"Mira el cel i compta les estrelles", diu Iahvè a Abraham, a la
primera lectura. El patriarca, contemplant bocabadat la immensitat del cel,
captà la immensitat de Déu. Per això "cregué en el Senyor", com subratllava la lectura; i el Senyor
recompensà la seva fe establint una aliança perpètua amb ell. Així de
meravellós i de senzill! També nosaltres, admirant les nits estelades i
contemplant en silenci la immensitat del cel, podem transportar-nos cap a Déu amb
una facilitat corprenedora. Aleshores entrem en un àmbit on Déu ens embolcalla
i ens fa sentir meravellosament petits, tendrament insignificants. És aleshores
quan la fe brolla amb naturalitat. És aleshores quan s'estableixen aliances
perpètues amb Déu perquè ha deixat la seva petjada gravada en el nostre
interior.
A l'evangeli hem escoltat
que "Jesús prengué Pere, Jaume i
Joan i pujà a la muntanya a pregar". Qui més, qui menys, també haurem
pujat alguna vegada a la muntanya, a pregar en un santuari marià, o en una
ermita aïllada. I també haurem manifestat, com Pere: "Que n'estem de bé, aquí dalt". Perquè a la muntanya s'hi prega
bé, es resa amb desimboltura i amb concentració, perquè res no et destorba. Per
això ens agrada pregar envoltats de natura o en ermites dalt la muntanya,
perquè la pregària en aquests indrets té més densitat, i la presència de Déu
s'arrapa a la pell, t'escalfa el cor i t'alegra l'esperit. Una cosa semblant
els passà a Pere, Jaume i Joan: la pregària els portà a veure Jesús transfigurat
i acompanyat de Moisès i Elies baixats del cel. Quin espectacle! La seva pregària
dalt la muntanya els feia possible enllaçar cel i terra, Jesús i els pares
d'Israel, mort i resurrecció, humanitat i divinitat de Jesús. I sobretot, escoltar
la veu de Déu enmig del núvol que ho rematava tot: "Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo". Aquesta
solemne manifestació revelava als deixebles que Jesús no només era el fill de
Maria i de Josep, sinó també el fill de Déu; que no només era el mestre elegit pels
deixebles, sinó també l'elegit de Déu. Per això mereix ser escoltat, perquè el
seu missatge és ben humà, però alhora és ben diví. Jesús ens ensenya a caminar
amb peu ferm per la terra, però alhora ens ensenya a caminar en direcció al
cel.
Per això hem deixat per
l'últim les paraules de sant Pau a la segona lectura, quan diu: "Germans, nosaltres tenim la nostra
ciutadania al cel". Encara que estiguem instal·lats en una ciutat, la
ciutadania d'un creient és al cel. I tot el que fem a la terra ha de conduir-nos
cap el cel. I mirar el cel i comptar les estrelles com Abraham, i pujar a la
muntanya a pregar com els deixebles, és una magnífica manera d'utilitzar la
terra per treballar la nostra ciutadania al cel. Aquest pot ser el missatge
d'aquest segon diumenge de Quaresma: "Preparem a la terra la nostra
ciutadania al cel".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada