de voler passar al davant de Jesús, de situar-se pel damunt, de voler controlar-ho tot. L'evangeli de Marc explica que ser deixeble de Jesús, va més enllà de reconèixer-lo com a Messies; es tracta de seguir-lo en el camí de la creu, que és el camí de no controlar la situació ni les persones; de posar-se al mateix nivell que els altres, de suportar pacíficament que et situïn a nivells inferiors.

Fins de lluny estant (Dimecres 6)

 
A l'evangeli, Jesús guareix de manera progressiva la ceguesa d'un cec. L'evangelista Marc vol que llegim aquest relat de miracle de manera al·legòrica: Jesucrist també obre, progressivament, la mirada interior de fe als qui ens atansem a ell, a fi de ser guarits de les nostres cegueses, a fi d'esdevenir deixebles seus, a fi de seguir-lo en el camí de la creu. 

L'evangeli explicita que el cec acabà veient-hi "fins de lluny estant". La mirada interior que Jesucrist aguditza als qui creuen en ell, possibilita la contemplació de la realitat des d'una perspectiva més ample, més alta, i més profunda.