"Tots vindran aquí i veuran la meva glòria". Són paraules del
profeta Isaïes que hem escoltat a la primera lectura i que ocupen, com una
apoteosi final, el darrer capítol del llibre bíblic. El profeta anuncia el magnífic
desig diví de reunir gent de totes les nacions i llengües, però sense
especificar a on; només diu: "Tots
vindran aquí". Però la resposta la tenim poc després, quan menciona: "la muntanya santa de Jerusalem".
Isaïes anuncia que el temple de Jerusalem és on s'esdevindrà aquesta increïble manifestació
religiosa, precisament quan el temple acabava de ser reconstruït després de la
destrucció dels babilonis. Calia donar rellevància a la nova construcció i el
profeta anima a tothom a reunir-s'hi: als jueus que eren a prop, als jueus dispersats
en la diàspora, i a tots els pobles. L'objectiu principal era admirar plegats la
glòria de Iahvè.
A l'evangeli, apareixia de nou la menció de Jerusalem. Deia: "Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem". L'evangeli de Lluc, més que els altres evangelis, subratlla que la vida de Jesús és un camí cap a Jerusalem. Allí s'esdevé la seva passió, mort i resurrecció. També a Jerusalem s'esdevingué Pentecostès, la vinguda de l'Esperit Sant. Per això la primitiva comunitat no deixa mai la ciutat. Per això, encara avui, Jerusalem segueix essent lloc de sojorn i de pelegrinatge de cristians d'arreu del món, complint des de la vessant cristiana, el que anunciava segles abans el profeta Isaïes.
Una dona jueva, nascuda a Jerusalem, admirada de la seva ciutat com el profeta Isaïes, ens explicava fa algunes setmanes, que Jerusalem era una "ciutat polifònica única." La polifonia de sons i de veus de jueus, de cristians i de musulmans que enlairen al cel les seves pregàries alhora i sense interrupció, cadascú amb el seu estil, llengua i ritual: això no té parangó, ens deia. Compartim el comentari exultant d'aquesta dona hebrea, que tants segles després, comunica el mateix missatge que el profeta Isaïes: que Jerusalem és el lloc de reunió de nacions i llengües per lloar Déu i gaudir de la seva glòria.
Per això, quan li pregunten a Jesús si són pocs els qui se salvaran, ell adverteix que no presumim del nostre patrimoni religiós sense participar-ne. Passar davant d'una església sense combregar, o si més no, sense sintonitzar amb el que allí es celebra no serveix de res, ve a dir Jesús. Sentir campanes i no anar a la processó, no serveix de res, seria una altra adaptació del missatge. Però Jesús no fa aquest advertiment tan contundent sobre la salvació com si fos una sentència condemnatòria. Jesús no és d'aquests. Però Jesús ens adverteix seriosament que no visquem la nostra pertinença cristiana de manera prepotent, perquè si ell ho vol, pot suscitar cristians de sota les pedres. Ell no té cap necessitat de nosaltres, però nosaltres sí que en tenim d'ell.
A l'evangeli, apareixia de nou la menció de Jerusalem. Deia: "Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem". L'evangeli de Lluc, més que els altres evangelis, subratlla que la vida de Jesús és un camí cap a Jerusalem. Allí s'esdevé la seva passió, mort i resurrecció. També a Jerusalem s'esdevingué Pentecostès, la vinguda de l'Esperit Sant. Per això la primitiva comunitat no deixa mai la ciutat. Per això, encara avui, Jerusalem segueix essent lloc de sojorn i de pelegrinatge de cristians d'arreu del món, complint des de la vessant cristiana, el que anunciava segles abans el profeta Isaïes.
Una dona jueva, nascuda a Jerusalem, admirada de la seva ciutat com el profeta Isaïes, ens explicava fa algunes setmanes, que Jerusalem era una "ciutat polifònica única." La polifonia de sons i de veus de jueus, de cristians i de musulmans que enlairen al cel les seves pregàries alhora i sense interrupció, cadascú amb el seu estil, llengua i ritual: això no té parangó, ens deia. Compartim el comentari exultant d'aquesta dona hebrea, que tants segles després, comunica el mateix missatge que el profeta Isaïes: que Jerusalem és el lloc de reunió de nacions i llengües per lloar Déu i gaudir de la seva glòria.
Per això, quan li pregunten a Jesús si són pocs els qui se salvaran, ell adverteix que no presumim del nostre patrimoni religiós sense participar-ne. Passar davant d'una església sense combregar, o si més no, sense sintonitzar amb el que allí es celebra no serveix de res, ve a dir Jesús. Sentir campanes i no anar a la processó, no serveix de res, seria una altra adaptació del missatge. Però Jesús no fa aquest advertiment tan contundent sobre la salvació com si fos una sentència condemnatòria. Jesús no és d'aquests. Però Jesús ens adverteix seriosament que no visquem la nostra pertinença cristiana de manera prepotent, perquè si ell ho vol, pot suscitar cristians de sota les pedres. Ell no té cap necessitat de nosaltres, però nosaltres sí que en tenim d'ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada